PdT 75 .pdf



Nombre del archivo original: PdT 75.pdf

Este documento en formato PDF 1.5 fue generado por Adobe InDesign CS5.5 (7.5.3) / Adobe PDF Library 9.9, y fue enviado en caja-pdf.es el 13/03/2014 a las 09:18, desde la dirección IP 88.19.x.x. La página de descarga de documentos ha sido vista 1491 veces.
Tamaño del archivo: 1.6 MB (21 páginas).
Privacidad: archivo público



Vista previa del documento


Publicació independent d’informació i opinió

Any 8

15 de març de 2014

Informació
El passat dia 23 de febrer, aniversari de l’intent de cop d’estat de l’any 1981, Jordi Évole va
oferir, en el seu programa “Salvados”, un suposat reportatge en què explicava, amb tot de
testimonis, que l’esmentat cop d’estat no havia estat res més que un muntatge que pretenia
evitar un previst cop d’estat que estava realment en marxa i que, si hagués triomfat, hauria
estat una brutal destrossa. A mesura que avançava el programa, però, apareixien elements
que el feien cada cop més inversemblant, i al final s’aclaria que tot allò era fals i que l’intent
del 23-F havia estat perfectament autèntic.
Les reaccions al programa van ser de tota mena, del més fervent aplaudiment pel que significava de denúncia de la poca fiabilitat de les informacions que rebem, fins a la més dura crítica per frivolitzar amb un tema tan seriós com va ser l’acció del coronel Tejero i companyia.
Sigui com sigui, i se’n pensi el que se’n pensi, el cas és que aquest programa ens ha obligat,
un cop més, a reflexionar sobre la informació que rebem, i la manera com la valorem. Perquè
segur que a tots ens ha passat més d’un cop que, en veure com s’explica una notícia d’un fet
que coneixem de prop, ens adonem que aquella informació és incompleta, o esbiaixada, o
directament falsa. I no necessàriament per mala voluntat de l’informador, sinó per superficialitat, desconeixement, o mandra de verificar bé les dades. O també, a vegades, per pura i
dura manipulació, voluntària o més o menys forçada.
En aquesta època nostra, en què rebem informacions constantment i a gran velocitat, és més
necessari que mai estar alerta a l’hora de valorar tot el que se’ns diu. Des de totes bandes, incloses les dels sectors amb els quals potser simpatitzem més. Perquè només serem ciutadans
i ciutadanes lliures si volem conèixer les coses a fons, si som capaços de fer servir críticament
el nostre propi cervell, i si no estem disposats a deixar-nos entabanar per ningú.

Sumari
2
3

Catalunya - Finlàndia: una breu comparativa. Jordi Mazón
En temps de crisi, cal unitat contra el feixisme i el
racisme. Albert Buigues
4 L’hora dels valents. Miguel de la Rubia
5 El Mamut a l`escola. Montserrat Pastor
6 Cansades de reivindicar obvietats. Bàrbara Lligadas
7 L’autoestima s’ha de conrear. Josep Ginjaume
7 La vinyeta de Jordi Flores. Jordi Flores
8 Per una immigració sostenible i integradora. Josep M. Fisa
9 Quan el parc del Torrent Ballester no existia. Josep Lligadas
9 Neix ServBici. Joan Admetlla
10 Josep Alcaraz, nou president de CDC de Viladecans.
Carles Lozano

11 ERC aconsegueix un reconeixement a les víctimes dels
bombardejos franquistes. Jordi Flores

12 Exposició Catalunya bombardejada
13 La mirada aguda: Morell Buixot. Eio Ramon
14 Les nostres entitats: L’Hospitalitat de Lourdes,

amb els malalts. Montserrat Carreras
16 Recerca històrica: Piet Meyer, Frank Marwich i Walter
Mohn. Xavier Calderé
17 Històries viladecanenques: Joan Llinares Bastida, barber
del barri de Sales (1). Andreu Comellas
19 Conèixer Viladecans: La Torre Roja i Almafar.
Una qüestió oberta. Josep Campmany
21 La memòria en imatges: Per una escola al barri. Jaume
Muns

Equip de redacció
Anna Besora
M. Carmen Castellano
Maria Comas
Josep Lligadas
Jaume Muns
Montserrat Pastor
Miguel de la Rubia
Mercè Solé
(els quals, tot sigui dit, no compartim
necessàriament les opinions que en
aquest butlletí es puguin expressar).
La distribució d’aquest butlletí es fa
per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho
comuniqueu. I si voleu que li enviem a un amic o amiga vostres, feunos arribar la seva adreça. Gràcies.
Si voleu enviar articles per publicar,
tingueu en compte que han d’anar
signats i no sobrepassar les 40 ratlles
o les 600 paraules. Els hauríem de
tenir abans del dia 8 de cada mes.
El nostre correu electrònic:
puntviladecans@telefonica.net
El nostre bloc:
http://puntviladecans.blogspot.com
Segueix-nos al Facebook

http://puntviladecans.blogspot.com

Punt de trobada

75

puntviladecans@telefonica.net

Viladecans

Catalunya - Finlàndia:
una breu comparativa

F

a uns anys vaig donar a
conèixer la formació de
bandes de núvols nocturns davant de la desembocadura del riu Llobregat,
núvols que fan que al Delta del
Llobregat hi plogui més que als
voltants, fenomen que vaig batejar
com a “l’anomalia pluviomètrica
del Delta del Llobregat”, i que ja
ha estat descrit en algun article
al Punt de Trobada. Amb el temps
he anat descobrint d’altres zones
de la Mediterrània on això també
passa. I fins i tot al Bàltic, allà en
forma de bandes de neu. Per tal
d’entendre millor aquests processos i poder comparar-los amb els
del Mediterrani, l’any passat vaig
passar dos mesos a Finlàndia, en
una estada de recerca a la Universitat de Finlàndia i el Servei Meteorològic finès. Els resultats que
vaig obtenir allà i la comparació
amb el que passa davant de la
nostra costa, ho deixo per a un altre Punt de Trobada. Aquí em centraré en algunes similituds que he
trobat entre els dues societats. Algunes d’aquestes semblances són
anècdotes simpàtiques. Altres, tenen una arrel més profunda.
1. Entre dos grans imperis. Finlàndia ha estat sempre sota el
domini de dos grans imperis,
que periòdicament s’han anat
alternant: Suècia i Rússia. De
fet Finlàndia es va independitzar no fa encara 100 anys, el
1917. Catalunya també ha estat
històricament entre dos grans
imperis, l’espanyol i el francès.
Ambdós països, tenen aproximadament el mateix nombre
d’habitants, al voltant dels 6
milions.
2. Bolets. Els finesos també són
uns bojos per anar a buscar bolets.

