Assaig General
Comèdia en dos actes

Josep Escobar

Posada en escena: 1958, 1994, 2007
Preparat per: Toni Nerín Toboso

Assaig General
Personatges
Grau
Carme
Tubau
Enric
Hel·lena
Marquès
Joana
Lluïsa
Roser
Sr. Graells
Patatxu
Quimeta

I a més a més una rata, una veu del subconscient i una vaca que no es veu, però que fa: Muuuuuuuuuuh!
L’acció a l’època actual, en un poble de Catalunya.

1

Assaig General

Primera Part
L’acció es desenrotlla en un teatre d’aficionats, durant un assaig. Concretament no es necessita cap
decorat. Al fons pot aparèixer la mateixa paret de l’escenari, o bé un teló que tant pot ésser d’un
interior, com d’un exterior. Arrambades contra aquesta paret hi haurà dos o tres rengles de butaques
amuntegades, un piano i una taula. Als laterals, rompiments muntats o mig muntats, fustes
d’allistonar, focus i cadires. En un racó també hi pot aparèixer l’adreç per a la representació del
drama “Terra baixa”, ja que aquesta obra és la que s’està assajant. A l’escenari no hi haurà el
coverol. Abans d’aixecar-se el teló s’hauran encès els llums de la bateria, que anirà minvant
d’intensitat fins al moment just que simula l’actor l’encén. Les entrades i sortides del carrer es faran
totes pel passadís central. Quan els actors van al cafè o en venen ho faran per alguna porta lateral
de la mateixa sala. Si no pot ésser, pel mateix escenari.
(Entra GRAU pel pati de butaques i es dirigeix a l’escenari pel passadís central. Va amb un llumí
encès a la mà, que substituirà si se li apaga. Va cantant la cançó “Mis manos”.)
GRAU. — (Cantant.)
“MIS MANOS AL ANOCHECER,
PARECEN DIBUJAR
TU CUERPO EN EL AZUL;
MIS MANOS TIEMBLAN DE EMOCIÓN,
AL RECORDAR LO BREVE
QUE FUE TU PASIÓN;
MIS MANOS LLEVAN UNA CRUZ
QUE ESPERAN ILUMINE
TÚ AMOR CON SU LUZ;
ETC.”

(Puja a l’escenari per una escala central o lateral.)
Encara són al cafè! Quina colla de tranquils! Es que hi ha coses que jo no entenc. Saben que avui és
l’assaig general i, enlloc de demostrar interès i ajudar en el que sigui necessari; s’estan al cafè parlant
com a cotorres i jugant al parxís. És clar que havent-hi en Grau, per què s’han de preocupar? Que
s’han d’encendre els llums? Ja ho farà en Grau!
(Desapareix per la dreta i s’encenen els llums de la bateria i de l’escenari. Surt cantant i inicia la
passada cap a l’esquerra.)
GRAU. — Que s’ha d’aixecar el teló? Ja ho farà en Grau! (Cantant.) “Mis manos... etc.” Ai! Aquestes
“manos” que ho han de fer tot! Quins nanus! Ja et dic jo!
(Desapareix per l’esquerra. El teló es va aixecant a empentes, com si ho fes una persona no gaire
capacitada per aquestes feines. En un moment donat, el teló baixa ràpidament, com si el que el
manipula se li hagués escapat dels dits; però, sense arribar a terra, pren embranzida i no para fins
arribar a dalt. La cançó que s’havia interromput en el moment de la caiguda es reprèn així que, de

2

Assaig General
nou, puja el teló. Per l’esquerra, entra GRAU carregat amb el coverol i amb el llum de l’apuntador,
que col·loca al seus, llocs respectius.)
GRAU. — Cada vegada que pujo el teló em passa el mateix. Per poc se me’n va tot en orri. Mai no
me’n recordo que hi fa falta un tros de corda. Ja veurem quan la hi posaran. Si amb aquesta
representació de la “Terra baixa” no guanyem alguna pesseta, em sembla que haurem d’anar a
demanar caritat. (Tot mirant-se el coverol.) Bé, ja està posat. Tanmateix és ben trist, de fer
d’apuntador. Sempre, amagat aquí sota com un talp. I tothom es fica amb ell. Si crida poc, ha
d’aguantar- els reganys dels que són a dalt i si crida massa, llavors els que protesten són els de baix.
I ja és ben difícil d’acontentar a tothom! És clar que des d’aquí baix també es deuen tenir altres
compensacions, però es deu necessitar molt bona vista. (Després de disposar les cadires al vol de
l’escenari va cap a l’esquerra cridant.) Veniu, o no veniu! Apa cançoners que es va fent tard!
VEU. — (Des de dins i llunyana.) Ja venim!
GRAU. — Ja venim! Ja venim! Sempre la mateixa cantarella. Sempre els ve de nou venir a assajar. I
es diuen aficionats al teatre! Quins aficionats! Oh! I això que fan els primers papers, que es llueixen
i que presumeixen: fessin com jo que quan dic més paraules són: “Señorito, una carta.” Ja m’agradaria
de veure quant de temps els duraria l’afició.
(Per la porta lateral de la sala entren la CARME i en TUBAU, venen del cafè. El segon es decidit,
alegre i amic de gastar bromes.)
Vaja! Ja era hora! Ja n’hi ha un parell que s’han decidit!
TUBAU. — Bona nit, Grau. Què, ja està tot a punt... Bé, molt bé. Grau, ets una joia, una veritable joia.
(Li fa una magarrufa.)
GRAU. — Va! Deixa’m estar! Vejam si a sobre encara, em voldràs prendre el pèl. Si no fos per mi...
TUBAU. — Apa, home, no et facis més l’interessant, que ja ho sabem que sense tu, això no aniria ni
amb rodes. Ets la nostra providència, Grau, la nostra providència. I que per molts anys.
GRAU. — Algun dia me’n cansaré i...
(La CARME s’ha assegut a la dreta disposant-se a dormir.)
CARME. — Aaaaah! Quina son que tinc.
(TUBAU s’assegura que la CARME tingui els ulls tancats, es treu un nas i un bigoti de la butxaca,
se’ls col·loca i s’hi apropa.)
TUBAU. — (Cridant i estrafent la veu.) Carme!
CARME. — (Obre els ulls i, en veure aquell desconegut, fa un bot de la cadira estant.) Ah! I que n’ets
de ximple. Ves quines bromes de fer!
TUBAU. — (Riu.) T’has espantat, eh!
GRAU. — (Riu.) Home, és clar, amb aquest nas...

3

Assaig General
TUBAU. — No és el nas el que t’ha espantat. És el bigoti. Oi que és el bigoti, Carme?
CARME. — Veuràs, així... de sobte...
TUBAU. — No ho neguis. És el bigoti. El bigoti que t’ha recordat un altre bigoti que et fa més por que
una pedregada.
CARME. — A mi?
TUBAU. — Sí, a tu. Aquest bigoti que t’ha recordat el Sr. Peret.
CARME. — (S’aixeca i és dirigeix a l’esquerra.) Deixat de bigotis i deixa’m dormir, que m’haig de
llevar á les cinc. Aaaah! Quina son! (S’asseu, plega els braços i tanca els ulls.)
GRAU. — I per què es lleva tan d’hora?
TUBAU. — Ha de donar corda als pollastres.
GRAU. — Als pollastres se’ls dóna corda? Jo creia que feien de despertador per iniciativa pròpia.
TUBAU. — Els de can Peret no. Són pollastres del país. Que potser et penses que són pollastres
suïssos?
CARME. — Voleu callar d’una vegada? Si m’haig de llevar a les cinc del matí és perdonar pinso a la
vaca.
TUBAU. — Inconvenients de ser empleats del “astado.” (Riu.)
CARME. — I què té a veure I’“astado” amb la vaca. No li veig la punta.
TUBAU. — Millor que no la hi vegis, la hi deuen haver afaitada! Ha, ha, ha! I escolta, aquest pinso
que donés a la vaca és sempre el mateix?
CARME. — Es clar.
TUBAU. — Llavors com sabeu quan la llet és de cinc pessetes el litre, o quan és de vuit?
CARME. — Quines preguntes!
TUBAU. — Això deu dependre de la quantitat d’aigua que hi tiren, no? Perquè vossltres tireu aigua a
la llet oi?
CARME. — Pse...!
TUBAU. — I no teniu càrrecs de consciència? Jo, si fos al vostre lloc, també n’hi tiraria d’aigua, però
no de l’aixeta. Jo, per estar més tranquil, hi tiraria aigua mineral, és més cara.
(En GRAU i en TUBAU riuen.)
CARME. — Bé, tu tens moltes ganes de gresca i jo tinc molta son.

4

Assaig General
(Durant l’anterior diàleg, en GRAU ha preparat al fons, amb un banc i una cadira i sacs una mena
de llit.)
GRAU. — Mira, Carme; t’he preparat un jaç perquè puguis estar més còmodè.
CARME. — Gràcies, Grau. I que n’ets de bona persona! Com t’ho podria agraïr?
TUBAU. — Demà, porta-li un pollastre.
CARME. — Home! un pollastre!
TUBAU. — Doncs un bròquil. Si a la teva salut no es pot menjar un animal de ploma, que almenys
mengi un animal de fulla.
CARME. — Apa, bona nit. (Es col·loca al jaç.) Escolta, Grau; tu, que ets un bon xicot, veritat que
quan arribi la meva escena, faràs el favor de despertar-me?
GRAU. — Sí, sí, pots dormir tranquil·la.
CARME. — (En veure que GRAU està com preocupat.) Qué et passa? Què vols dir amb aquest posat?
GRAU. — No, res; és que em sembla que m’han donat un encàrrec per a tu... i ara no me’n recordo.
TUBAU. — Del David, oi? Ja et vaig veure al ball, diumenge passat!
CARME. — Bé, quan te’n recordis, ja m’ho diràs, eh! Apa, bona nit.
TUBAU. — Bona nit.
GRAU. — Bona nit.
CARME. — Ah! I, si pot ser, no crideu gaire, que tinc un son molt fluix, jo. (Es col·loca bé i esposa a
dormir.)
GRAU. — Ai, caram! Que no pugui recordar...
TUBAU. — l a tu, també t’hi vaig veure, al ball.
GRAU. — A mi? Al ball?
TUBAU. — Sí, sí, a tu. No et facis el desentès. Saps escollir, noi! La Carlota és una gran xicota. I ben
italianitzada. M’entens?
GRAU. — Sí, que és una gran xicota, però potser ho és una mica massa, per mi... s’entén.
TUBAU. — (Escarnint-lo.) I quins ulls posaves! I quina boca! I quin posat!
GRAU. — (Imitant-lo.) Que jo posava els ulls així?
TUBAU. — Sí.

5

Assaig General
GRAU. — (Imitant-lo.) Que jo posava la boca així?
TUBAU. — Sí.
GRAU. — (Imitant-lo.) Que jo posava el posat així?
TUBAU. — (Riu.) Sí, Grau, i aquests signes no fallen. Tu estàs enamorat.
GRAU. — Vols dir? Oh, ja podria ser, ja!
TUBAU. — Però Grau, això no és greu! És l’única malaltia que només té un remei ben conegut per
tothom: el casori! Grau, t’has de casar! Ja t’has declarat?
GRAU. — Declarat?
TUBAU. — És clar, home. Veuràs. L’enamorament és com una carrera ciclista amb dos finals d’etapa:
la declaració i el casori. No et pots casar sense declarar-te, ni et pots declarar un cop ja casat. Encara
que se n’han casos! Per tant tu ara, estàs corrent la primera etapa. És la més difícil i on hi ha més
perills. Perquè si no t’espaviles pot ocórrer que un altre sigui més llest que tu i et passi al davant.
GRAU. — Així, haig d’anar de pressa?
TUBAU. — Sí, és una etapa contra rellotge. Guanyada la primera etapa, que és la declaració, ve la
segona, que és el prometatge. Aquesta etapa ja es pot prendre amb més calma, perquè la meta és el
lligament per “in eternum.” Hi ha qui aquesta etapa la fa durar anys i anys. Es allò que en diuen “una
etapa tranquil·la o de tràmit.” Ara tens un “rebentón’’, ara et remolquen, ara baixes a menjar un gotim
de raïm… en fi, calma i anar fent. I no convé prendre-s’ho massa a la valenta, perquè si bé al final
t’hi espera el casori, amb la marxa nupcial, l’església engalanada i la núvia amb el vestit llarg i el ram
de tarongina... també t’hi espera la seva mare.
GRAU. — I la primera etapa, l’ha de córrer un personalment? Vull dir si...
TUBAU. — Home, no; també es pot fer per correspondència. Però sigui com sigui, sense declaració
no hi ha prometatge i sense prometatge no hi ha casori... ni sogra.
GRAU. — Tant feliç com era jo fins ara! Llegint els meus tebeos, fent comèdia, aguantant els crits
del senyor Graells... Ves per què diantre m’he agut d’anar a enamorar, jo també! És clar que amb
això, no s’hi pot fer més. Però part de la culpa la té la mare. Ella sempre em diu: deixa’t de tebeos i
de comèdies i a veure si trobes una mossa i marxes d’una vegada!
Però per què se’m va ocórrer anar a ballar a la Sala Nova? Ella era allí (S’asseu.) ben assegudeta;
amb les cametes així i les manetes així. (S’aixeca.) Vaig entrar, la vaig mirar, em va mirar i...aaaai!
TUBAU. — Segueix, segueix; això es posa interessant. Sembla un serial.
GRAU. — Jo no sabia pas el que em passava. Gairebé d’esma m’hi vaig acostar i li vaig dir: Vo...
vostè, ba... balla?
TUBAU. — l què et va contestar?
GRAU. — Ara no. Que no ho veu gamarús?

6

Assaig General
TUBAU. — Ànima tendra!
GRAU. — Sí, és d’un caràcter una mica massa decidit, saps? Però el pitjor: va venir després; quan és
va aixecar. Vaig perdre de vista gairebé tota la sala. Em passava dos pams.
TUBAU. — Millor que sigui ben completa, home. Així et durarà més!
GRAU. — Començàrem a ballar i jo estava tan atabalat, que topàvem amb tothom. Jo no soc molt
ballador, però...
TUBAU. — És clar. L’emoció...
GRAU. — No, l’emoció, no. Es que li arribava aquí. (Assenyala l’alçada del seu pit.) I és clar, no veia
per on anava.
TUBAU. — Un periscopi! Això s’arregla amb un periscopi! Jo te’n regalaré un.
GRAU. — Des de baix jo ja sentia que ella remugava, per dalt, però jo feia el cor fort. Quan la cosa
no va tenir remei, va ser quan anàrem a topar contra una de las columnes de la sala. Catacruc!
TUBAU. — Podies dir-li que era un pas de Rock.
GRAU. — Sí, sí, Rock. Em va deixar plantat al mig del ball. (Pausa.) Però jo l’estimo, Tubau. Jo
l’estimo i ha de ser la meva dona. Que quan jo em proposo una cosa...
TUBAU. — Et comprenc. Ets un apassionat, tu. Doncs, res home, t’hi declares i fora.
GRAU. — Oh! Ja ho dius tu! No és pas tan fàcil com sembla... I corn, que en els tebeos no n’hi venen
de declaracions... Jo ja m’he anat informant de com s’ha de fer, però no n’he tret l’aigua clara. Les
persones grans se’m; treuen del davant dient-me que ja no se’n recorden. I els joves es riuen de mi i
no em volen ajudar. Tan sots un em va dir: busca’t una nit de lluna plena i un banc, i, asseguts tots
dos comences: que jo... que jo... Ella baixarà els ulls, i et contestarà que vostè... que vostè... Llavors
tu li agafes les mans i li dius: que nosaltres... que nosaltres... i ja està. Ja sereu promesos. No et sembla
una mica complicat?
TUBAU. — Home, n o està malament aquesta declaració, no. (Es treu de la butxaca un bloc i comença
a escriure.)
GRAU. — El senyor Farrarons, el de l’adrogueria, em va dir que tot això de les declaracions són
falòrnies. Que ell fa trenta anys que és casat i que encara és l’hora que s’ha de declarar. Veus? Així
m’aniria bé, a mi.
TUBAU. — Amic Grau, fins ara ningú no t’ha ajudat. No vull que d’ara endavant, puguis dir el mateix.
Jo t’ajudaré.
GRAU. — Que m’ajudaràs, dius?
TUBAU. — Sí, t’he escrit una declaració que no pot fallar, amic Grau, et declararàs en vers. Les
declaracions en vers no fallen mal. Recorda el “Tenorio”. Et dono paraula que la Carlota serà teva,
tota, teva, per quedar. Escolta:

7

Assaig General
“Oh! Carlota, ma Carlota!
La del cabell rinxolat,
la que ha fet una destrossa
en mon cor desesperat.
Deixa de ser gamarussa
i ajupa’t, doncs, fins a mi
que m’estic morint a miques
mentre no em donis el sí.’’
Té. (Li dona el paper.) L’aprens de memòria i aquest vespre mateix l’hi recites i surts de dubtes.
GRAU. — I, vols dir que això de gamarussa...?
TUBAU. — No tinguis por. No t’ho var dir ella una vegada? Tu ara, li tornes la pilota. Que vegi que
ets un home “duro.”
GRAU. — No sé... no sé... Es que em sembla que ella també ,ho és...
(Entra l’ENRIC, pel passadís central. Ve del carrer. És el galant de la companyia.)
ENRIC. — Hola! No heu vist pas la Roser?
TUBAU. — No, encara no ha vingut.
ENRIC. — És estrany.
TUBAU. — Per què és estrany? No és pas tan tard!
ENRIC. — És que l’estava esperant i...
TUBAU. — Quan les dones es presenten amb mitja hora de retard, encara els has d’estar agraït que no
ho hagin fet una hora més tard.
ENRIC. — (A en GRAU.) I tu, encara estudiant el paper? Ja la pujarem dreta la paret!
GRAU. — Com dius? El paper? Ah, sí! Oh, no, no...!
TUBAU. — En Grau no estudia cap paper, encara que el vegis amb un paper. Estudia una declaració
d’amor, perquè en Grau està enamorat.
ENRIC. — En Grau, enamorat?
TUBAU. — Sí, enamorat. Que et penses que sols pots estar-ho tu?
ENRIC. — No, no, per mi que ho estigui.
TUBAU. — Doncs sí, està enamorat. Oi Grau que estàs enarborat?

8

Assaig General
GRAU. — Sí. (Amb timidesa.)
TUBAU. — I per què no li dones, tu, una empenteta? Que tu també ja la deus tenir preparada la
declaració. Que ja sabem que tu i la Roser...
ENRIC. — Bah! Xafarderies...
TUBAU. — Si vols, en Grau et pot deixar la poesia que he fet per a ell. Canviem Carlota per Roser i...
ja està. És molt inspirada.
ENRIC. — Sempre seràs un baliga-balaga. (Mira el rellotge.) Són més de les nou. On deu haver anat?
(A en GRAU i en TUBAU.) Bé, ja torno.
TUBAU. — Com vulguis.
(L’ENRIC surt pel passadís central i es troba amb l’HEL·LENA i amb en MARQUÈS que entren.)
HEL·LENA. — On vas, Enric?
ENRIC. — Torno tot seguit. Ja podeu començar sense mi.
(L’HEL·LENA és una noia jove, xerraire i una mica bleda, en MARQUÈS l’aficionat pretensiós i no
massa bon company.)
HEL·LENA. — Bona nit a tots!
TUBAU. — Hola!
MARQUÈS. — Hola! (A HEL·LENA.) Doncs, com t’anava dient no penso seguir gaire temps en el
vostre quadro. Ja n’estic cansat de fer segons papers. Aquest senyor Graells em té el dit ficat a l’ull.
TUBAU. — Treu-te’l de seguida! Això és perillós!
HEL·LENA. — (Riu.) Ai, quina gràcia que tens! No sé com t’ho fas per tenir tanta gràcia! À mi
m’agradaria ser tan graciosa com tu.
TUBAU. — Tu ets més que graciosa; ets una Coca-Cola,
HEL·LENA. — (Riu.) Ho veus; en Tubau, sempre té un acudit per dir. Jo tinc un oncle a Sant Feliu de
Llobregat, que també és més graciós... Recordo un dia que plovia i ell que va i agafa un bastó i...
MARQUÈS. — (La talla.) Calla! Ara parlàvem de mi i no del teu oncle de Sant Feliu del Llobregat.
Doncs sí, us deixaré. No aguanto més humiliacions. M’han proposat ser director del quadro que
formen a la Sala Nova, i segurament acceptaré.
TUBAU. — Quedaran servits.
MARQUÈS. — L’enveja fa dir moltes coses. Però jo, aquesta última jugada del senyor Graells no l’hi
perdono. Fer-me fer el Nandu de “Terra baixa”, a mi! A mi, que he fet el protagonista de “El
Cardenal”, “El abuelo”, “Don Alvaro”, “Don Juan Tenorio”. (Recitant en to molt declamatori.)

9

Assaig General
“Volverán las oscuras golondrinas en tu balcón, sus nidos a colgar, pero aquellas que nuestros
nombres aprendieron, aquellas, ¡ay! no volverán.”
HEL·LENA. — Això és del “Tenorio”?
MARQUÈS. — Es possible que no ho sigui. Però no importa. Podria ésser-ho.
TUBAU. — En el Don Juan, què hi feies tu, de Don Juan o de Tenorio?
MARQUÈS. — Què volies que hi fes? De Don Juan!
TUBAU. — Ah! Així, el paper de Tenorio, el feia un altre?
MARQUÈS. — És clar. No et dic que jo sempre he fet els primers. M’haguéssiu vist a Martorelles,
fent “Els vells” de l’Ignasi Iglesies: Quin èxit! Quines ovacions!
TUBAU. — Tots els vells, els feies tu?
HEL·LENA. — Deu ser molt difícil fer de vell, oi?
MARQUÈS. — (Amb presumpció.) Veuràs, tots els papers son difícils i tots els papers són fàcils. Depèn
de qui els faci. Comprens? Un bon primer actor...
TUBAU. — Com ara tu.
MARQUÈS. — Tant et fa un vell de vuitanta anys com una criatura de bolquers. Tot depèn del gest,
de la veu, del maquillatge...
TUBAU. — I de la Gelea Reial.
MARQUÈS. — (Mira en TUBAU, amb menyspreu.) Únicament aquí no s’han reconegut els meus
mèrits. Donar-me el Nandu! A mi em corresponia el Manelic, i si no el Sebastià; que jo, fent de traïdor
també sóc un as.
TUBAU. — Sí, no t’has d’esforçar gaire. Es qüestió de temperament.
MARQUÈS. — (Acostant-se-li amenaçador.) Que es una indirecta això? Mira que tinc poca paciència
i...
TUBAU. — (Traient-li les mans que en MARQUÈS li havia posat a sobre.) I què?
MARQUÈS. — Que si segueixes així, no m’hi pensaré gaire a trencar-te els nassos!
TUBAU. — (També amenaçador.) Llengua faràs, tu!
GRAU. — (Que durant l’anterior diàleg, tan aviat ha estudiat la poesia, com ha estat per la conversa,
va corrents, a posar-se entre mig de tots dos.) Nois! Nois! Que tinguem la festa en pau! Si voleu
barallar-vos deixem-ho per dilluns que ja haurem fet la comèdia; però demà hem d’estar tots en forma.
TUBAU. — Això; no hi ha d’haver lesionats. I és llàstima, perquè jo conec un tipus que li aniria més
bé una temporada de repòs en un llit del “Seguro de Enfermedad”, amb algun os trencat!

10

Assaig General
MARQUÈS. — Tubau!
HEL·LENA. — I que es barallin per la comèdia estant jo aquí, de cos present! Ui! Quina ràbia! Quina
poca atenció!
MARQUÈS. — Un altre dia, ja en tornarem a parlar de tot això.
TUBAU. — Quan vulguis.
HEL·LENA. — (Amb l’intent que no es reprengui la baralla.) A mi, Marquès, saps quin paper
m’agradaria fer?
MARQUÈS. — No ho sé. Tu diràs.
HEL·LENA. — Fer la protagonista de “Locura de amor.” Tornar-me boja en escena! Ai! Quina
il·lusió! Fer de “Doña Juana la Loca”! Vestir d’època, portar una cabellera que em baixés fins als
peus, fer xiscles. (Xiscla.)
CARME. — Es que no es pot dormir en aquesta casa?
HEL·LENA. — (Sense fer-n’ hi cas.) Expressar, amb el rostre diferents estats d’ànim: indiferència,
alegria, menyspreu, orgull, horror. (Fa la parodia de cada up d’aquest estats d’ànim. Es deixa a
criteri del director d’augmentar o disminuir aquestes paròdies.) Ai, què m’agradaria! (A TUBAU.)
Com et sembla que hi estaria, Tubau?
TUBAU. — Hel·lena, jo no t’haig d’enganyar. Hi estaries per tancar.
MARQUÈS. — (A GRAU.) No tens pas un cigarret? M’he deixat el paquet a casa i...
GRAU. — Ja saps que jo no fumo.
(En MARQUÈS es dirigeix al fons amb la intenció de despertar la CARME.)
No, no la despertis. Va endarrerida de son i s’ha de llevar a les cinc. A més ella no fuma.
MARQUÈS. — Sí, ja en fa la cara.
HEL·LENA. — (Que estava parlant amb en TUBAU, fa grans riallades.) I que n’ets de graciós! Jo tinc
un cosinet a l’Hospitalet de Llobregat que...
(Entren pel passadís central la JOANA, germana de l’ENRIC, la Roseta, i la LLUÏSA. Aquesta darrera
apuntadora.)
LLUÏSA. — Bona nit a tothom, menys a un.
TUBAU. — (Mirant a MARQUÈS.) Ja tiren.
GRAU. — Bona nit.
HEL·LENA. — Bona nit.

11

Assaig General
(Els tres convinguts formen grup a la dreta.)
LLUÏSA. — Què, ja heu estudiat força? Mireu que demà no tinc ganes de cridar. Que si el Jurat sent
més l’apuntador que no pas a vosaltres, és capaç de donar-me el premí a mi tota sola...
TUBAU. — I el senyor Graells sense venir. I ja són més de les nou.
GRAU. — Sí, ja triga massa. Potser la seva senyora... com estava leri... leri...
LLUÏSA. — Altre vegada? Però si ja en té sis!
HEL·LENA. — I sís noies! Pobre senyor Graells! Ja diu la dita: sis noies i la mare, set dimonis per al
pare!
TUBAU. — I a ell, afegeix-li la sogra i la cunyada. Però ha de ser així. D’una senyora com la seva,
que es diu “Doña Luz”, què en voleu esperar...?
(Tots, menys en MARQUÈS, riuen. La JOANA i la ROSER s’han assegut al fons i fan ganxet o bé una
altra labor. La LLUÏSA fa un cigarret i es treu un diari de la butxaca. En GRAU segueix estudiant la
declaració, i l’HEL·LENA i en TUBAU segueixen parlant a l’esquerra, i ella de tant en tant, s’ha
d’aguantar el riure.)
LLUÏSA. — Bé, donarem un repàs a les quinieles. Vejam si aquesta vegada hi ha una mica més de sort
i fem, almenys, pel menjador.
GRAU. — Deixa de ser gamarussa i ajupa’t doncs fins mi...
MARQUÈS. — (S’aixeca i va devers la LLUÏSA.) Escolta, Lluïsa, quan m’hagis d’apuntar els meus
“bocadiIlos”, faràs el favor de cridar una mica més?
LLUÏSA. — I no seria millor que te’ls sabessis?
MARQUÈS. — Bah! Un paper tan petit! Ni val la pena. Quatre “bocadillos” escarransits!.,. Jo necessito
bones botifarres.
LLUÏSA. — Mira, aquest! I jo també!
MARQUÈS. — Bé, faràs el que et demano?
LLUÏSA. — Si el senyor Graells no em renya, pots comptar-hi.
MARQUÈS. — (Inicia la marxa, però es repensa.) No tens pas un cigarret?
LLUÏSA. — Sí, que el tinc.
MARQUÈS. — Me’l podries donar? M’he deixat el paquet a casa i...
LLUÏSA. — El tinc, però no te’l puc donar. És el que estic fumant i és el darrer. T’hauràs de xuclar el
dit.
MARQUÈS. — (Amb sorna.) Ha! ha! ha! (Torna a seure.)