3. Llengua. Tot i que
Finlàndia és considerat un dels
països
nòrdics,
la llengua finesa
té una arrel totalment diferent a
la resta. Un suec,
un noruec o un
danès, es podrien
arribar a entendre, com poden
fer per exemple
un francès, un català, un italià o un gallec. Però
la llengua finesa té una arrel totalment diferent, provinent no
de la cultura víking sinó dels
Urals. Durant molts segles parlar finès ha estat vist com una
llengua de segona, una llengua
rural, poc culta, com en el cas
del català, que sovint ha estat
considerada com una llengua
de segona, més pròpia de l’àmbit rural... i només cal recordar les allò d’un membre del
govern espanyol de la transició “cómo van a impatir física
nuclear en catalán!”. En el cas
de Finlàndia, la llengua culta
sempre ha estat considerada el
suec, fins que fa menys de 100
anys un sentiment nacionalista
finès va col·locar aquesta llengua com a element de la cultura finlandesa.
4. Bilingües. Els finesos tenen
dues llengües oficials, el finés
i el suec... si, sí, la de l’antic imperi.... I és que per als finesos,
Suècia és el germà gran, i hi
tenen bones relaciones, contràriament del que passa amb els
russos. Fins al punt que en els
rètols, que sempre estan en bilingüe, allà on hi domina majoria de parlants suecs apareix

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

primerament el suec i després
en finès, i viceversa.
5. Caràcter. Els finesos acostumen a ser introvertits, seriosos, estalviadors de paraules
(diuen que per això es van
inventar els SMS, per encara
haver de parlar menys), i treballadors. Tot plegat, com els
catalans si ens comparem amb
d’altres comunitats ibèriques.
6. Sant Joan. La revetlla del dia
de Sant Joan és també celebrada pels finesos, amb fogueres i
festa al voltant del foc, com els
catalans. Això sí, sense petards,
ja que són massa sorollosos...
7. Estònia. Si la costum del catalans ha estat anar al país veí
d’Andorra a comprar més barat, els finesos agafen sovint el
ferri i en un parell d’hores es
planten a Estònia, on passen el
dia i compren més econòmic,
sobretot l’alcohol.
8. Bandes de neu. El mecanisme
meteorològic que ens genera bandes de pluja nocturna
davant de les costes viladecanenques és el mateix que de
vegades forma bandes de neu
davant les costes fineses, deixant neu a la costa.
Jordi Mazon

2

En temps de crisi, cal unitat
contra el feixisme i el racisme

M

olts ciutadans i ciutadanes de Viladecans segurament ens vam quedar
amb una cara de decepció molt important quan vam veure,
al 2011, que Plataforma per Catalunya
(PxC) havia aconseguit entrar al nostre
consistori després de ésser votada per
1.271 conciutadans/conciutadanes (no
sabem si per ignorància o per creença
ferma). Si alguna cosa ens explica la
història és que les situacions tendeixen
a repetir-se quan no es posen mitjans
per aturar el problema del feixisme i el
racisme, que creix en èpoques de crisi
sistèmica del capitalisme i que és un
instrument perfecte per dividir la classe treballadora per motius d’origen i
per tant, de perpetuar aquesta farsa de
model econòmic que empobreix continuadament les classes populars.
Per molt que es facin passar per demòcrates, ja fa temps que organitzacions socials unitàries com Unitat contra
el Feixisme i el Racisme (UCFR) s’han
encarregat de desemmascarar el passat
polític dels militants i regidors de PxC,
molts dels quals han començat la seva militància en
forces polítiques i grupuscles d’extrema dreta que
no han dubtat a l’hora de fer servir la violència contra les organitzacions populars, independentistes,
d’esquerres o antifeixistes. El seu ascens és degut
sobretot a la manca de perspectives de les classes
populars envers els actuals representants polítics a
l’hora de defensar els seus interessos, i al nombre
important de casos de corrupteles que fins i tot han
provocat l’expulsió recent del que fins fa poc era dirigent de PxC, Josep Anglada.

Per donar resposta a la problemàtica del feixisme i el racisme, i per
defensar la cohesió social, així com
la defensa del respecte a la pluralitat
cultural que podem trobar a qualsevol societat moderna, un grup de
ciutadans i ciutadanes de Viladecans
(entre els quals m’hi incloc) han decidit impulsar la secció local d’UCFR
per tal de combatre el discurs racista i feixista i a tots aquells i aquelles
que el sustenten.
Però si alguna cosa ens ensenya la
història és que per poder visualitzar
canvis socials rellevants és necessària la implicació en la mesura del
possible de cadascun i cadascuna de
nosaltres per fer front al problema
del feixisme i el racisme. Per això demano personalment als lectors que
pertanyin a entitats que les emplacin
a signar el manifest local d’UCFRViladecans que trobareu a la pàgina
de Facebook clicant al següent enllaç:
www.facebook.com/pages/UCFRViladecans/263785190454061
Si voleu formar part del col·lectiu i implicar-vos
en la lluita contra el feixisme i el racisme a Viladecans, o per deixar qualsevol comentari, només heu de dirigir-vos a la següent direcció mail:
ucfrviladecans@gmail.com.
Nota: Aquest article és estrictament personal.
Albert Buigues

“El llegat dels indians a Catalunya”,
amb Tate Cabré
Dijous 13 de març
19.30 hores
Torre del Baró (Àngel Guimerà, 2). Viladecans
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