12

Assaig General
JOANA. — Roser, no està bé el que fas amb el meu germà. Ell no s’ho mereix. Avui mateix.
ROSER. — Però si ha estat per culpa vostra! A més, que pateixi una mica. Ui! Els homes! Es pensen
que posant la mirada tendra i quequejant una mica ja ho tenen tot guanyat. No, no; deixa’m que el
faci gruar encara tina mica més.
JOANA. — Però això té un nom, i és coqueteria.
ROSER. — Digues-li com vulguis. Però la senyora Francis ho diu ben clar: “Un poco de coqueteria
nunca está de más: eso sí, compórtese siempre cómo una señorita”. Doncs és el que faig: fer-lo glatir.
Ves!
JOANA. — Però tu saps que ell t’estima. Que és un bon xicot.
ROSER. — És clar que ho sé. I potser per això permeto aquest joc. Si sabia que ell no m’estimava, es
possible que es canviessin els papers. Però m’agrada de veure’l sofrir una mica. Si ens arribàvem a
casar, estic certa que seria dels que llegeixen el diari a taula, tot esmorzant, tot dinant i tot sopant.
Doncs vull que ara, a totes hores, estigui únicament per mi.
JOANA. — Però aquest joc pot ser perillós. Pot haver-hi una altra...
ROSER. — No tinguis por. Si jo també me l’estimo, l’Enric; però encara no estic ben certa de mi
mateixa. Encara em costa de fer-me a la idea de lligar-m’hi, en prometatge. Això de prometre’s és un
pas molt seriós i no es pot fer a la babalà. Això també ho diu la senyora Francis.
JOANA. — Potser que no escoltessis tant aquesta bona senyora i que et fiessis una mica més del teu
cor.
ROSER. — Sí ja me’n fio del meu cor, Però l’Enric no acaba de ser ben bé l’home que jo voldria.
M’agradaria més apassionat, més vibrant; que sabés dir coses belles i tendres i que les digués en veu
baixa i un xic rogallosa, ben a prop de l’orella, comprens? (Transició.) En sap dir l’Enric de coses
boniques?
JOANA. — Aquest vespre tenies ocasió de saber-ho i...
ROSER. — Sí, la culpa ha estat meva. Es que volia i dolia, saps? I en Miquel? Te’n diu en Miquel de
coses boniques?
JOANA. — Ai, en Miquel! Ara només parlem de futbol, i de quinieles. Ens volem casar aviat, saps?
Però un dia, sí. Un dia em va dir les paraules més boniques del món. No moltes, no et creguis. Jo no
hi crec massa en la quantitat de més valor que existeixen. Només me’n va dir dues. Em digué:
t’estimo. I aquestes dues paraules compendiaren per mi tota la poesia, tota la bellesa i tota la tendresa
que hagi existit i que existirà. Tu vols moltes paraules, i jo, amb dues, vaig conèixer la felicitat. Creume, pensa-t’ho bé.
(ROSER la mira fixament i abaixa el cap. Pel passadís central entren el senyor GRAELLS i l’ENRIC.
El primer es el director del quadro., Entra corrents, mentre es treu la gavardina.)
GRAELLS. — Nois, perdoneu que m’hagi retardat, però feu-vos càrrec... la meva senyora...
ENRIC. — Bona nit.

13

Assaig General
LLUÏSA. — No caldria sinó, senyor Graells.
MARQUÈS. — Jo, abans de les nou, ja era aquí.
GRAELLS. — Sí, sí, perdoneu. Es que a la meva senyora se li ha ocorregut avui, precisament de ferme un nou obsequi.
JOANA. — Així, es cert?
GRAELLS. — Sí, fillets, sí; es cert. Però no perdem temps. Amb la feina que havíem de fer aquesta
nit!...Ja hi sou tots?
TUBAU. — Hi ha algú que li falta un bull.
GRAELLS. — Tubau, no comencem. Apa, deixeu l’escena lliure.
HEL·LENA. — Però, senyor Graells, no ens faci patir més. Què ha estat? Noi o noia?
LLUÏSA. — S’ha trencat la ratxa?
(GRAELLS fa que no amb el cap, i aixeca la mà amb dos dits enlaire.)
No s’ha trencat!
JOANA. — Nois?
GRAELLS. — No, noies!
LLUÏSA. — Ferma que ferma!
JOANA. — No importa. Que per molts anys, senyor Graells.
TUBAU. — Visca! Haurem de remullar-ho!
TOTS. — Això! Això!
GRAELLS. — Gràcies, gràcies. Però, no podem perdre temps. Gràcies a Déu, tot a anat molt bé. I, pel
que pugui ser, ja hi estic acostumat que vinguin per parelles.
HEL·LENA. — Millor què hagin estat nenes. Com que “Doña Luz” és la mestra, així tot quedarà a
casa. (Tots riuen.) Ai, que bé! He dit una cosa graciosa! No me’n sé avenir!
GRAELLS. — Sí. Ja estem estudiant l’ampliació del local. A aquest pas, tan sols amb les meves filles
ja tindré l’escola plena.
JOANA. — I com es diran?
GRAELLS. — Ja sabeu que sóc un home ordenat. Aniré seguint l’alfabet. Les dues primeres, es diuen:
Antònia, Beatriu; les segones, Cristina i Demetria; les següents Emilia i Filomena; aquestes darreres
Gregoria i Hermenegilda, i les pròximes es diran Isidra i Joana.

14

Assaig General
JOANA. — I si fossin nois?
GRAELLS. — Oh, llavors!, Isidre i Joan. Però Déu no em farà aquesta mercè. Apa, prou comentaris.
Anem per feina. Grau! On és en Grau? (En veu més alta.) Grau!
(En GRAU que segueix estudiant, fa un bot i corre al costat del senyor GRAELLS.)
GRAU. — Mani, senyor Graells.
GRAELLS. — Ja has anat a cal recader?
GRAU. — Sí, senyor. Sí, senyor.
GRAELLS. — Han arribat els colors, el màstic, el crepè, i les perruques?
GRAU. — Sí, senyor. Sí, senyor.
GRAELLS. — I el decorat? Ha arribat el decorat?
GRAU. — Sí, senyor. Sí, senyor.
GRAELLS. — I ha està muntat?
GRAU. — No, senyor. No, senyor.
GRAELLS. — Com s’entén que no! (Mira al seu voltant.) Doncs, és veritat! No l’han muntat! Però
com haig de dir les coses, jo? Es que parlo grec? Aquest assaig s’havia de fer amb el decorat muntat.
Ho vaig demanar a la junta, i em van dir que sí. Ho veig demanar per favor, a la tramoia, també em
va dir que sí, i ara resulta que no s’ha fet res.
GRAU. — Diuen que els falta fusta.
GRAELLS. — Una vara de freixa els falta.
GRAU. — Tampoc no tenen claus ni tatxoles.
GRAELLS. — Ni vergonya! On és en Patatxu? Que vingui de seguida en Patatxu.
GRAU. — Em sembla que era al cafè.
GRAELLS. — Doncs, digues-li que el vull veure.
GRAU. — Sí, senyor. Ara hi vaig. (Surt corrents per l’esquerra.)
GRAELLS. — Ara em sentirà aquest. Són massa anys d’aguantar impertinències, perquè no aprofiti
aquest moment per cantar-li les quaranta. Una obra de concurs, l’assaig general i l’escenari
desmantellat! Ja no aguanto més. Ara em sentirà ell, després el president i després tota la Junta.
TUBAU. — I després vostè. ...
GRAELLS. — Jo què sentiré, jo? Digues.

15

Assaig General
TUBAU. — Sentirà el que ara vol fer.
GRAELLS. — Tubau, no em facis sortir de fogó. Si em vull enfadar, m’enfado, i si vull cridar, crido.
M’entens? Jo puc cridar tant com em doni la gana. Tant com em doni la gana. Ah!
TUBAU. — Sí. I llavors li ve un accés de tos, i tots hem de córrer.
GRAELLS. — No importa; amb tos i sense tos, li diré a en Patatxu tot el què es mereix. (Va alçant el
to de la veu.) I li ho diré com em sembli. Ho teniu entès? Amb crits o sense crits! Perquè jo... (Li ve
un accés de tos i s’ha d’asseure en una cadira.)
ROSER. — Vaja, senyor Graells, calmi’s.
JOANA. — (Li ofereix un tub.) Vol una pastilleta?
GRAELLS. — (Segueix tossint.) Vés al botavant, tu i les teves pastilletes.
HEL·LENA. — Piqueu-li l’esquena. Diuen que va molt bé.
TUBAU. — No val fer cas de les persones de seny...
(El senyor GRAELLS ha deixat de tossir, però encara panteixa. Dóna una mala mirada a en TUBAU.
Del cafè entren en GRAU i en PATATXU, que amb tota parsimònia i sense treure’s la gorra ni el
caliquenyo es situa al centre de l’escena. Porta les eines típiques del tramoista i es molt calmós i una
mica cama-ranc.)
PATATXU. — Diu que em demanava?
GRAELLS. — (Se’l mira un instant fit a fit, sembla que acumuli forces, i es dirigeix cap a ell.) Sí, us
demanava. Es pot saber perquè no s’ha muntat encara el decorat de ”Terra baixa”?
PATATXU. — Ah, era per això que m’ha cridat? Pel decorat? Ja et dic jo...!
GRAELLS. — Doncs, què us afiguràveu? Si no és pel decorat, de què més hem de parlar vós i jo?
PATATXU. — Què sé jo! Es pot parlar de tantes coses...
GRAELLS. — Vós i jo només hem de parlar de la vostra feina. Per què no s’ha muntat el decorat? No
us va dir el president que ho féssiu? No em vau dir vós mateix que avui podíem comptar-hi? Qué us
heu cregut què és un assaig general? Es que tots plegats us heu proposat de fer-me fracassar?
TUBAU. — Calma, senyor Graells, calma. Recordis de la tos.
PATATXU. — Miri, jove vol fer el favor de mirar-me bé? Fixi’s. Porto a sobre totes les eines de treball.
Què vol dir això? Que he vingut a treballar.
GRAELLS. — (Donant, una mirada circular a l’escenari.) Ningú no ho diria.
PATATXU. — Que he vingut a treballar, però no he pogut treballar. M’entén, oi?
GRAELLS. — No gaire. Si no us expliqueu més bé.

16

Assaig General
PATATXU. — Vostè, jove, és el director del quadro, i jo sóc el director de la tramoia. Vostè, sense
actors, no pot fer comèdia, i jo sense fadrins, no puc muntar decorats. Em comprèn? Jo, a les sis, ja
era al meu lloc. Quina hora és ara?
GRAELLS. — Prop de les deu.
PATATXU. — Doncs ja ho veu. Fa quatre hores que m’espero, i el personal no ha vingut. Sóc jo
responsable que ni en “Sivella” ni en “Pallofa” hagin obeït les meves ordres? Com vol que jo organitzi
la feina si em falta qui la faci?... Si no tinc primeres matèries: els subordinats... M’entén, oi?
GRAELLS. — Sí, sí, us entenc. Però, vós, encara que fos tot sol, bé podíeu avançar alguna cosa. Em
sembla a mi, vaja!
PATATXU. — (Fa que no amb el cap.) No, no; la feina de la tramoia no és feina individual, m’entén?
És feina d’equip, i tot equip necessita un director, i el director sóc jo.
GRAELLS. — I el director no pot clavar cap tatxola. Jo, si convé, bé faig comèdia, caram!
PATATXU. — Ui! quina diferència hi ha! Jo fa vint anys encara enllistonava el decorat i clavava
tatxol·les, però de vint anys ençà, ni enllistono, ni pico. I no pas per manca de ganes, no! La voluntat
hi és. La culpa és del maleït reuma.
GRAELLS. — Ah!, vos patiu del reuma?
PATATXU. — Ui, si en pateixo...! Fa vint anys que el tinc estatjat a l’esquena i en aquesta cama. No
em puc ajupir ni per treure el porro de l’aigua fresca.
GRAELLS. — I que n’és de dolorós, oi? Hi ha dies que jo...
PATATXU. — Ah, també és reumàtic vostè, eh, jove! Però ara no és res. Las primeres escaramusses,
entén? Ja m’ho dirà d’aquí a vint anys! A vostè encara no li ha fet la puja.
GRAELLS. — Jo prenc un específic que diuen que va molt bé.
PATATXU. — No hi cregui! Mentida, tot, mentida. I si és una medicina moderna, encara més. És el
que jo dic, tot el que acaba igual dóna el mateix resultat. “Panassalina”, “Astraptomissina”,
“Terramassina”. Tot acaba en ina. Tot és igual.
GRAELLS. — Voleu dir...?
PATATXU. — I tant! Les medicines del meu temps totes acabaven de forma diferent, perquè totes eren
diferents. Miri: farigola, romaní, espígol, camamilla, marialluïsa, pota de rana, cua de gat. Tots els
finals diferents. Això eren medicines! i pel reuma, cregui’m, no hi ha com cada dia dues cabeces
d’alls en dejú. Oli en un llum! D’ençà que prenc això, vaig més lleuger que una daina. (Li sembla que
ha parlat massa.) A segons quines hores, s’entén!
GRAELLS. — Sí; però la medicina moderna... (Recorda que no ha cridat a en PATATXU per parlar de
medicines.) I aneu al botavant, vós, el vostre reuma i els vostres alls! Us he cridat per parlar del
decorat. El muntareu o no el muntareu?

17

Assaig General
PATATXU. — Ah, sí! El decorat: Miri, senyor Graells, jo esperaré fins a les dotze i, si en aquesta hora
no han vingut ni en “Sivella” ni en “Pallofa”, me n’aniré a dormir, i demà serà un altre dia. M’entén,
oi?
GRAELLS. — Sembla mentida aquesta falta d’interès. Enlloc no m’ha passat el que em passa aquí.
Després parlaré amb el president, í això s’arreglarà d’un cop i per sempre.
TUBAU. — (Apart.) Si també és reumàtic...
GRAELLS. — Almenys, suposo que en aixecar el teló tindrem el decorat muntat. M’ho prometeu?
PATATXU. — No sé, no sé... En “Sivella” i en “Pallofa” van marxar ahir amb el “Coro” a la vila i si
demà al migdia són aquí, ja farem ben bé prou.
GRAELLS. — Però nosaltres hem de fer la comèdia! Una comèdia de concurs! Maleït sigui!
PATATXU. — No s’exciti, senyor Graells. No s’exciti. Bé o malament, la comèdia es farà. Digui a un
parell d’aquests joves que demà al matí, a les deu, que siguin aquí, i veurà com muntem el decorat en
un tancar i obrir d’ulls.
(Tots els Joves s’amaguen, fins el GRAU.)
GRAELLS. — Sí, és clar, potser serà el millor. Grau! Tubau!... (Pausa.) Grau! Tubau! (S’acosten tots
dos.) Demà a les deu podríeu ser aquí per donar un cop de mà a en “Patatxu”?
TUBAU. — Demà, diumenge?
GRAU. — Jo, sí, senyor.
TUBAU. — Home si no queda altre remei...
GRAELLS. — Entesos, doncs. Demà al matí sigueu aquí. Jo. també vindré i us ajudaré en el que pugui.
PATATXU. — I és clar que podrà, sant cristià. Que no veu que el dirigiré jo. I, si no vol res més, me’n
torno al cafè, a esperar en “Sivella” i en “Pallofa”. No crec que vinguin, però sempre al peu del canó,
i no s’hi encaparri, senyor Graells. Quan hi ha bona voluntat, tot s’arregla. M’entén, oi? En aquest
món, no hi ha res com la bona voluntat. No hi ha res... (Mutis cap el cafè.)
GRAELLS. — Ja estic tranquil. Li he dit tot el que es mereixia.
TUBAU. — Sí, sí, però nosaltres demà ales deu, aquí. Ves el que hi hem guanyat.
GRAELLS. — Bé, bé, no en parlem més. (A grau.) T’has encarregat de l’adreç! Recorda’t que es
necessiten uns sacs de farina, magalles, pales, un llum d’oli, un ganivet...
GRAU. — Sí, senyor! Sí, senyor!
GRAELLS. — I de vestuari, com estem? Tots ja us heu procurat la roba?
TOTS. — Sí, sí.