3

L’hora dels valents

A

questa comarca,
el
Baix Llobregat, és la segona comarca on més
augmenta el nombre
de persones aturades
a l’àmbit metropolità, i
el nombre de persones
aturades registrades en
el mes de desembre de
2013 era de 68.869.
Per cada 100 persones assalariades al Baix Llobregat n’hi ha 34
d’aturades. Aquesta ratio és superior a la que s’observa en l’Àmbit
Territorial Metropolità (25,1%) i
Catalunya (27,3%).
El 61% de les persones aturades al
Baix Llobregat en el 2013 porten
més de sis mesos donats d’alta en
les oficines de treball.
L’increment dels expedients de
regulació d’ocupació autoritzats i
les persones afectades per aquests
expedients és destacable en tots
els àmbits territorials. El Baix
Llobregat és la segona comarca
(darrere del Maresme) on més incidència han tingut els ERO entre
les persones ocupades.
Malgrat aquestes dades del Consell Comarcal del Baix Llobregat,
gran part d’aquestes 68.869 persones, no s’observa una mobilització sostinguda per exigir solucions col.lectives a aquest greu
problema i a les conseqüències
que ocasiona.
El 22 de febrer va passar per Viladecans la marxa contra l’atur
convocada per la Coordinadora
d’Assemblees del Baix Llobregat.
Es tractava d’una marxa que recorria les localitats del Baix Llobregat dels dies 22 al 27 de febrer,
on es celebrarien diversos actes,
assemblees, fins a acabar davant
del Parlament de Catalunya, el
dia 27 a la tarda.

El 22 a partir de les 9
hores del matí diversos
centenars de persones
sense feina es van anar
congregant a la Plaça de l’Ajuntament de
Castelldefels per iniciar la marxa. Entre els
presents, van expressar
el seu suport i solidaritat al moviment, dones
en defensa del dret a
l’avortament d’aquesta localitat,
així com representants dels sindicats que donen suport a la marxa,
regidors i parlamentaris d’ICV i
PSC. Després dels primers discursos que van situar els objectius de
la marxa i van animar a participar es va donar lectura al Manifest. A continuació es va iniciar la
marxa en direcció a Gavà animats
amb els lemes de “Treball SÍ, Atur
NO”. A la Plaça de l’Ajuntament
d’aquesta localitat una delegació
de la marxa va ser saludada per
representants de l’Ajuntament als
quals es va lliurar el Manifest i les
reivindicacions.
Potser en aquesta marxa no hi
eren tots els aturats i aturades
però segur que eren els més valents i valentes. Aquells i aquelles que no es resignen a una vida
d’exclusió laboral i social.
A Viladecans, van realitzar una
Assemblea a les portes de l’Hospital on van participar a més
membres de la Plataforma en
defensa de l’Hospital de Viladecans i de pares i mares de l’Escola
Mediterrània. També es va veure
la presència de grups de la PAH,
sindicats i altres col·lectius.
Després d’aquesta parada a la
nostra vila, la marxa es va encaminar vers la Plaça de l’Ajuntament
per prendre el camí al Prat de Llobregat, una altra de les etapes que
cobririen durant aquells dies.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

En la marxa d’aquests i aquestes
valentes aturades hem vist una
altre vegada com davant dels problemes, la majoria de la ciutadania, sovint mirem cap a un altre
costat tant si el problema ens afecta com si no, però tard o d’hora
ens pot tocar alguna de les fuetades en aquesta ofensiva generalitzada de retall de drets, per això
és tan important la mobilització
dels afectats com la solidaritat de
la resta.
Miguel de la Rubia

4

El Mamut a l’escola

E

l 19 de febrer es va fer la primera activitat del
Mamut a l`escola. La varen inaugurar l’escola Àngela Roca amb els cursos tercer i quart
de primària.
Aquesta activitat està pensada per a la mainada de la
nostra ciutat amb la finalitat de conèixer el nostre animal emblemàtic.
Analitzant com havíem d’enfocar aquestes trobades,
pensant el què i el com, elaboràrem l`activitat, reflectint que s’hauria d’anar adaptant a l’edat dels alumnes
que la triessin.
Una primera part teòrica i la segona més lúdica. A la
part teòrica s’explica amb un power point els trets més
representatius de la troballa a Can Tries, les característiques d’aquests grans animals, acabant concentrant-nos amb el llanut que és el nostre.
A la segona part, els nens i nenes veuen i toquen el
nostre Mamut culminant la presentació amb el ball del
Patatuf.
Doncs bé, a les 9,30 puntualment arribaren al saló de
plens de la Torre del Baró les dues classes de l`escola
Angela Roca, 50 alumnes. Tot estava preparat, a punt
de començar, presentació i endavant... Van estar molt
atents, alguns encuriosits feien preguntes, des del primer moment el tema els va interessar força, pendents
de la pantalla tota la sessió. Acabada la projecció de
la part més informativa, gaudiren del vídeo de la mamullada del 2011, festa i xerinola, aigua a dojo pels
carrers, els va encantar.
Seguidament baixàrem a la Plaça de la Vila, on els tres
mamutaires, la Mari Carmen, el Joan i el Vicenç, ja
tenien el Mamut preparat. Els nens i nenes quedaren
bocabadats, els que ja el coneixien explicaven cofois
als companys quan i què havien fet amb ell i els que
el veien per primera vegada no s’ho podien acabar de
creure, l`expressió de les cares ho deia tot.
El final i com a cloenda vàrem fer la ballada del Patatuf. La Mari Carmen i el Vicenç, amb una paciència de
sant, els ensenyaren els passos, una i una altra vegada
fins que va sortir perfecte. Aleshores no volien parar,
una vegada i una altra...
Crec que va ser una activitat exitosa, que va assolir els
objectius proposats.
Toca agrair a l’escola Àngela Roca per la professionalitat de les professores que acompanyaren els alumnes i
van ajudar que tot sortís rodó.
Esperem que altres escoles vinguin a gaudir d`aquesta
experiència, els esperem.
Montserrat Pastor i Pujadó

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

5

Cansades de reivindicar obvietats

D

imecres ens llevàvem amb el titular “Una de cada tres europees
han patit una agressió sexual o física”. Una dada que ens colpeix
brutalment, però malauradament no ens sorprèn. Ens resigna
amargament a seguir lluitant, a no poder dir a aquells que afirmen “el feminisme és un anacronisme” que tenen raó. Les dones, com els
catalans, estem cansades de reivindicar obvietats, però sabem que si no les
reivindiquem perdem la lluita.
Les dones volem deixar de celebrar el 8 de març com un record d’allò que encara no hem assolit, igual que els catalans volem una data que representi allò
contrari a l’11 de setembre. Ara bé, mentre no passi, seguirem pencant de
valent per dignificar les dones en un món ple de referents que ens menystenen i classifiquen en un ordre inferior. Seguirem feminitzant el nostre entorn
i educant la nostra mainada com a iguals.
Queda molta feina a fer, i si continuem massa temps més dins d’un estat que
està aconseguint el somni de Marty McFly, encara haurem de reivindicar
més obvietats. Crèiem que per fi la gent començava a interioritzar una idea
ben senzilla, que les dones tenim dret al nostre propi cos, i resulta que hem
de sortir al carrer a cridar que no volem ser víctimes de la doble moral del PP.
Perquè no podem permetre que aquells que no saben viure en llibertat amb
el seu propi cos, sentenciïn el futur de milers de joves que no tindran diners
per agafar un vol.
La lluita que tenim entre mans pot desesperar, perquè cansa haver de tornar
a lluitar per drets que semblaven assolits. Però qui ens hagués dit als independentistes fa un parell d’anys que això ho tindríem tan a tocar?
Bàrbara Lligadas

Vaig conèixer els follets de l’Espiga
Doncs sí. M’he proposat conèixer personalment els nens i nenes de Viladecans. M’he ofert a les
escoles. Ja ho explica la Montse Pastor
en aquest mateix número. Però també
m’he ofert als caus i als esplais.
Els primers amb qui he tingut contacte han estat els follets, els nens i nenes més petits de l’A.E. l’Espiga, amb
els quals vaig passar una estona sensacional. Vaig flipar només de veure
com em miraven... i les preguntes que
feien. Sort que el mamutaire Vicenç
va respondre a totes les seves inquietuds (amb gran imaginació, per cert).
Van ballar el Patatuf al meu voltant
i jo em vaig emocionar. Repetirem:
caus, esplais, per què no em veniu a
veure? Només cal que m’escriviu a
mamutviladecans@gmail.com. Petons
El vostre Mamut (encara sense nom)

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

6

L’autoestima s’ha de conrear

F

a pocs dies la premsa es feia ressò d’un
estudi de l’Institut de Govern i Polítiques
Públiques (IGOP) de la UAB on es constata, entre d’altres, la creixent segregació que
s’està produint entre barris i municipis catalans.
On hi ha més rics cada cop hi ha menys pobres i a
l’inrevés. Amb la crisi el mescladís cotitza a la baixa
i els nuclis d’habitants tendeixen a la uniformitat,
per dalt o per baix. En això també som europeus.
Una de les conclusions dels investigadors, que han
comparat diversos barris populars, és la importància del teixit social a l’hora d’afrontar les dificultats actuals, com l’atur o la manca de serveis i
equipaments que dignifiquin l’espai compartit. El
millor antídot contra la segregació, ens vénen a dir,
és comptar amb un important capital social i humà
que lluiti pels drets dels veïns i per l’entorn immediat. En això hi té molt a veure la consciència de
formar part d’un mateix col·lectiu. Dit d’una altra
manera, l’autoestima.
Però l’autoestima, ai las, s’ha de conrear. No neix
per generació espontània. L’IGOP constata que l’actuació del sector públic en la creació de recursos i,
sobretot, en com es posen al servei de la comunitat,
és decisiva. El director de la investigació, Ismael
Blanco, explica que “la identitat i l’orgull de barri
estan molt vinculats també a la consciència que les
millores del barri són fruit de les lluites veïnals i del
treball conjunt entre administracions i veïns”. Els

governs locals tenen doncs, segons el mateix estudi,
un paper rellevant en la creació d’aquesta autoestima.
Lluitar contra la desafecció, guanyar en motivació,
empoderar la població fent-la copartícip del relat
present i futur... heus aquí alguns dels reptes i deures pendents de l’Ajuntament de Viladecans. Per
deixar enrere el concepte de “ciutat dormitori” o de
mer satèl·lit de la gran Barcelona. Ho veiem des de
fa anys amb la inexistència d’un model clar de ciutat, amb el rumb a la deriva d’un equip de govern
acostumat a navegar a batzegades: ara Parc Aeroespacial, ara Barça Parc, ara Parc de Negocis, ara
Eurovegas, ara Outlet… Una desorientació que paguem cara tots els conciutadans, desconcertats per
tantes perdigonades, moltes d’elles venudes amb
grans titulars però que acaben en paper mullat.
Ho explicava molt bé aquest mateix mes de març
l’urbanista Jordi Borja al suplement “Quadern”
de El País, referint-se a la ciutat de Barcelona, però
amb uns arguments perfectament exportables al
cas de Viladecans: “L’administració, especialment
la local, hauria de recuperar la iniciativa i liderar els
projectes de ciutat. L’urbanisme és, sobretot, polític,
i actualment hi ha un evident dèficit de debat polític i de projecte. Tot s’ha resumit a vendre al millor
postor”. Tal qual.
Josep Ginjaume