18

Assaig General
MARQUÈS. — És absolutament necessari anar vestit de pagès amb espardenyes de vetes? Ho trobo
una mica ordinari.
GRAELLS. — El vestit és imprescindible; ara, si et vols posar sabates roses i “sombrero hongo”, tu
mateix. (Tots riuen.) Silenci! Us heu preocupat de les barretines? Ja en teniu tots?
(Tots els homes diuen que sí.)
MARQUÈS. — (Amb menyspreu.) Barretina!... Uix!
GRAU. — Jo en tinc una, però no sé si servirà. És molt bruta.
GRAELLS. — I què hi fa, que sigui bruta?
GRAU. — Es que la mare la fa servir per colar el cafè.
(Tots riuen.)
GRAELLS. — Ai, sant cristià! Apa, no fem tanta broma i , anem a començar.
(Pel passadís central entra la QUIMETA. Veu a en TUBAU a la dreta i li fa senyes.)
QUIMETA. — Psst! Psst!
TUBAU. — (La veu i va cap a ella.) Perdona, no m’havia recordat de tu. (Parlen un moment en veu
baixa. Després dirigint-se al senyor GRAELLS.) Perdoni, un moment, senyor Graells; aquesta xicota,
amiga meva, voldria ingressar en el quadro.
GRAELLS. — Molt bé, noia molt bé. Així m’agrada. Que hi hagi joves que tinguin altres aficions que
no siguin únicament anar a ballar.
(Li dona la mà. QUIMETA tímida inicia un somriure i li dona la mà baldera.)
TUBAU. — Però hi ha un petit inconvenient. És una mica papissota i jo no sé si...
GRAELLS. — No hi fa res. Sortirà en totes les comèdies dels Álvarez Quintero. El que interessa és
que hi hagi afició. I com es diu vostè, jove?
QUIMETA. — Qui... Qui...
GRAELLS. — Vostè dona.
QUIMETA. — Qui... Quimeta Cazullerez. (Pausa, el senyor GRAELLS se la queda mirant fixament. La
QUIMETA afirma.) Ca... Cazullerez... (Pausa.) A... amb “eze”.
GRAELLS. — (Dirigeix una mirada assassina a en TUBAU.) Veurà, jove, em sembla que vostè no
podrà sortir ni en les obres dels Álvarez Quintero. Amb el seu defecte, és una mica difícil fer comèdia.
QUIMETA. — El tar... tartamudeig? Zi gai... gairebé no ze’m coneix. Veu? El pa... papizot, zí.

19

Assaig General
GRAELLS. — Em sap molt de greu; però cregui’m, de moment, val més que ho deixi córrer això de
fer comèdia.
QUIMETA. — No, no em digui que no. Jo tinc molta afizió. Em zé de memòria totes les comedies
d’en Za... Zagarra. Vol que li reziti “L’Hoztal de la Glo... Glòria”, “La filla del Carmezí”: Guaita’m
als ullz..!
GRAELLS. — No, no, gràcies. Ho sento molt, però...
QUIMETA. — Pe... per favor, no em digui que no. Tinc molta afizió, jo.
GRAELLS. — Sí, ho comprenc, però, què podria fer?
QUIMETA. — El que voztè vulgui. Li zembla bé d’a... apuntador?
GRAELLS. — Coooom? Mira, Quimeta, jo tinc molta feina. Demà tenim comèdia i no em puc
entretenir. Podem fer una cosa. Tu procura corregir-te aquesta mica de papissot i torna. Et sembla bé?
QUIMETA. — Zi voztè ho diu... Jo també ho comprenc que un actor papizot zolz pot fer papers
d’andaluz. Oi?
GRAELLS. — Això es. Necessitem actrius que puguin fer tots els papers. Quan t’hagis desempallegat
del papissot torna i tindràs un lloc entre nosaltres. I ara bona nit.
QUIMETA. — Bon... bona nit a tothom. (Surt.)
GRAELLS. — (A TUBAU.) Amb tu parlarem després. Aquesta broma ho m’ha fet gens de gràcia.
(TUBAU abaixa el cap i surt d’escena per acompanyar la QUIMETA que marxa per la porta lateral de
la sala, i torna tot seguit a l’escenari. Tots enraonen entre ells.)
GRAELLS. — Silenci! Passarem l’escena V de l’acte III. L’escena de l’entrada de la Nuri. Com ja
sabeu, l’escena representa la cuina d’una casa-molí de pagès. Al fons, a l’esquerra, la porta coberta
per una cortina. És l’habitació de la Marta. Al costat, porta gran que dóna a| porxo. Aquí, a l’esquerra
hi ha una llar de foc y aquí a la dreta una altra porta. Grau, posa la taula aquí al mig.
(En GRAU ho fa.)
Així, una mica més a l’esquerra. Bé. Tu, Lluïsa ja pots baixar al coverol.
(La LLUÏSA deixa el diari a la cadira i surt per la dreta.)
Vosaltres (Per en MARQUÈS, en GRAU i en TUBAU.), ja us podeu situar als vostres llocs; a veure si us
en recordeu.
(En MARQUÈS, en GRAU i en TUBAU, van al fons i es col·loquen per aquest ordre: MARQUÈS, GRAU
i TUBAU.)
Nooo!

20

Assaig General
(Sense dir res, els tres actors canvien ràpidament de posició i es posen en la següent: GRAU, TUBAU
i MARQUÈS.)
Nooo!
(Es repeteix el joc, i ara la situació es: GRAU, MARQUÈS i TUBAU.)
(Cridant.) Noooo!
(Nou canvi i nova posició: TUBAU, MARQUÈS i GRAU.)
Ara! No us fa vergonya, al cap d’un mes d’assaigs no saber, encara com us heu de situar? No us poseu
en renglera! No feu els soldats!
(Rectifiquen.)
Ara! Antònia i Pepa, surten de l’habitació de Marta.
(La JOANA, que fa el paper de Pepa, s’acosta al senyor GRAELLS.)
La Joana i la Teresa... On és la Teresa?
HEL·LENA. — Senyor Graells, la Teresa no vindrà perquè m’ha dit que està molt refredada.
GRAELLS. — Refredada? Històries! Una altra que ja en sap prou, vet aquí.
MARQUÈS. — Jo l’he vista que anava al cinema amb el seu promès.
GRAELLS. — (Mirada despectiva a en MARQUÈS.) I en Jordi, tampoc no ha vingut en Jordi? Grau!
(S’apropa corrents.)
Què se’n sap d’en Jordi? Es que tampoc no tindrem traspunt, avui? (Silenci.) Això és per morir-se!
Com es pot fer comèdia així? Assajant de qualsevol manera! Bé, no perdem més temps. Ja faré jo
l’ombra d’Antònia. Tu, Hel·lena, ves al fons i recorda’t que entres corrents. Tu, Joana, surts darrera
meu de l’habitació.
(La JOANA porta el caudal a la mà.)
Encara vas amb el paper als dits? Quantes vegades he de dir que no vull veure cap caudal durant
l’assaig? (L’agafa i el deixa sobre el piano.) I no vull sentir ni una mosca! Al primer que enraoni
l’envio al pati de butaques! Entesos?
(Es fa el silenci, però tot seguit tots plegats tornen a parlar entre ells. El senyor GRAELLS es treu un
exemplar de la butxaca, el fulleja i diu a l’apuntadora.)
Lluïsa, pàgina 116. I sense cridar massa, eh! Que tens una veu de “chantre”...
LLUÏSA. — (Des del coverol.) I si no crido no diuen ni una paraula.
(Tots riuen.)

21

Assaig General
GRAELLS. — Silenci! Tothom a punt? Lletra!
MARQUÈS. — (Des de la porta, amb una mica de to declamatori.) Saps que l’amo es torna boig?
TUBAU. — Jo em penso que això és art del dimoni.
GRAU. — Jo m’estaré amb els altres per aquí fora. (Simula sortir cap el fons.)
GRAELLS. — (Simula sortir de l’habitació de ta Marta.) I deixa-la, Pepa, deixa-la. Jo no m’hi estic
més amb aquesta tossuda.
JOANA. — (Sortint de l’habitació.) Si és més malcarada! Ai! I què és fosc això! (Encén un llum de
sobre la taula.)
TUBAU. — Que no vol venir! Veritat, Antònia?
GRAELLS. — Que no surt.
JOANA. — Jo li preguntava coses per distreure-la, i ella, amb uns rebufs i amb un urc, que jo no
l’aguanto més: així com així, no s’explica.
GRAELLS. — Ai, sí, sí; ens en anirem a casa.
(Es sent plorar la Nuri al lluny. HEL·LENA, que és qui fa aquest paper, intenta plorar; però esposa a
riure.)
Ja hi tornem a ser? Es que no hi ha manera de fer-te plorar, a tu?
HEL·LENA. — Ai, senyor Graells, és que no em surt. Si fos riure, encara.
GRAELLS. — I que n’ets de ximpleta! Bé, no ploris. Ja veurem demà com te’n sortiràs. Però t’asseguro
que si no plores fent comèdia et faré plorar de debò.
HEL·LENA. — No tingui por. Ja veurà com demà ho faré.
GRAELLS. — Demà! Sempre demà! Per què et penses que es fan els assaigs? Fora de l’escenari sou
capaços de fer tots els papers de l’auca, però així que pugeu aquí dalt...
GRAU. — (Amb bona fe.) Si vol ja ploraré jo per ella. Tinc un paper tan petit...
GRAELLS. — Fes el que vulguis. Apa Lluïsa, lletra.
TUBAU. — Nosaltres no ens podem mouré fins que vingui el Sebastià.
(Plor d’en GRAU.)
MARQUÈS. — (En to molt declamatori.) Sentiu? Sembla que algú plora. Jo diria que és la Nuri.
GRAELLS. — (Fa un signe amb la mà a la LLUÏSA, perquè no segueixi, i es queda mirant en MARQUÈS
fixament, com dient-li mentalment: “I que n’ets d’estúpid”.) Escolta. Tu, quin paper et sembla que
estàs fent ara? El del ”Nandu” de “Terra baixa” o el del Pedro Crespo de “El Alcalde de Zalamea”?

22

Assaig General
Que no comprens que no és així com s’ha de dir això? No és: (Escarnint-lo.) Sents? Sembla que algú
plora. S’ha de dir amb naturalitat, però amb una certa expectació. Veus? Així: Sentiu? Sembla que
algú plora. Ho tens entès? Ah! I això de: jo diria que és la Nuri, t’ho guardes per a tu, que aquest
“bocadillo” no el tens en el caudal, i “morcilles” no!
MARQUÈS. — Era per donar-li més vigor a la frase.
GRAELLS. — Doncs el vigor te’l guardes per carregar sacs de farina. Però en Guimerà no necessita
que tu li esmenis la plana. Entesos?
MARQUÈS. — ‘‘Bueeeno”.
GRAELLS. — Va; tornem-hi.
TUBAU. — Nosaltres no ens podem moure fins que vingui el Sebastià.
(Plors d’en GRAU.)
MARQUÈS. — (Encara amb una mica de declamació.) Sentiu? Sembla que algú plora.
GRAELLS. — Ai, Déu meu! En fi, seguim.
TUBAU. — Sí, que ploren.
(Entra l’HEL·LENA, corrent, amb un mocador als ulls. En córrer ho fa amb els peus molt oberts, estil
Charlot.)
HEL·LENA. — “Que jo em canso d’estar sola a casa!” “Que no m’hi vui estar més, a casa!”
GRAELLS. — (A LLUÏSA.) Prou. (A HEL·LENA.) Vols repetir l’entrada?
(L’HEL·LENA torna enrera, i entra novament amb els peus molt oberts.)
HEL·LENA. — “Que jo em canso d’estar sola a casa!” “Que no...”
GRAELLS. — (Interrompent-la.) Prou! Però, qui t’ha ensenyat a córrer així? (Fa unes passes escarnint
l’HEL·LENA.) Que et penses que fem una pel·lícula d’en Charlot?
(Tots riuen.)
Silenci! Sempre has corregut així, tu?
HEL·LENA. — No, senyor. Però ja fa tant de temps que no corro... Ara sóc una senyoreta!
GRAELLS. — Bé, no eh parlem més. Torna a entrar i tanca una mica més els peus.
HEL·LENA. — (Repeteix l’entrada, aquesta vegada amb passos més normals.) “Que jo em canso
d’estar sola a casa!” “Que no m’hi vui estar més a casa!”
JOANA. — Vina, Nuri.