La vinyeta de Jordi Flores

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

7

Per una immigració
sostenible i integradora

E

l Sr. Ministre ha demanat
un “ajut urgent” a la UE,
de 45 milions d’euros, per
tal de fer front a la marea
immigratòria a Ceuta i Melilla. De
fet, si es tracta d’una “ajuda extra”
no vull saber què costa anualment
la barrera anti-immigració... Però
quedem-nos amb els 45 milions,
a veure què podríem fer de positiu amb una petita quantitat com
aquesta.
Imaginem que tenim alguns pobles abandonats a la geografia de
la Pell de Brau. Posem uns deu
pobles per comunitat, que serien
una petita part dels que hi ha. Pobles molts d’ells deixats entre els
anys seixanta i setanta perquè no
hi havia llum i aigua ni molts d’altres serveis, com escoles, carretera
i centres de salut a l’abast...
Continuem. He llegit que hi ha
un magnífic programa que es diu
PRUEPA i significa “Programa de
Recuperación y Utilización Educativa de Pueblos Abandonados”.
Fantàstic! Amb un pressupost galàctic: 570.000 euros, és a dir, poca
broma!
Continuem imaginant. Si dividim els 45 milions entre 50 pobles
abandonats, toca per poble gairebé 1 milió d’euros. Exactament
uns 900.000 euros. Us ho aneu
imaginant? Gairebé el doble del
pressupost de PRUEPA, per a
cada un dels cinquanta pobles seleccionats.
Triem un d’aquests pobles abandonats i proposem a deu famílies
per “repoblar-lo”. I fem ara un
primer pressupost del projecte.
Si comptem les necessitats bàsiques família/mes són 2.000 euros.
Tindríem 24.000 euros per família
el primer any. Per tant 240.000 euros, pel conjunt de les 10 famílies.
Podríem fer una despesa de
materials de reconstrucció per
casa d’uns 30.000 euros. Per tant
300.000.

A part de les famílies immigrades i autòctones caldria
comptar amb un equip
de personal que
aportés ofici, tècnica i acompanyament humà. Un “professional”
per família. És a dir, 10 persones
contractades amb un pressupost
de 26.000 euros anuals bruts. Una
partida doncs de 260.000 euros.
Encara ens queden 100.000 euros
que podem utilitzar per materials
diversos que es necessiten en el
món rural, i imprevistos.
Amb un pressupost de 900.000
euros es podria començar a tirar
endavant el repoblament d’un
poble abandonat.
Cal dir que aquests pobles estan
avui, relativament a prop d’altres
pobles més grans que, estic segur,
veurien amb bons ulls la repoblació d’espais històrics i de conreus
abandonats. I a més, la gent que
encara hi viu tindrien l’esperança
que algunes escoles ja no es tancarien i podrien haver-hi nous serveis i noves possibilitats d’agroturisme, senderisme, producció
ecològica. Més vida i saba nova.
Quins serien aquests nous pobladors? D’una banda els neorurals,
joves emprenedors, que veuen
que llençar-se a l’aventura, sense
diners, és avui un projecte impossible i un contracte per un any
podria ser una bona oportunitat.
D’una altra famílies immigrades
que ja veuen que la ciutat es fa
impossible com a projecte a mig
termini. També, però no exclusivament, persones que malviuen
per les grans ciutats, rellogats, i
que han de buscar-se ajuts, cada
vegada més escassos i més repartits. I encara, famílies que fins ara
anaven fent, que tenen els adults a
l’atur i que no veuen com podran
sortir d’una situació ben precària
i sovint desesperant.
Evidentment no es poden posar
40 persones en paracaigudes en

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

un
poble abandonat... Però hi
ha etapes intermitges, fins
que el poble estigués a punt.
Aquestes famílies es podrien
hostatjar en cases rurals o edificis religiosos... que perfectament podrien ser la plataforma per tal que, durant sis
mesos, es poguessin anar habilitant les primeres cases...
El que sí que és ben clar, és que
ni els 45 milions d’euros, més els
centenars de milions que ja s’han
gastat per deturar la marea immigratòria que ve del continent veí,
no serviran per a res si no és per
a infligir dolor i mort abans, durant i després de travessar aquesta muralla criminal. Ara tenim el
reflux de l’expoli que es va fer als
segles anteriors al nostre, per part
dels aventurers i conqueridors
europeus.
¿Per què no demanar més ajuts a
la vella i rica Europa, per a fer més
digna la vida en els llocs d’origen
dels que volen venir? ¿Per què
amb molts d’aquests països hi ha
relacions comercials poc netes i
transaccions d’armament? Potser
per dissuadir-los, amb les nostres
armes i enginys, que no derroquin els seus propis dictadors.
Això és vergonyós, terrible, infame, i intolerable. Encara hi som
a temps. Obrim les portes de bat
a bat per tal que aquest drama
humà no esdevingui tragèdia humanitària de dimensions apocalíptiques. Encara podríem arribar
a ser un referent per les civilitzacions emergents, si en comptes
de maleir les tenebres o invocar
el poder celestial ens posem a treballar per un altre món possible,
necessari i urgent, i com Déu vol.
Josep Maria Fisa

8

Quan el parc del Torrent
Ballester no existia

L

es fotos del Torrent Ballester de l’any 1977
que publicava el Jaume Muns a l’última
pàgina del darrer Punt de Trobada m’han
fet venir al cap un record que tinc ganes
d’explicar.
Recordo que quan era jove, cap al 1970, que jo tenia
uns 20 anys (o potser era abans, no n’estic segur),
hi havia un recorregut per Viladecans que m’agradava fer de tant en tant. Agafava el carrer Jaume
Abril i anava seguint, seguint, per l’actual carrer
Prat de la Riba, fins a la riera de Sant Llorenç, que
llavors era això, una riera. La travessava, em ficava
una mica cap a Gavà, i tornava enrere. Però no ho
feia pel mateix lloc, sinó que entrava pels carrers
de l’Alba-rosa i, entre torres i edificacions diverses,
arribava al gran espai abandonat del Torrent Ballester, que llavors era un terreny encara molt més accidentat del que es veu en les fotos, amb uns quants
garrofers que sobrevivien com podien i torrenteres
que el travessaven. Allà m’aturava, anava amunt i
avall, m’asseia a mirar... i sempre em venia al cap el
mateix pensament: “A veure si Franco es mor aviat,
es proclama la República, i el nou ajuntament impe-

deix edificar en tot aquest espai i el converteix en un
parc!”. Perquè en el Viladecans de llavors qualsevol
espai estava condemnat a ser edificable, per a major
glòria i enriquiment dels especuladors de torn.
Ara, veient les fotos, he recordat aquest desig i
m’alegra que, efectivament, els nostres ajuntaments
democràtics l’hagin dut a terme...
Josep Lligadas Vendrell

Neix ServBici Express
Us volem anunciar que acaba de néixer el primer servei de distribució de mercaderies totalment lliure d’emissions contaminants al Baix Llobregat (SE) i L’Hospitalet.
Oferim un servei altament professionalitzat, al mateix
temps que la nostra simplicitat permet que ens puguem adaptar a cada necessitat de transport. Podem
moure volums considerables de manera ràpida, segura i protegits de les inclemències meteorològiques.
Volem contribuir en la reducció de l’impacte ambiental en la logística local d’aquesta comarca i ens
agradaria que la proposta desperti el vostre interès.
Demaneu-nos més informació a:
servbici.express@gmail.com o al telèfon 610 793 691.

Joan Admetlla Batlle

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

9

Josep Alcaraz, nou president de
Convergència de Viladecans

L

’assemblea de militants de Convergència
Democràtica de Viladecans del passat 19
de febrer ha escollit Josep Alcaraz i Navarro com a nou president local, substituint
Antònia Sánchez.
En el discurs de presentació de candidatura, el mateix Josep Alcaraz va destacar que ell, que és fuster
de professió, es va decidir a participar en política
per defensar les persones de Viladecans, i va demanar la implicació de tots els militants per tirar
endavant el projecte de Convergència i Unió. En
aquest sentit, va presentar els dotze membres del
nou Comitè Executiu, als quals va recordar la molta
feina que hauran de fer, i que és en el carrer i amb el
contacte directe on s’ha de parlar de les propostes
de CiU.
Prèviament, Antònia Sánchez va rebre un calorós
aplaudiment en agraïment als dos anys en què ha
exercit de Presidenta Local, càrrec que deixa per haver de dedicar-se a responsabilitats familiars i per
donar el relleu a companys més joves.
El portaveu de CiU a l’Ajuntament de Viladecans,
Carles Lozano, va posar al dia l’actualitat municipal, denunciant la manca d’inicatives de l’ajuntament socialista, i recordant que la Generalitat de
Catalunya està implicada amb Viladecans, amb la
Llei de Barris, amb el compromís d’iniciar els tràmits per ampliar l’Hospital i amb la construcció
imminent del nou Tercer Ambulatori, al barri de la
Torre Roja.
Va tancar l’acte Josep Llop, exdiputat i president comarcal de CDC al Baix Llobregat. Llop va recordar
la gran importància de l’any 2014, amb la consulta
convocada pel president Artur Mas. D’aquesta manera, va insistir en la necessitat que, per damunt de
sigles i ideologies polítiques, tots els catalans ens
mobilitzem per exercir el nostre Dret a Decidir.

PRESIDENTS DE CONVERGÈNCIA DEMOCRÀTICA
DE VILADECANS

1977-1988
1988-1995
1995-2004
2004-2012
2012-2014
2014-…

Josep Carreras
Antoni Montmany
Salvador Oliva
Carles Lozano
Antònia Sánchez
Josep Alcaraz

Josep Alcaraz (a la dreta) amb Josep
Llop,  president comarcal de CDC

Carles Lozano

Antònia Sánchez va pronunciar unes paraules de comiat
davant l’Assemblea Local
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

Part de la nova Executiva Local de CDC, en una visita al
Parlament de Catalunya.

10

ERC aconsegueix un reconeixement a les
víctimes dels bombardejos franquistes
El proper 16 de març es posarà una placa a Can Sellarès en record de les víctimes dels bombardejos feixistes de l’any 1938 a Viladecans.

E

Roca Radiadors a principis dels anys 30, objectiu dels
bombardejos. Font: Arxiu municipal de Gavà

nguany és el setanta-cinquè aniversari
dels bombardejos que va patir la societat
civil de Viladecans. El 16 de març i el 4 de
juliol de 1938 Viladecans va ser bombardejada per l’aviació feixista italiana de Mussolini
en suport al dictador Francisco Franco.
Viladecans va ser un dels 137 municipis de Catalunya afectats pels bombardejos, on es calcula que
van morir, pel cap baix, més de 4.736 persones –el
70% de totes les víctimes per bombardejos de l’estat
espanyol. Aquests bombardejos sistemàtics sobre la
societat civil van encetar un nou model de guerra,
utilitzat fins als nostres dies, el càstig aeri sobre la
població civil.
Les víctimes i els familiars d’aquells bombardejos
no han rebut cap tipus de reconeixement oficial a la
nostra ciutat. Des d’Esquerra Republicana de Viladecans crèiem que era una injustícia que calia esmenar, per això vàrem demanar a l’Ajuntament de Viladecans que, en record i homenatge a les víctimes
dels bombardejos, es col·loqués una placa, relleu
o monument commemoratiu en un emplaçament
relacionat amb els fets, el qual hauria d’incorporar
una descripció dels esdeveniments i el llistat dels
noms dels civils que foren víctimes mortals.
Aquesta mateixa demanda ja la vàrem fer en el 70è
aniversari dels bombardejos, però no es va tenir en
compte. Aprofitant el 75è vàrem tornar a trametre
la demanda que sí que ha estat tinguda en compte
per l’equip de govern municipal, de manera que les
víctimes rebran el reconeixement oficial que es mereixen. El proper 16 de març es farà un acte on es
descobrirà la placa commemorativa que s’ubicarà
a Can Sellarès, indret on els bombardejos van concentrar un gran gruix de les 27 persones caigudes a
Viladecans.
Volem aprofitar per recordar que aquest capítol de
la nostra història local resta recollit en dos llibres
d’autors locals: Un tomb pel Viladecans del 1930
al 1940 d’Isidre Dolz i Roig, i Bombardejos a Viladecans 1938 de Xavier Calderé i Bel.
Jordi Flores