23

Assaig General
TUBAU. — Té raó la Nuri.
HEL·LENA. — Que ja no us recordeu de la pobreta, de la pobreta de jo. I... i es feia fosc i jo tenia por
d’estar tota sola.
GRAELLS. — Per què no et tancaves?
HEL·LENA. — Si ja m’he tancat. I ai! que quan hi penso encara tinc por d’aquella por que tenia! I ai!
que al venir semblava que em corrien al darrera. I ai! que estic cansada de córrer. (Plorant fatigada.)
GRAELLS. — Calla, dona. I reposa.
HEL·LENA. — Es que no puc callar, jo; que us ho vull contar l’espant que he tingut, que encara
tremolo.
TUBAU. — Què ha estat això?
HEL·LENA. — Doncs que jo m’estava fent bullir el sopar per a vosaltres, i jo que sento com una veu
molt fonda, que vingués de no sé on, i que deia: Nuri! Nuri! I ho deia amb una veu que semblava que
sortís d’un pou. Jo que corro i tanco la porta forana i... (Transició, dirigint-se a l’apuntador.) Vols
cridar una mica més?
LLUÏSA. — (Cridant.) Jo que corro y tanco la porta forana. Altre...
GRAELLS. — (Tallant-la.) Prou gresca! (A l’HEL·LENA.) I no et fa vergonya de no saber-te encara el
paper? Un paper tan bonic! Aquest tros s’ha de saber de memorial M’entens? De memòria! Ja farem
bon paper! (A LLUÏSA.) Tornem-hi!
HEL·LENA. — Jo corro i tanco la porta forana, i altre cop al lluny encara... Nuri! Nuri! Que si no que
devia ser d’alguna ànima en pena jo hauria dit que era del Manelic que em cridava, y que patia. (Com
si recordant es fes por ella mateixa.) Nuri! Nuri! (Espantada.) Si encara m’esgarrifo!
GRAELLS. — No està malament, no. Però, dóna-li més emoció i allarga una mica més la u. M’entens?
Nuuuuri!
TUBAU. — Així: Uuuuuuuh! Com si fossis una vaca. (Tots riuen.)
GRAELLS. — Silenci! (A l’HEL·LENA.) Ho recordaràs, oi?
HEL·LENA. — Sí, senyor, sí.
GRAELLS. — (A l’apuntador.) Lletra!
MARQUÈS. — I després què ha passat?
(Ho diu amb to declamatori. Tots miren al senyor GRAELLS. Aquest no diu res, però fa un gest de
resignació.)
HEL·LENA. — Després... res. Ah! Sí, l’ “oia” que bullia...
GRAELLS. — (Interrompent-la.) Què has dit ara? Vejam, repeteix-ho.

24

Assaig General
HEL·LENA. — Després... res. Ah! Sí, l’ “oia” que bullia...
GRAELLS. — Què has dit “oia”?
HEL·LENA. — Sí, “oia”!
GRAELLS. — I què vol dir això de l’ “oia”?
HEL·LENA. — Vol dir olla.
GRAELLS. — I per què no dius olla?
HEL·LENA. — Perquè la meva mare és del Pirineu, la terra del Manelic i allà no diuen olla, sinó “oia”.
GRAELLS. — Doncs, no diguis més “oia” i digues olla. M’entens!
HEL·LENA. — Sí, senyor, sí.
GRAELLS. — Apa, doncs.
HEL·LENA. — Després... res. Ah! Sí L’olla que bullia, bullia, i no he sentit res més I a mi m’ha agafat
la por més forta de no sentir sinó l’olla! I jo que cantant me n’he anat a la porta i l’he oberta d’una
revolada. I cantant he corregut fins aquí. (Canta un instant. Baixet.) Nuri! Nuri! Ai, quina por! Ai!
(Fent un xiscle, esglaiada, corre a abraçar-se a la Pepa, en aquest cas, JOANA.)
JOANA. — Vaja dona, que m’has espantat a mi!
GRAELLS. — (A JOANA.) Joana, has de cridar més. Que gairebé no t’he sentit. Aixeca més la veu.
Tornem-hi.
JOANA. — (En to més alt.) Vaja, dona, que m’has espantat a mi!
GRAELLS. — Això és. No tingueu por d’aixecar la veu. A pesar que hi hagi professionals que no se’ls
senti des de la fila cinquena, vosaltres procureu que tot el teatre un entengui bé. I no us descuideu
d’entrar en el personatge ni en la situació. No és el mateix un moment còmic que un moment dramàtic.
I cada situació requereix el seu to. La teva frase, fixa’t de quantes maneres es pot dir. Amb naturalitat:
Vaja, dona, que m’has espantat a mi! Amb alegria: Vaja, dona, que m’has espantat a mil Amb
menyspreu: Vaja, dona, que m’has espantat a mi i Plorant: Vaja, dona, que m’has espantat a mi!
(Es deixa a bon criteri del director augmentar o disminuir les anteriors paròdies.)
Té’n fas càrrec? I tu, Hel·lena, estudia, estudia, que el teu paper és el més bonic de l’obra.
HEL·LENA. — Sí, senyor. Sí. Ja estudiaré.
JOANA. — Senyor Graells, s’ha recordat de dir-li a la seva senyora si em podrà deixar aquelles
faldilles que em va prometre?
GRAELLS. — No crec que ara estigui per faldilles, però li diré.

25

Assaig General
TUBAU. — Deixa estar al senyor Graells en pau, que ara hauríem de celebrar el naixement de la feliç
parella. Hi esteu conformes?
GRAELLS. — (Volent i dolent.) Nois, que hem d’assajar! Que demà és la comèdia! Que encara hi ha
algunes escenes que...
TUBAU. — (Conjuntament amb els altres.) Volem celebrar-ho! Volem celebrar-ho!
GRAELLS. — Bé, si us hi entossudiu, ho celebrarem. Anem al cafè i demaneu el que vulgueu. Però
sense perdre massa temps eh! D’aquí deu minuts reprendrem la tasca.
TUBAU. — Conformes.
HEL·LENA. — Visca el senyor Graells!
JOANA. — (Amb en GRAU, en MARQUÈS i en TUBAU.) Visca!
GRAELLS. — Anem, doncs.
JOANA. — (A l’apuntador.) Apa, Lluïsa, no dormis.
(Tots surten cap el cafè. El darrer es en MARQUÈS.)
MARQUÈS. — Jo, avui, no em quedo sense fumar. Demanaré un paquet de Chesterfield. (Surt.)
LLUÏSA. — (Travessa corrent l’escena, de dreta a esquerra.) Eh! No em deixeu! que jo també vull
ser-hi!
(Surt darrera dels altres. En escena queden la CARME, que dorm al fons, la ROSER i l’ENRIC. La
ROSER dubta un moment, però en veure que l’ENRIC no diu res, inicia també la sortida, però l’ENRIC
li talla el pas.)
ENRIC. — No, tu no hi vas! Tu et quedes aquí, que haig de parlar-te.
ROSER. — (Coqueta.) Has de parlar-me? Doncs bé t’ha costat, prou decidir-te.
ENRIC. — (Sec.) Es pot saber per què no has vingut i m’has fet fer els gegants pel carrer?
ROSER. — (Amb un xic de desmenjament.) Mira...
ENRIC. — Ja! Tot el que se t’ocorre dir és: mira.. No havíem quedat que t’esperés a la cantonada del
carrer Major? Es així com compleixes la teva paraula? Vaja papers de fer-me fer!
ROSER. — Si que, has treballat en tan poca estona. Primer els gegants i després els papers.
ENRIC. — Això! Ara fes-te l’enginyosa.
ROSER. — Enric, si segueixes en aquest to, aquests gegants i aquests papers, em sembla que els faràs
moltes altres vegades.

26

Assaig General
ENRIC. — Potser menys de les que et penses. Comprens? I vull una explicació, i la vull ara mateix.
No es pot deixar un home, en una cantonada, plantat com un estaquirot per després voler solucionarho amb un acudit dolent. Per què no has vingut?
ROSER. — Ja que tu t’ho dius tot, digue’m també el que he de contestar-te.
ENRIC. — Per favor, Roser, no compliquis, més les coses. No havíem quedat de trobar-nos i venir
ple-gats a l’assaig? Digues! No és això el que em vas prometre? I en lloc d’això, què fas? Em tens
més de mitja hora esperant, i quan, ja cansat i fastiguejat, em decideixo a venir, em trobo que la
senyora ja és aquí.
ROSER. — l el senyor, sense indagar les causes vol, de manera violenta, demanar-me explicacions.
ENRIC. — Com que hi tinc dret! I a més, si creus que aquesta és la millor manera perquè la nostre
amistat prengui un camí diferent del de fins ara, digue-ho, perquè de camins n’hi ha dos; el de
continuar o el de deixar-ho. Escolleix.
ROSER. — Ui! Com t’enfiles. Però jo també t’he de dir que a mi els renys i les imposicions no em
plauen. Que els homes “duros” podran estar bé al cinema i que poden impressionar segons quina
mena de dones, però ni fem una pel·lícula, ni jo sóc com elles. Et sembla que és correcte venir a mi i
en to sec i reganyós dir-me: “es pot saber per què no has vingut i m’has fet fer els gegants pel carrer?”
No, no és així com em guanyaràs. Jo necessito un altra mena de tracte. Jo necessito més cordialitat,
més afecte.
ENRIC. — Potser, doncs, que a sobre et demani perdó!
ROSER. — Per què no! Abans de venir amb renys, estàs ben cert de tenir la força moral per a donarlos? N’estàs ben cert? Que si no ens hem trobat, la culpa tant pot ser teva, com meva, com de tots
dos.
ENRIC. — Culpa meva! Però... Bé, potser tens raó. Potser sí que sóc una mica massa brusc.
Perdona’m. Però estar allà, esperant-te m’ha posat nerviós, de mal humor.
ROSER. — Si haguessis començat per aquí, jo t’hauria contestat que he sortit de casa i que he anat a
cercar-te. Però he trobat la teva germana i en Lluís, em parlat una estona i se m’ha fet tard. Quan hem
passat per la cantonada tu ja ho hi eres.
ENRIC. — Que hi has anat? Que jo no hi era? Però si sols m’he absentat cinc minuts! Si no és possible!
ROSER. — No tan impossible.
ENRIC. — Tu no venies; estava neguitós i he vingut per veure si eres aquí, si te n’havies oblidat...
ROSER. — Ja veus, aquest petit temps ha estat suficient perquè no ens trobéssim. Tens ara explicat
per què “no he vingut”? I recorda que esperar una dona es el més petit sacrifici que es pot fer per ella.
Esperar és molt senzill, però també molt de sacrifici. Hi ha home que espera una dona tota la vida.
Comprens? Tota una vida! Sap que no acudirà mai a la cita, però ell espera, espera sempre, esperarà
sempre, segur del seu amor.

27

Assaig General
ENRIC. — Comprenc, Roser, i tens raó. Tot queda explicat i novament et demano perdó. Perquè avui
tenia de ser un dia tant important per a mi... per a tots dos. Un dia que si tu volguessis podria ser el
més bell de la nostra vida. Perquè jo, Roser, et volia dir que...
ROSER. — Què?
ENRIC. — Que jo no puc viure sense tu, Roser. Que et necessito, que tu ho ets tot per mi, que...
ROSER. — Segueix.
ENRIC. — Que t’estimo, Roser. Que t’estimo amb tota l’ànima. (Pausa.) Què em contestes? Parla!
Per Déu, digues alguna cosa.
ROSER. — Moltes gràcies per les teves paraules, Enric, és molt bell sentir-se estimada. Potser no tant
com estimar, perquè quan s’estima, a més de goig, hi ha també el sofriment de l’amor.
ENRIC. — Què vols dir?
ROSER. — Vull dir, que jo encara no estic, ben certa de si el que sento per tu és sols afecte o si s’hi
barreja també el sublim enteniment de l’amor. Deu ser potser que encara no he sofert per tu i s’ha de
sofrir, Enric, s’ha de sofrir. Però que seriosos ens hem posat. Apa, no siguem criatures, anem amb els
altres.
ENRIC. — (Apassionat.) Roser!
ROSER. — Ui! Quina cara que fas! Quins ulls! Sembles el llop de “Caperucíta Roja.” (I tot rient
marxa corrents cap al cafè.)
ENRIC. — (Avança unes passes.) Roser! Roser!

Teló

28

Assaig General

Segona Part
El mateix decorat.
(Entren el senyor GRAELLS, l’HEL·LENA, en TUBAU i en MARQUÈS, aquest darrer fumant una
cigarreta.)
GRAELLS. — Vaja, ja esteu satisfets. Doncs vejam si comencem tot seguit. (Veu l’ENRIC.) Què fas
aquí tot sol! No has vingut a fer una mica de beguda?
ENRIC. — No; no tenia set.
GRAELLS. — Ara passarem la vostra escena de l’acte segon, que, encara que la sabeu bé, no hi
perdrem res de donar-hi un repàs.
ENRIC. — Sí, senyor.
GRAELLS. — I després d’això em sembla que el millor serà que ens anem tots cap a caseta. Si demà
tot va com espero, és possible que esgarrapem algun premi. Ja saps que això em faria molt content,
no sols pel nostre quadro, sinó també pel poble. Perquè si l’equip de futbol ha aconseguit pujar a
tercera divisió, que vegin que el nostre d’equip, tampoc no es queda endarrere.
ENRIC. — (Sense convicció.) Sí; tots farem el que podrem. Jo, per la meva banda...
GRAELLS. — I també la Roser. Vosaltres dos sou els que heu de posar-hi més empenta. Sou els que
heu de marcar els gols. El Manelic i la Marta! Que bé que podeu fer-ho!
ENRIC. — Sí, senyor.
GRAELLS. — Però... què vol dir aquest posat? Què et passa? Es que no et trobes bé?
ENRIC. — No, no em passa res. Em trobo bé.
GRAELLS. — Tu mateix. I ara comencem, Roser! On és la Roser?
HEL·LENA. — Era al cafè amb nosaltres.
MARQUÈS. — Jo l’he vista que anava a sortir i la Joana li ha corregut al seu darrera.
GRAELLS. — Que anava a sortir? I on havia d’anar? Però si sap que hem d’assajar la seva escena!
Grau! Grau! També ha desaparegut en Grau?
TUBAU. — Si vol ja els faré un crit.
GRAELLS. — Sí; ves-hi, i, de passada, porta la Joana i la Lluïsa. I no t’hi quedis tu, ara! Que aviat
haurem de muntar un servei de recaders, amb el cafè.
TUBAU. — (Marxa cap al cafè.) Ai, en Grau! M’agradaria saber com li ha anat la declaració. (Surt i
se sent i la veu de dins que crida.) Roser! Joana! Lluïsa!

29

Assaig General
(Des de lluny, se sent la JOANA que contesta.)
JOANA. — Ja venim!
(Mentrestant el senyor GRAELLS s’ha tret un paper de la butxaca i repassa la suma. Torna a entrar
en TUBAU.)
GRAELLS. — Tres i quatre, set, i tres, deu, i tres, tretze, i quatre, disset, i cinc, vint-i-dos, en porto
dos, i un tres. Sí, sí, ho falla, total trenta-quatre pessetes. No ho acabo d’entendre: O aquest cafeter
s’ha equivocat o hi hagut algú que ha fet una despesa de quinze pessetes. Després l’hauré d’anar a
veure. (Es torna a ficar el paper a la butxaca.)
TUBAU. — (A en MARQUÈS que segueix fumant la seva cigarreta.) Chesterfield, eh! Barrut!
(Entren la JOANA, la ROSER, i la LLUÏSA.)
GRAELLS. — Vaja! Ja sou aquí? Que sempre seus tingui d’anar al darrera... Apa, Lluïsa, al coverol,
de pressa.
LLUÏSA. — Hi vaig tot seguit.
GRAELLS. — No passarem tota l’escena. Solament el final del vostre diàleg. (Per la ROSER i l’ENRIC.)
Els altres, si voleu, ja podeu anar a dormir.
HEL·LENA. — Jo em quedaré, que després, la Joana m’acompanyarà fins a casa.
TUBAU. — Jo també em quedaré una estona més. (A part.) Potser encara torni en Grau.
MARQUÈS. — Doncs, jo me’n vaig. Bona nit.
GRAELLS. — (A en MARQUÈS.) Que demà, a les quatre, et vull veure aquí, entesos? Que gairebé
sempre per culpa teva hem de començar amb retard.
MARQUÈS. — Sí, és clar. Jo sóc sempre el culpable de tot. Apa, bona nit. (Surt al passadís central.)
GRAELLS I ELS ALTRES. — Bona nit.
GRAELLS. — Ai, quin xicot! No sé pas què en farem d’ell! Bé, anem per feina. Tu, Roser, estàs
situada aquí, a l’esquerra de la taula. Estàs sanglotant. (L’ENRIC abstret ni es mou.) Enric! Que no em
sents, Enric?
ENRIC. — Mani, senyor Graells.
GRAELLS. — Però, què tens? Quina mosca t’ha picat? Tu et situes aquí, a la dreta. (El situa.) Sobretot
molt de nervi, eh! molt de nervi. I matisar bé cada frase. M’heu entès?
ROSER. — Sí, senyor,
ENRIC. — Sí, senyor.
GRAELLS. — (Dirigint-se al coverol.) Pàgina 98, Lluïsa.

30

Assaig General
LLUÏSA. — Sí, ja ho tinc. Escena vuitena.
GRAELLS. — Això es.
(Pel passadís central entra novament la QUIMETA que fa signes i sisseja el senyor GRAELLS.).
QUIMETA. — Psss! Psss!
GRAELLS. — Què passa ara?
QUIMETA. — Zo... zóc jo, que voldria parlar-li.
GRAELLS. — Però, dona de Déu! Sempre escolleixes els moments més crítics. No podríem deixarho per un altre dia?
QUIMETA. — No, no, zenyor. Zi... zi no li ho digués avui no podria do... do... dormir.
GRAELLS. — Bé, doncs, acosta’t, què vols?
QUIMETA. — He penzat que vo... vostè té molta raó no deixant-me fer d’actor ni d’apuntador, mentre
no m’hagi de... dezempallegat del pa... papissot. Però mentreztant jo, bé podria fer alguna altra co...
coza. No li ze... zembla! Ez que jo tinc mo... molta anzia zap?
GRAELLS. — Sí, dona, ja ho comprenc. Però; ara no se m’acudeix en què... No sé...
TUBAU. — Recordi’s que en Jordi no ha vingut i que demà potser no tindrem, traspunt.
GRAELLS. — És veritat. Però vols dir que aquesta noia... Ens retardarà totes tes entrades.
TUBAU. — No tingui por. En lloc de donar-les de paraula que ho faci amb signes o bé amb empentes.
GRAELLS. — Potser tens raó. (A la QUIMETA.) Tu saps què és un traspunt?
QUIMETA. — Zí, zenyor. Un a... apuntador, però me... menoz, Oi?
GRAELLS. — Això. El traspunt és el que està entre caixes, que té un exemplar de l’obra i que, du-rant
la representació, va donant l’entrada a escena als actors. També fa altres coses, però ja en parlarem
després. T’agradaria?
QUIMETA. — Zí, zenyor. Molt. Bé, mentre no estigui ben guarit del pa... papissot, oi?
GRAELLS. — Això és. Té un exemplar, seu on vulguis i començat a estudiar t’obra.
QUIMETA. — Ara mateix, zí senyor. En Guimerà no el conec gaire, però en Za... Zagarra, ui! en
Zagarra... (S’asseu a la dreta i es posa a llegir.)
TUBAU. — (A la QUIMETA.) Tu saps fer anar el martell?
QUIMETA. — Ho... home, zí. Ze petar pinyons.
TUBAU. — I clavar tatxoles? No t’agradaria clavar tatxoles?

31

Assaig General
QUIMETA. — (No gaire entusiasmada.) A... això entra en el fer co... comèdia?
TUBAU. — És clar, un bon aficionat ha de saber fer-ho tot. Pregunta-ho al senyor Graells.
QUIMETA. — No, no hi ha nezezitat. On z’han de clavar les tat... tatxoles?
TUBAU. — Tu, vine demà al matí, a les deu, i el senyor Graells ja t’ho dirà. Vindràs?
QUIMETA. — Ez clar que zí! Jo hi tinc molta afizió...!
TUBAU. — Doncs no en parlem més. Seu i estudia.
(La QUIMETA ho fa. A part.)
Aquesta noia és una altra joia.
GRAELLS. — (A la ROSER i a l’ENRIC, que estan en el mateix lloc.) Bé, tornem-hi. Suposo que no
tindrem més interrupcions. Tu, Roser, posa’t una mica més girada d’esquena, i tu, Enric, avances
dues passes envers ella. Silenci! Apa, Lluïsa, lletra.
ENRIC. — (Amb poc entusiasme.) Sí, digue-m’ho, digue-m’ho.
ROSER. — (Sanglotant rabiosa.) M’han tractat com a una pedra dels camins, que es fa anar amb els
peus
perquè rodoli. Mata’m! Mata’m!
ENRIC. — (Subjectant-la plorant.) Ai, Marta! Si jo no et puc matar, no; perquè t’estimo, Marta!
T’estimo! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirantte. I t’he estimat, encara més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l’aigua dels cims
a juntar-se amb l’aigua de la mar, que diuen que és amarganta. Que ho sigui d’amarganta, que ho
sigui. Ella atrau com tu m’atraus a mi; perquè et desitjo i t’estimo, Marta.
(Ella es vol despendre d’ell, amb energia, bregant.)
GRAELLS. — (En veure que l’ENRIC no diu el recitat amb l’entusiasme suficient.) No, Enric; no és
això. No s’ha de dir, així. Hi falta emoció, li falta vibració, hi falta vida. A una dona ho se li pot dir
que se l’estima amb aquesta fredor. Amb aquest tant se me’n fum. Hi ha d’haver-hi més exaltació.
En ta vida real, aquest to pot mig passar; en el teatre, no. Et teatre és un exalçament de la realitat. Hi
ha un públic que hi va a emocionar-se i no se’l pot defraudar. I amb la poca convicció amb que tu
has; dit aquest parlament, és impossible que ningú s’emocioni.
ENRIC. — Sí, té raó; però jo crec que demà...
GRAELLS. — Demà! Demà! Demà! Tu també t’has passat a la banda dels de demà? Tu fas el Manelic,
i tens el deure d’assajar Com: cal i no fiar-te del demà. Això, deixa-ho pels mals aficionats. Nosaltres
tenim més responsabilitat perquè solament donem una representació de les obres, i per això tenim
d’assajar més. Ho comprens? (Pausa. ENRIC fa que si amb el cap. A LLUÏSA:) Repeteix: “! t’he estimat
encara més...” Apa, Enric, una mica de voluntat, eh! Va, seguim.

32

Assaig General
ENRIC. — I t’he estimat encara més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l’aigua
dels cims a juntar-se amb l’aigua de |a mar, que diuen que és amarganta. Que ho sigui d’amarganta,
que ho sigui. Ella atrau com tu m’atraus a mi; perquè et desitjo i t’estimo, Marta.
(Ella es vol despendre d’ell amb energia, bregant. El senyor GRAELLS te ganes d’intervenir, però es
conté.)
I ara més, ara més, per... perquè no ho sé el perquè, ni em fa el saber-ho! Perquè m’has enganyat,
potser, perquè he sentit la calor de la teva sang; perquè t’he respirat a tota tu, tot jo. I mira, per a mi
no hi ha lleis d’ací baix, ni rés que m’aturi, que els llamps i les mestralades m’han fet lliure, i vull jo,
perquè ho vull besar-te i mossegar-te fins a l’ànima i estrenye’t en mos braços, ofegant-hi en ells,
confonent en un afany rabiós la mort i la vida.
GRAELLS. — (Ja no es pot contenir més.) Prou! Prou! (Pausa.) Escolta, Enric: Tu què et penses que
és “Terra baixa”? “Terra baixa” és un drama; un drama i dels més valents. Ara, si tu et creus que és
una obra còmica i et proposes fer riure, llavors ja està bé com ho fas. Però, el meu propòsit, el nostre
propòsit, no era fer riure en muntar “Terra baixa”. Vaig escollir aquesta obra pel concurs i tots hi vau
estar conformes. Tots us comprometéreu a posar-hi la millor voluntat i fins ens fèiem il·lusions d’un
premi.
ENRIC. — Senyor Graells, jo li asseguro que...
GRAELLS. — M’heu defraudat; tots m’heu defraudat i tu més que ningú. Però no comprens que farem
un ridícul espantós? Que aquests senyors de Barcelona se’n riuran a les nostres barbes? I per arribar
a això jo he perdut les nits i us les he fetes perdre a vosaltres? I perquè se’n riguin de nosaltres, tants
afanys; i tants esforços? No comprens tu mateix que el que fas fins és immoral? Que es una falta de
respecte a mi, de companyonia a tots els, altres? (Pausa.) Be, contestà, què hi tens a dir.
ENRIC. — No hi tinc Ves a dir.
GRAELLS. — Molt bé, pots callar, però, jo no callo. I us dic a tots plegats que demà no hi haurà
comèdia. Que és la primera vegada, després de vint anys de director, que prenc una decisió semblant.
He rebut molts desenganys durant aquest temps, però cap d’ells no ha tingut el valor i la
transcendència del d’avui. Es que teniu alguna queixa de mi? Es que no em veieu sempre disposat,
sempre a punt; que per mi no ha importat ni el fred ni la calor, ni les malalties, i que, fins en una nit
com avui, he deixat la meva casa i he vingut aquí a complir amb el meu deure de director del quadro,
deure que em sembla que és bastant inferior al d’espòs i al de pare! (Pausa.) Apa, Enric, vols que ho
provem una altra vegada? Tan sols una vegada, eh?
ENRIC. — No!
GRAELLS. — Doncs, hem acabat. Ara mateix vaig a portar la meva dimissió a la Junta Directiva.
També passaré un telegrama a Barcelona anunciant al jurat que ens retirem del concurs. Que no hi
prendrem part. Per què molestar-los, si els aficionats al teatre d’aquest poble no es mereix aquest
nom! Bona nit. (Marxa decidit cap al cafè.)
TUBAU. — Senyor Graells, per favor, no faci això!
HEL·LENA. — Corre, Tubau, hem d’evitar-ho! (Surten.)
QUIMETA. — Té! Ara que havia a... aconzeguit entrar en el qu... quadro.

33

Assaig General
JOANA. — (A la ROSER.) Ja estàs contenta?
(La ROSER no contesta i va a seure a l’esquerra. La JOANA va a la dreta, prop de l’ENRIC.)
QUIMETA. — (S’acosta a la ROSER.) No hi ha ningú més per fer el Ma... Manelic? Per... perquè zi
volgueziu... jo em veig ca... capaz...
(La ROSER fa un gest de molèstia i no li contesta. La QUIMETA torna a la seva cadira.)
Què hi farem, una ocazió tan bo... bona com ze’m prezentava...
(Pausa. Del cafè venen el TUBAU i l’HEL·LENA. Venen seriosos.)
TUBAU. — Ja l’heu feta bona, ja. A aquest bon home li heu donat el disgust més gran de tota la seva
vida.
JOANA. — Què li heu dit?
TUBAU. — Què sé jo! Tot el que se’ns ha ocorregut li hem dit, però segueix en els seus tretze. Diu
que, o s’assaja novament l’escena o que no tornarà mai més per aquí.
HEL·LENA. — I ens ha donat tan sols cinc minuts de temps, i que sigui l’Enric qui li ho demani.
ENRIC. — (Sense rancúnia, però decidit.) Doncs el que és per mi, ja pot anar esperant.
TUBAU. — Ves a saber. Tenim cinc minuts. Les coses que poden passar en cinc minuts! Cinc minuts!
L’espai de temps suficient perquè es produeixi un incendi, una inundació, un terratrèmol, alguna cosa
gran, espectacular, que ho engegui tot a rodar o que ho arregli d’una vegada.
ENRIC. — Tu estàs molt carregat d’històries i jo aquí, ja no ni tinc res a fer. Me’n vaig. Adéu-siau.
TUBAU. — No, Enric, fes el favor. Tu, no te’n vas d’aquí que no hagin passat aquests cinc minuts.
No sé per què, tinc confiança que abans que caigui l’últim minut ha d’ocórrer alguna cosa que et farà
anar a parlar amb el senyor Graells.
ENRIC. — (Així com TUBAU i els altres, confia que la ROSER dirà alguna cosa. Arronsa les espatlles
i torna al seu lloc.) Sempre veus visions, tu.
(Pausa llarga i expectant. En TUBAU al mig de l’escena mira fixament el seu rellotge de polsera.)
TUBAU. — Deu segons! Nou! Vuit! Set! Sis! Cinc! Quatre! Tres!, Dos!...
HEL·LENA. — (Fa un xiscle.) Ah!
TUBAU. — Qué passa?
JOANA. — Què tens?
HEL·LENA. — Una rata! Una rata!
(Esverament general menys de l’ENRIC. L’HEL·LENA s’enfila en una cadira.)

34

Assaig General
TUBAU. — On? On és la rata?
HEL·LENA. — Allà, sota la cadira de la Roser!
(La rata travessa l’escena ¡ surt per la dreta. La ROSER fa un xiscle i corre cap a l’ENRIC i s’hi
abraça.)
ROSER. — Enric!
ENRIC. — Roser!
(L’HEL·LENA, la JOANA i en TUBAU s’han enfilat a les cadires. La QUIMETA s’avança amb una fusta
d’enllistonar.)
QUIMETA. — On ez? On éz la rata? De... deixeu-la per mi.
TUBAU. — Per allà s’ha escapat!
(La QUIMETA surt corrents per la dreta, tots plegats dalt de les cadires menys la ROSER, l’ENRIC i la
CARME, que segueix dormint.)
ENRIC. — T’estimo, Roser! Jo voldria dir que...
ROSER. — (Li posa la mà a la boca.) Calla, no diguis res més.
(Se senten cops de fusta entre caixes.)
ENRIC. — Sents el meu cor com batega?
TUBAU. — Potser que li posis sordina.
(Per la dreta torna a entrar, corrents, la rata. La JOANA i l’HEL·LENA xisclen. En TUBAU s’aixeca
els pantalons. L’ENRIC i la ROSER ni se n’adonen. Torna la QUIMETA, corrents, amb la fusta enlaire
i també desapareix per l’esquerra.)
QUIMETA. — No uz mo... mogueu! Que ja éz me... meva!
TUBAU. — Sí, sí, ja te la pots quedar.
(Entre caixes es tornen a sentir cops de fusta.)
El cor de l’Enric!
HEL·LENA. — Ai! Es una gran veritat que l’amor es cec!
TUBAU. — Si ja ho deia jo que teníem d’esperar els cinc minuts.
HEL·LENA. — Tubau, ets gran!
JOANA. — Oh! Sí, molt gran. Sobretot, dalt d’una cadira.