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

11

la mirada
aguda
secció a càrrec d’Eio Ramon

Morell buixot (Aythya marila)
Viladecans, bassa de laminació sota C-32 18/02/2014
El morell buixot és una espècie que a Europa es distribueix majoritàriament per
Noruega, Suècia, Finlàndia, Islàndia, i s’estableix com a hivernant a les costes
de l’est i del centre d’Europa. Encara que alguns exemplars hivernen a la península, al Delta del Llobregat es considera com a raresa local.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

13

les nostres entitats

L’Hospitalitat de Lourdes,
amb els malalts

L

’Hospitalitat de la Mare
de Déu de Lourdes és
una entitat que té dues
principals finalitats. La
primera d’elles és la de promoure
els pelegrinatges a Lourdes, que
habitualment són al mes de juny i
al mes de setembre. Aquests pelegrinatges consisteixen bàsicament
en acompanyar malalts, persones
amb disminucions i gent gran al
Santuari de la Mare de Déu de
Lourdes a França. Tots els acompanyants són voluntaris que van
a fer un servei o bé persones que
volen anar-hi com a pelegrins. Els
voluntaris poden fer diferents serveis, ja sigui als menjadors, a les
habitacions o bé a les piscines. Els
voluntaris joves, que solen ser uns
200, són els que porten els malalts
d’un lloc a l’altre amb les cadires
de rodes o amb el transport típic
de Lourdes, que són uns carrets
que anomenem col·loquialment
“xinos”, ja que durant l’estada a
Lourdes es visita la Gruta on es
va aparèixer la Mare de Déu i es
fan misses i actes a diversos llocs.
També hi participen metges i infermeres, preveres i diaques, religioses, etc. En total s’apleguen
entre unes 800 i 1.000 persones.
De Viladecans, acostumem a
anar-hi unes 60 persones entre
malalts, acompanyants, pelegrins
i voluntaris. Cal destacar la participació d’un nombrós grup de
joves que, a part de fer el servei
corresponent, estan vinculats al
Grup d’Animació i amb les guitarres i els seus cants impregnen
d’alegria i bones vibracions tot el
pelegrinatge.
La segona de les finalitats de
l’Hospitalitat és apropar el

missatge de Lourdes al dia a dia
de les nostres vides a través de la
seva Fundació que gestiona un
centre de dia, una llar-residència
i pisos d’acolliment per a malalts.
Viladecans és una de les 18 delegacions que formen part de
l’Hospitalitat de la Mare de Déu
de Lourdes de Barcelona i, des de
la nostra ciutat, es duen a terme
diverses activitats durant l’any relacionades amb l‘esperit de servei
als malalts.
A banda de participar en els pelegrinatges a Lourdes amb totes les
delegacions, també acudim a la
trobada que es fa cada any a Montserrat de totes les hospitalitats catalanes. Per Sant Jordi visitem els
malalts de dues residències de Viladecans així com a diverses cases
particulars i els portem la tradicional rosa de Sant Jordi. El dia 11
de febrer, que és la festivitat de la
Mare de Déu de Lourdes, es celebra amb la participació en una
emotiva l’eucaristia que comença
amb una processó de torxes que
vol semblar, encara que amb més
petites dimensions, la que es fa diàriament a Lourdes, i que aplega
moltes persones del nostre poble.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

Un dia o dos després, es torna a
fer aquesta celebració a dues residències de Viladecans, i es donen
ampolletes d’aigua de Lourdes a
tots els malalts. Un cop l’any, ens
trobem i fem un dinar de germanor tots els hospitalaris, joves voluntaris i malalts de Viladecans.
Per Nadal anem a visitar els malalts i els acompanyem al dinar
de Nadal que organitza cada any
l’Hospitalitat de Barcelona. En la
mesura del que podem, intentem
fer el possible per dedicar alguna
estona a ajudar els nostres malalts
i gent gran, acompanyar-los a fer
diferents tràmits o passar una estona amb ells aportant-los la companyia i l’estimació que sovint els
manca.
Totes les activitats que fem les podem dur a terme gràcies a l’aportació dels socis, que cada vegada
són més i que ens ajuden a costejar el viatge a Lourdes dels malalts
de Viladecans. Igualment, també
fem loteria de Nadal i alguna rifa,
per poder recaptar fons.
És un goig veure que a Viladecans
hi ha tanta gent, sobretot joves,
que tenen aquesta devoció a la
Mare de Déu de Lourdes i tanta
generositat per oferir voluntàriament el seu servei als altres.
Tot i així, encara hi ha molta feina per fer i necessitem més socis i
voluntaris per fer possible que les
il·lusions de moltes persones necessitades esdevinguin una realitat. Us animem a tots aquells que
ho vulgueu, a afegir-vos a la nostra tasca i formar part de la nostra
gran família!
Montserrat Carreras