35

Assaig General
ENRIC. — Ho dius de debò, Roser? Ben de debò?
ROSER. — És clar que ho dic de debò, Enric.
ENRIC. — Gràcies, Roser, moltes gràcies! I que me’n fas de feliç!
TUBAU. — I per nosaltres, res?
(Entra la QUIMETA donant-se importància.)
QUIMETA. — Ja po... podeu baixar.
HEL·LENA. — Segur que no hi ha perill?
QUIMETA. — No, ja no teniu rez a té… a témer.
HEL·LENA. — L’has morta? (Tot baixant de la cadira.)
QUIMETA. — No, morta, no. Però z’ha endut un zuz... zuzto...
JOANA. — (Baixa de la cadira.) Doncs mira que nosaltres.
QUIMETA. — Bah! Jo m’hi barallo cada dia amb les ra... ratez...
JOANA. — Ara que, Tubau, et feia més valent!
TUBAU. — (Baixa de la cadira.) Potser et creus que m’he espantat? Si a mi no em fan por les rates.
Jo, només em poso nerviós. M’excita tanta rapidesa, tanta bellugadissa. No hi puc fer més. A mi em
poseu davant d’una rata quieta, sense bellugar-se, i sóc tan valent com el primer.
JOANA. — Sí, ben lligada a un pal.
HEL·LENA. — Ai! A mi no m’agraden els homes massa valents. Et quedes vídua de seguida.
JOANA. — El que és amb aquest, tindries marit per molts anys! Ai, senyor! Molt presumir de bíceps
i de pitrera i una rata el fa fer més bots que una pilota de ping-pong. (Riu.)
TUBAU. — Podeu riure tant com vulgueu, però jo demà vindré amb un gat. Què dic amb un gat! Amb
dos gats! Amb tres gats!
ENRIC. — Res de gat! Aquesta rata, des de avui és sagrada. I ai! del qui li posi un garrot a sobre, o
que li doni una metzina.
QUIMETA. — Doncs mira que zi jo l’arreplego...
ENRIC. — Gràcies a ella, la Roser ha sabut que m’estimava. Des d’ara et diré la meva rateta.
ROSER. — I jo, el meu ratolí.
TUBAU. — (Que mira el rellotge.) Nois! Que ja han passat els cinc minuts! I el senyor Graells
s’espera.

36

Assaig General
ENRIC. — Tens raó! Hi vaig corrents. Què content que estarà! Senyor Graells! Senyor Graells! (Surt
cridant.)
TUBAU. — No està gens malament això de la rata. Si a en Grau la poesia no li dóna resultat, li diré
que provi aquest sistema.
JOANA. — (Es dirigeix a la ROSER.) Moltes gràcies, Roser. Sabia que ho faries.
ROSER. — (Corre devers JOANA.) Germana!
(S’abracen.)
HEL·LENA. — Ai! No sé. Avui, en aquest assaig, hi passen coses que semblen de novel·la.
TUBAU. — Es que les novel·les són un reflex de la vida, i la vida és una novel·la.
HEL·LENA. — I com acabarà aquesta?
TUBAU. — No ho sé. Encara no hem arribat al final. Tinc el pressentiment que encara han de passar
coses molt grosses.
HEL·LENA. — (Tota bleda.) I també d’amor, Tubau?
TUBAU. — (Que comprèn la indirecta.) Potser que sí, potser que no. (A part.) Es que no sé el que els
donc. (A HEL·LENA.) Potser que hi hagi una mica de tot.
HEL·LENA. — Ai, que m’agradaria, Tubau!
QUIMETA. — (Interrompent.) Eh que éz divertit això de la co... comèdia?
HEL·LENA. — (Molestada.) Ves a matar rates, tu.
(Per l’esquerra, entra l’ENRIC, que gairebé arrossega el senyor GRAELLS.)
ENRIC. — Li dono paraula que hi posaré tot el meu entusiasme i tot el meu saber.
GRAELLS. — No m’enginyis, eh!
ENRIC. — I per què l’haig d’enganyar, senyor Graells. Li asseguro que tot serà com li he dit. En
menys de cinc minuts ha canviat tot. Jo mateix sóc un altre. He tornat de la mort a la vida; de la fosca
a la llum.
GRAELLS. — Ho comprenc. Has reflexionat sobre el que, t’he dit. Han estat les meves paraules les
que...
ENRIC. — Sí, hi han ajudat. Però, si he de ser sincer, la causa del meu canvi ha estat una rata.
GRAELLS. — Una rata? Que em prens el pèl?
ROSER. — Ho pot ben creure, senyor Graells. Una rata ho ha arreglat tot.

37

Assaig General
GRAELLS. — Què hi farem. Jo que estava tan satisfet del meu discurs...
ENRIC. — I ara, si vol, podem començar tot seguit. Després ja li explicarem com ha anat tot plegat.
GRAELLS. — Molt, bé. Doncs no perdem temps. Vejam si és veritat tot el que m’has dit Som-hi. Tu
Enric, aquí a la dreta, i tu, Roser, aquí a l’esquerra. (A l’ENRIC.) I sobre tot que se’t vegi apassionat,
eh! Apa, Lluïsa lletra.
(La LLUÏSA no contesta.)
LLUÏSA. — Lluïsa, que donis lletra et dic. Desperta’t, Lluïsa. (Pausa.) Caram! Què li passa a la
Lluïsa? Sembla que li hagi agafat un treball.
JOANA. — Ai, Déu meu! (Abocada al coverol.) Lluïsa! Lluïsa! (Als altres.) S’ha desmaiat.
HEL·LENA. — La rata! La rata! S’ha desmaiat de l’esglai!
TUBAU. — És clar. Li ha passat tan a la vora!
JOANA. — Lluïsa! Lluïsa! Déu meu! feu alguna cosa!
ENRIC. — La podríem treure per baix.
GRAELLS. — No, no; val més que aixequem el coverol. Aixequeu-lo i entre tots la treurem.
(La QUIMETA treu el coverol. L’ENRIC i en TUBAU agafen la LLUÏSA per cada braç i la van traient.)
QUIMETA. — Si jo haguez estat ap... apuntador, això no m’hauria pazat. A caza zom drapairez i da
ra... ratez... uiii!
(La LLUÏSA se’ls esmuny i desapareix gairebé tota ella de manera que només sobresurti el cap. La
JOANA xiscla. Tots volen ajudar, però cada vegada ho espatllen més.)
GRAELLS. — Fora tots! Deixeu sols l’Enric i en Tubau.
(Tots obeeixen, i la LLUÏSA va sortint, gairebé inconscient.)
TUBAU. — Què passa per aquí al darrera? Hi ha un tros que no segueix!
JOANA. — El peu! Se li ha encallat el peu! (Ella mateixa aixeca el peu de la LLUÏSA.) Ara! Ja podem
estirar!
(Així que surt la LLUÏSA, la QUIMETA torna tot seguit el coverol al seu lloc.)
JOANA. — Que li deu haver passat? I si li anéssim a buscar aigua del Carme?
(Riuen.)
GRAELLS. — Li hauríem d’anar a cercar alguna cosa al cafè.
QUIMETA. — U... una mica de rata... de ratafia.

38

Assaig General
JOANA. — Aneu al botavant, tu i la rata! Lluïsa! Lluïsa! Torna en sí! Ai, Senyor! Ja no ens coneix!
TUBAU. — Que et penses que està a les últimes? Millor serà que entre en la Quimeta i jo la portem al
cafè.
(La LLUÏSA dóna senyals de tornar en sí. Branda el cap i obre els ulls.)
LLUÏSA. — “¿Donde estoy?”
TUBAU. — Ho ha dit en castellà: Això li ve de llegir tantes novel·les.
JOANA. — Que t’ha passat, Lluïsa?
LLUÏSA. — Ai! No ho sé. No me’n parleu! He vist un monstre, amb uns bigotis... que venia de dret
cap al coverol... i s’anava fent gran... gran... I ja no sé res més. (Pausa. Amb defalliment.) I tots els
altres són vius?
JOANA. — Sí, Lluïsa no pateixis.
GRAELLS. — Tubau! Quimeta!, que prengui alguna cosa...
TUBAU. — Sí, senyor, Anem Quimeta!
GRAELLS. — Ja us esperarem per continuar l’assaig. També és desgràcia de quedar-se ara sense
apuntador.
(La JOANA, en TUBAU, la QUIMETA i la LLUÏSA, surten cap al cafè.)
ENRIC. — Res d’apuntador senyor Graells. Que es quedi al cafè tant com li plagui. No la necessitem.
Aquesta escena la farem la Roser i jo sense apuntador. Et sembla, Roser?
ROSER. — (Contenta.) Sí, Enric, com tu vulguis. Perquè vegi el senyor Graells si estudiem o no
estudiem.
GRAELLS. — Sereu capaços de donar-me aquesta alegria? (Tot satisfet s’asseu en una cadira.) Ja
podeu començar. No penso fer-vos ni la més petita observació.
ENRIC. — (A ROSER.) Som-hi?
ROSER. — Som-hi!
(La ROSER i l’ENRIC es col·loquen als seus llocs respectius.)
ENRIC. — (Traient-se l’americana i llançant-la a qualsevol cadira, com si fes un brindis de torero.)
Va per vostè Senyor Graells. (Estossega una mica.) Sí, digue-m’ho, digue-m’ho!
ROSER. — (Sanglotant rabiosa.) M’han tractat com a una pedra dels camins, que es fa anar amb els
peus perquè rodoli. Mata’m! Mata’m!
ENRIC. — (Subjectant-la plorant.) Marta! Ai, Marta!... Si jo no et puc matar, no; perquè t’estimo.
Marta! T’estimo! I t’estimava des d’allà dalt al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre

39

Assaig General
mirant-te. I t’he estimat més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l’aigua, dels cims
a ajuntar-se amb l’aigua de la mar, que diuen que és amarganta. Que ho sigui d’amarganta, que ho
sigui. Ella atrau com tu m’atraus a mi; perquè et desitjo i t’estimo, Marta!
(Ella es vol desprendre, d’ell; amb energia; bregant)
I ara, més, ara mes, per… perquè no sé el perquè ni em fa el saber-ho! i Perquè m’has enganyat,
potser; perquè he sentit la calor da la teva sang; perquè t’he sospirat a tota tu tot jo! I mira, per a mi
no hi ha lleis d’ací baix, ni res que m’aturi, que els llamps i les mestralades m’han fet lliure i vui jo;
perquè ho vui, besar-te i mossegar-te fins l’ànima i estrenye’t en mos braços, ofegant-hi en ells,
confonent en un afany rabiós la mort i la vida, com a home i com a fera, que ho sóc i ho vull ser
sempre home i fera fot junt, tot, contra de tu i amb tu, i contra tothom, tothom de la terra.
(La té a ella en sos braços mig desmaiada. Mira cap a la banda de la cortina i se l’emporta ràpid a
l’altra banda en sos braços.)
I ara que me la vinguin a prendre! Ira de Déu! Que vinguin! Que vinguin!
ROSER. — Déu meu!
ENRIC. — Marta, ets meva! (Aixecant-la en sos braços i anant-la a besar.)
ROSER. — No! No! (No ho consent i fuig d’ell.)
ENRIC. — Marta!
ROSER. — (Resoluda.) No; perdonar-me així, no! Que tu em perdones perquè no ho saps tot encara.
Doncs a saber-ho al punt; i per mi mateixa; i després el que Déu vulgui!
ENRIC. — A saber-ho, sí; més no ací baix, Marta; que el cel s’ha enterbolit amb el baf de tantes
misèries i Déu no et veuria la cara quan parlessis.
ROSER. — Doncs allà dalt; i ara mateix.
ENRIC. — Sí, anem-hi, sí; que allà es perdona tot; que no es com ací baix que tot es corromp. Quin
fàstic! (Enduent-se-la.) Que allà dalt, Marta, fins els cossos en la neu es conserven. Ves què faran les
ànimes.
ROSER. — Oh! Anem-hi!, anem-hi de pressa.
(Van a sortir. Durant l’anterior diàleg, el senyor GRAELLS l’ha anat seguint embadalit; de forma
que, en acabar, ja està dret i corre cap a ells i els abraça.)
GRAELLS. — Molt bé, fills meus! Molt bé! Això és fer comèdia!
ROSER. — Li ha agradat?
GRAELLS. — Molt, moltíssim! (A l’ENRIC.) Però, potser has exagerat una mica massa la nota, no?
Potser hi ha un excés de fogositat. Una mica de contenció no hi aniria malament, saps?
ENRIC. — No tingui por. Ho farem com vostè diu.

40

Assaig General
GRAELLS. — Sí, feu-me’n cas. Veureu com anirà millor.
ENRIC. — I què, senyor Graells; posarà encara el telegrama?
GRAELLS. — El telegrama? Quin telegrama? Ah, sí, el telegrama. No pensava pas posar-lo. Enric,
demà amb tu o sense tu, “Terra baixa” s’hauria posat en escena, encara que jo hagués tingut de fer el
Manelic. Què et penses?
(Tots riuen.)
ENRIC. — Amb vostè no hi ha res a fer senyor Graells: és únic!
(Del cafè entren la JOANA, la LLUÏSA i la QUIMETA.)
GRAELLS. — Què? Ja et trobes bé?
QUIMETA. — Lez ra... ratez, éz clar, quan no zi e... eztà acoztumat...
LLUÏSA. — Si no ha estat per la rata. De segur que he sopat una mica massa i no se m’ha posat bé.
GRAELLS. — Sí, segurament que ha estat això.
JOANA. — (A la ROSER.) Ja heu passat la vostra escena? Com a anat?
GRAELLS. — (Sense deixar que la ROSER contesti.) Molt bé, ha anat. Molt rebé. Com mai!
HEL·LENA. — I no hi ha dimissió, ni hi ha telegrama.
JOANA. — Que bé! Que contenta que estic!
GRAELLS. — (Com preocupat.) Però hi ha una cosa que no l’acabo d’entendre.
ENRIC. — El què, senyor Graells?
GRAELLS. — El que no entenc és com en tan poc temps, heu pogut fer d’una mateixa escena un assaig
tan detestable i un altre tan brillant. Això és el que no entenc.
(Tots riuen.)
ENRIC. — Potser ha estat degut que la Roser i l’Enric del primer assaig no eren els mateixos del
segon.
GRAELLS. — Ah, no?
ENRIC. — No. Perquè, i no s’ofengui, com que vostè gairebé sempre viu a la lluna no s’adona de
certes coses que passen al seu voltant.
GRAELLS. — Vols dir?
ENRIC. — Sí; perquè ara mateix ha tingut lloc l’inici d’un prometatge, i vostè es pensava que fèiem
comèdia.

41

Assaig General
GRAELLS. — Així, aquesta declaració anava de debò? Us heu promès? Vosaltres dos? Tu i tu? Renoi!
I que ho portàveu amagat! Però, en fi, que tot sigui per bo. Vull que la meva felicitació sigui la
primera. (Els estreny la mà.) Ah! I ara sí, que ja ho entenc!
(Tots riuen.)
ROSER. — Gràcies, senyor Graells.
ENRIC. — Moltes gràcies,
(Del cafè apareix en TUBAU. Ve molt excitat.)
TUBAU. — Senyor Graells! Senyor Graells!
GRAELLS. — Què et passa ara, a tu?
TUBAU. — Ai, senyor Graells! Una gran notícia! (S’empassa la saliva.) Una gran notícia!
GRAELLS. — Digues: quina és aquesta notícia?
TUBAU. — Ai, senyor Graells! Que no sé ni com començar. Ai, que no sé com dir-li...!
GRAELLS. — Acaba!
TUBAU. — Que han telefonat de casa seva...
GRAELLS. — Ai, Déu meu! Què hi passa a casa? Digues. Alguna desgràcia! S’ha calat foc?
TUBAU. — Ui! Si només, fos un incendi, rai! Es que gairebé no m’atreveixo. Jo era al cafè i ha
telefonat la seva cu... cunyada.
GRAELLS. — I què ha dit?
TUBAU. — Que li donéssim l’encàrrec que corres tot seguit a casa seva. Que, quan vostè se n’ha anat,
la seva senyora encara no...
GRAELLS. — Encara no, què?
TUBAU. — Encara no estava llesta! que després...
GRAELLS. — Una altra noia?
TUBAU. — Sí, sí! Vull dir, no, no! Una altra noia, no! (Pausa.) Un noi!, senyor Graells! Un noi!
GRAELLS. — (Serè.) No m’enganyes? Es cert?
TUBAU. — (Molt excitat.) Li ho juro senyor Graells, li ho juro: Un noi!
GRAELLS. — (Perd la serenitat.) Un noi!
(Se l’hi pleguen les cames, i sinó es per en TUBAU i la LLUÏSA que el subjecten, cau en rodó a terra.)

42

Assaig General
TUBAU. — Senyor Graells! Senyor Graells!
JOANA. — Porteu una cadira.
QUIMETA. — (Porta la cadira.) Li aniré a bascar una copeta de rata... de ratafia.
LLUÏSA. — (El venta amb un mocador.) Doneu-li aire.
(En TUBAU ho fa.)
HEL·LENA. — Pobre senyor! (A en TUBAU.) Es clar, li has dit sense preparar-lo. Coses així s’han de
dir de mica en mica.
TUBAU. — Com volies que l’hi digués? Lletra a lletra?
GRAELLS. — (Tornant en sí.) Tubau, és cert el que m’acabes de dir? No deu ser pas una facècia de
les teves?
TUBAU. — (Seriós.) Senyor Graells, li dono paraula que és cert. Amb les meves bromes, encara sé on
puc o no puc arribar.
GRAELLS. — Et crec, Tubau. (S’aixeca.) Perdoneu que m’hagi emocionat, però no ho he pogut fer
més.
ROSER. — Ho comprenem, senyor Graells.
GRAELLS. — No, vosaltres; encara no ho podeu entendre. Sou massa joves. Aquest fill emplena totes
les meves ambicions. (Pausa.) Gràcies, Senyor! Moltes gràcies!
(Es produeix un moment de confusió. Tots el volen felicitar i abraçar.)
ROSER. — Felicitats!
HEL·LENA. — Visca!
JOANA. — Moltes felicitats!
ENRIC. — Per molts anys!
LLUÏSA. — Aquesta mà, senyor Graells.
TUBAU. — Visca el senyor Graells!
GRAELLS. — Deixeu-me! Deixeu-me! Que he d’anar corrents a casa! Quina alegria més gran! (Marxa
cap a l’esquerra.) Un noi! Sóc pare d’un noi! Sóc pare d’un noi! (Surt corrents pel passadís central.)
QUIMETA. — (Agafa la gavardina del senyor GRAELLS.) La ga-va... la ga... ga.... ga...
TUBAU. — Dóna-me-la. Quan acabis de dir-ho, ell ja serà a casa seva. Ja la hi portaré jo.
QUIMETA. — (D’una sola tirada.) La gavardina!

43

Assaig General
JOANA. — Què content que està. Li ha costat, però ja és pare d’un noi.
TUBAU. — I es dirà Isidre. Psé! No és pas un nom massa lleig. Quan arribi al final de l’alfabet, l’últim
s’haurà da dir Zacarías. Aquest sí, que pobret...
QUIMETA. — I zi ho remulléssim! Jo crec que val la pena.
LLUÏSA. — Molt ben pensat. Hem de celebrar el prometatge de l’Enric i la Roser i el primer noi del
senyor Graells.
JOANA. — I també brindarem per l’èxit de demà. Perquè el nostre quadro s’emporti el primer premi...
i, en oferir-lo al senyor Graells, el farem doblement feliç.
HEL·LENA. — Molt ben parlat. Jo no em ficaré al llit que no em sàpiga de memòria el meu paper.
TUBAU. — Ni jo.
JOANA. — Ni jo.
LLUÏSA. — Ni jo. Ai, no! Jo no!
TUBAU. — Doncs no ens hi pensem més, A l’atac! Es la guerra!
HEL·LENA. — Jo brindaré amb aigua del Carme. Que em sembla que amb tantes emocions també
estic a punt de desmaiar-me. Ai, Tubau, que em trobo malament, ai.
TUBAU. — No facis jocs tu, ara !
QUIMETA. — Doncz, jo, brindaré amb una copeta de ra... ratafia. Apa! (Surt.)
JOANA. — (A la ROSER i a l’ENRIC.) Veniu, vosaltres?
ENRIC. — Sí, ara venim.
JOANA. — No trigueu massa.
LLUÏSA. — No tinguis por. Ja hi ha la Carme que vigila.
(La JOANA i la LLUÏSA surten. La ROSER, també va a fer-ho però l’ENRIC li agafa una mà.)
ENRIC. — Roser!
ROSER. — Digués, Enric,
ENRIC. — M’estimaràs sempre. Roser?
ROSER. — És clar que sí, sempre.
ENRIC. — I com m’has fet sofrir, aquests dies. Han estat un infern per mi, Roser.

44

Assaig General
ROSER. — I que n’ets de criatura. Estaves ben cec de no veuré que tot el que feia era perquè, encara
que t’estimava volia estar ben certa del teu amor.
ENRIC. — I tornaràs a riure com ho has fet no fa gaire?
ROSER. — Crec que ja no hi haurà motiu.
ENRIC. — M’han fet molt de mal les teves rialles.
ROSER. — Però, encara que siguis el meu promès, suposo que bé em deixaràs riure, no?
ENRIC. — Es clar que sí, però és que has rigut d’una manera...
ROSER. — El que a tu t’ha fet mal, no ha estat el meu riure, sinó el to del riure, el matís, la intenció
que diria el senyor Graells. No tinguis por, Et prometo no riure-hi mai més així.
ENRIC. — Gràcies, Roser.
(Va per agafar-li el braç amb intenció d’abraçar-la. ROSER, ràpidament, li dóna un cop a la mà.)
ROSER. — Psss! Les mans quietes! Deixa’m fer. (Agafa les mans de l’ENRIC i les hi posa al darrera.)
Així, al darrera, com quan tiren un “golpe franco”. I anem-nos-en que ens esperen.
ENRIC. — I no m’aixeques el càstig?
ROSER. — Com que jo sóc l’àrbitre, fins que no doni el senyal, no hi ha res a fer.
ENRIC. — Va, dona. Perdona’m! Oi que em perdones?
ROSER. — No pas, per ara. Estem massa sols!
(Surt corrents cap al cafè.)
ENRIC. — Perdona’m! Quin àrbitre més poc “casero”!
(Surt darrera la ROSER, corrents, i sense variar la posició dels braços. En escena només resta en la
CARME, que, segueix dormint, al fons, dejú de tot el que ha passat. Després d’una pausa que segueix
a la sortida de ROSER i ENRIC, la CARME es posa a roncar i fa una petita exhibició d’aquest molest
entreteniment, com si fos somnàmbula, s’aixeca, va a l’endavant, s’aixeca, va l’esquerra, ràpidament
canvia de direcció, i es situa en el centre de l’escena, de cara al públic.)
CARME. — Pare!
VEU. — (Des del fons en to tenebrós.) Digues, filla meva!
CARME. — Estem sols?
VEU. — Sí, filla meva!
CARME. — Puc començar, doncs?

45

Assaig General
(Es dirigeix cap el piano, s’ajup i figura que agafa dues galledes buides —soroll de galledes entre
caixes—; amb els braços una mica oberts i els punys closos va al centre i deixa les galledes a terra
—entre caixes sorolls sincronitzats— La CARME, simula seure sobre una banqueta i agafa una de les
galledes i la posa davant seu. En anar a munyir, figura rebre un cop de cua a la cara.)
CARME. — Aquesta cua! Ten compte, Carmela!
VEU. — Muuuuuuuh!
(Simula munyir uns moments. Deixa de munyir i canvia les galledes. Segueix munyint.)
Muuuuuuuh!
CARME. — Quieta, Carmela!
(Quan ha acabat de munyir, s’aixeca, simula agafar una braçada d’alfals i la posa a la menjadora.)
CARME. — Té, perquè reprenguis força.
VEU. — Muuuuuuuh!
CARME. — De res, dona.
(Agafa les dues galledes, les col·loca sobre ta taula i sempre amb les mans per endavant, va cap a
l’esquerra, on simula agafar una altra galleda plena d’aigua i es posa darrera la taula. Simula que
tira aigua a la primera galleda.)
VEU. — Xxxxxxx!
CARME. — Ja n’hi ha prou, pare?
VEU. — Sí, filla.
(Fa la mateixa operació amb la segona galleda.)
Xxxxxxx! Prou, filla meva.
CARME. — Prou? Per què, pare?
VEU. — Aquesta, és de vuit pessetes!
(CARME simula llençar l’aigua sobrant, i, sempre com a somnàmbula, torna a les seves cadires i,
novament; es posa a dormir i a roncar. Entra en GRAU pel passadís central del pati de butaques. Va
amb el cap embenat i amb creus d’esparadrap a les galtes i al nas. Ve gemegant.)
GRAU. — Ja són tots fora! Millor! Així no veuran com m’ha deixat aquesta fera de la Carlota! Ai!
Estic ben macat! En començar la declaració, tot ha anat com una seda. Me la sabia de memòria, però,
quan he arribat a allò de: “deixa de ser gamarussa...” m’ha donat una mena de plantofada que m’ha
semblat que; tenia el cap ple de picarols. Després, m’ha ficat un colze a l’ull; m’ha esgarrinxat, m’ha
Insultat, m’ha agafat per aquí (El coll de l l’americana.) i per aquí (El darrera dels pantalons.) i m’ha

46

Assaig General
llençat al mig de la plaça. Com quan es tira una galleda d’aigua... Però amb la galleda i tot. Oh! I
encara sort que he anat a caure davant mateix de la farmàcia... Aquest Tubau me les pagarà!
(La CARME fa un ronc molt fort i en GRAU fa un salt de l’ensurt.)
GRAU. — Un tigre! Auxili! (Es gira i s’adona de la CARME.) Aquesta encara és aquí? (De sobte es
recorda del que li havia de dir.) Déu meu! Ara ho recordo! (Corre a despertar-la.) Carme! Carme!
Desperta’t!
CARME. — Eh! Com! Que hi ha poca aigua?
GRAU. — Desperta’t que ja s’ha acabat l’assaig! Que no hi ha ningú!
CARME. — Com? Que no hi ha ningú? I la meva escena? Per què no m’has despertat quan l’han
passada?
GRAU. — Es que la teva escena... no l’hem passada.
CARME. — (S’adona de l’aspecte d’en GRAU.) Què t’ha passat? Que t’has comprat una Vespa?
GRAU. — No, no és rés. Es que he caigut, saps? Una relliscada!
CARME. — Quina caiguda, noi! Has caigut de tots costats! Però... I la meva escena?
GRAU. — Em sap greu dir-t’ho, perquè potser t’enfadaràs.
CARME. — Bé, què ha passat?
GRAU. — Fins ara no he recordat l’encàrrec que tenia per tu. El senyor Graells m’havia dit que
t’avisés que... avui te’n podies anar a dormir. Que avui no passarien la teva escena.
CARME. — Quina manera de fer-me perdre el temps.
GRAU. — Perdona’m, no hi he caigut.
CARME. — Perdona’m! Perdona’m! Aviat està dit! Que encara hi tinc una hora jo, d’aquí a casa! Vet
aquí el que en trec de fer comèdia! Que m’haig de llevar a les cinc; jo! M’entens? A les cinc! (Surt
corrents pel passadís central.)
GRAU. — (Mira com marxa.) Sí, en el fons té raó. Cap de nosaltres dorm les hores que voldria. I tan
poc com ens ho agraeixen. En fi, no hi pensem més. Totes les coses tenen el seu costat bo i el seu
costat dolent. És clar que jo tinc dolents tots els costats: el dalt, el baix, el davant i el darrera. Quina
planeta la meva! Només ens faltaven clatellades i té: ja les tinc. (Pausa.) Demà hauré de venir a les
vuit. No crec que en Tubau s’acosti per aquí. Hauré de fer la feina de tots dos; com sempre. Què hi
farem! Ja hi estic acostumat!
(Durant aquest monòleg, en GRAU ha posat en ordre les cadires, ha retirat la taula, ha tret el coverol
i el llum de l’apuntador, que posa entre caixes. I tot cantant “Mis manos” a mitja veu, va a la dreta,
apaga els llums i marxa pel passadís central, mentre, lentament cau el teló.)

47

Assaig General
Fi de l’Obra

48