14

Recerca històrica

Piet Meyer, Frank Marwich i Walter Mohn

A

El dinamisme industrial germànico-suís
a Viladecans, 1924-1939

inicis de la dècada dels anys vint, Jaume
Enrich i Amat –conegut per tothom amb el
sobrenom d’en Jaumet de l’Estació–1 encara
s’encarregava de portar veïns fins al baixador
de Gavà, tot utilitzant les seves tartanes o aquells carruatges de passatgers anomenats popularment jardineres.
Com ho havia fet son pare, Jaume Enrich i Carbonell,
la família a la qual pertanyia ostentava, en exclusiva, la
concessió del transport dels veïns de Sant Climent i Viladecans fins a l’estació de tren de Gavà; una concessió
que datava, molt segurament, des de la construcció mateixa de l’estació, l’any 1881.2
Tot i tenir l’explotació d’aquest servei, en Jaumet ja sabia, cap a 1920, que les característiques del seu negoci
estaven a punt de variar. Era coneixedor de les novetats
tecnològiques pel que feia al transport de passatgers i de
les millores progressives en les vies de comunicació per
on transitava habitualment la seva cavalleria.3 Per això
va voler apostar per una via renovadora i va prendre la
decisió de motoritzar el servei adquirint quatre autobusos de la marca Hispano-Suïssa, per cobrir el trajecte de
Gavà a Barcelona. I com que el nou servei entrava en col·
lisió amb els interessos de la companyia ferroviària, va
optar per deixar el nou negoci del transport amb autobusos en mans d’un home de palla: el seu parent, empleat municipal i també gavanenc Pere Bruach i Santfeliu.
Aquesta aposta agosarada li va sortir prou bé al Jaumet
de l’Estació, perquè, al cap de poc temps, rebria el permís de l’ajuntament de Gavà, per explotar en exclusiva
el servei de transport de passatgers fins a Barcelona.
Això no obstant, pel cas de Viladecans, el negoci proposat per Jaume Enrich no va reeixir. L’ajuntament acceptava el 18 de gener de 1923, la concessió, en exclusiva, del
transport de passatgers, des del nostre poble fins a Barcelona, a Pere Juvé i Puig, veí d’Esplugues de Llobregat.
La concessió era una resposta a la seva petició adreçada
a l’alcalde, en què exposava que havia determinat establir un servei d’autos per a exportació de passatgers fins
a Barcelona, atès que l’alcalde “(…) sabrà que la facilitat
de locomoció i consegüent rapidesa de comunicacions
entre els pobles i les ciutats implica el major desenvolupament a favor del comerç, de la indústria al mateix
1 DOLZ, Isidre, Un tomb pel Viladecans del 1930 al 1940, Viladecans, pàg. 77.
2 GIBERT I VALENTÍ, Alfons, Un segle de vida gavanenca (18401940). Patronat de cultura, ensenyament i joventut de l’ajuntament de Gavà, 1990, pàg. 13-15.
3 CALDERÉ i BEL, Xavier, “Viladecans en els anys vint. Autos i
ponts cap a la modernitat”, a Viladecans Punt de Trobada, núm. 67,
Viladecans, juny de 2013, pàg. 14-15.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

Vista aèria de la fàbrica Dubler, a Sant Boi de Llobregat,
cap a la dècada del 1950. Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Col·lecció Priu Bosch

temps que fomenta el desenvolupament material i moral del mateix poble (…)”. 4 D’altra banda, l’intent posterior d’en Pere Bruach perquè els seus autobusos tinguessin també parada a Viladecans, només va obtenir,
de l’ajuntament de Viladecans, un silenci administratiu,
en aquest cas, de caràcter negatiu.5
Malgrat totes les expectatives creades, els negocis d’autobusos d’en Jaume Enrich, Pere Bruach o Pere Juvé,
acabarien en no res, cap als anys 1924-1925. El causant
de tot plegat seria l’impuls i dinamisme d’una societat
anònima barcelonina anomenada Importaciones y Exportaciones, coneguda pel seu nom comercial IMPEX.
IMPEX fou una empresa creada pel suís Piet Meyer,6
molt segurament a inicis de l’any 1921, que aviat s’especialitzà en la importació i venda posterior de camions
i automòbils a altres empreses i particulars.7 Des de la
seu social de la societat, al carrer de Josep Anselm Clavé
de Barcelona, el negoci inicià un ràpid creixement que
4 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Sol·licitud de Pere
Jové i Puig a l’ajuntament de Viladecans, per a l’explotació en
exclusiva del servei de transport de passatgers, entre Viladecans i Barcelona, 18 de gener de 1923. La concessió es va fer
amb l’aportació d’en Jové, de dos autobusos de 16 places, amb
els quals feia quatre viatges diaris.
5 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes del Ple Municipal, 19 de juliol de 1923.
6 AMVA-B, Viladecans. Fiesta Mayor 1958, Ajuntament de Viladecans, pàg. 50-51.
7 La Vanguardia digital. Els primers anuncis d’IMPEX, apareixen,
en aquest diari, els dies 5 de febrer i 11 de juny de 1921.

15

el portà a pensar en l’explotació de serveis interurbans
d’autobusos, a zones de la rodalia barcelonina, a partir
dels mateixos vehicles que importava. Zones com la que
formaven els pobles de Gavà i Viladecans.
Arribats a aquest punt ens podríem preguntar per què
IMPEX es va interessar per l’explotació d’un servei d’autobusos ens uns municipis que ja disposaven de concessions en exclusiva, aprovades a instàncies dels ajuntaments de Viladecans i Gavà. Certament, la resposta no
la sabem, però podríem formular la hipòtesi que el Baix
Llobregat sud ja feia un temps que havia atret el capital
suís. En efecte, només cal adonar-se de la construcció de
l’empresa tèxtil del Fonollar, a Sant Boi de Llobregat, el
1919, per trobar el precedent que potser hauria impulsat
IMPEX a invertir també en la nostra contrada. En efecte, la fàbrica engegada pel suís Caesar Dubler Humbel
(Wohlen, cantó d’Argòvia, 1888 – Barcelona, 1948),8 podria haver servit de reclam suficient perquè altres industrials del mateix país, com fou el cas de Piet Meyer, iniciessin nous camins inversors. Uns camins expansionistes
del capital suís que s’explicarien tant per la neutralitat
d’Espanya i Suïssa durant la Gran Guerra (1914-1918),
com per les oportunitats d’inversions i perspectives de
pau social, que proporcionava la dictadura de Primo de
Rivera, iniciada a finals de 1923.9
Sigui com sigui, la realitat és que IMPEX, representada
pel seu gerent Frank Marwich, aconseguí inicialment de
l’ajuntament de Gavà el permís per fer el servei de viatgers, el 24 de maig de 1924, cosa que també aconseguiria
de Viladecans, poc temps més tard. L’existència prèvia
dels serveis d’autobusos d’Enrich i Bruach, a Gavà, i de
Pere Jové, a Viladecans, no serien cap entrebanc per al
potencial de la societat anònima suïssa. Molt segurament, l’efímera situació de lliure competència va acabar
quan IMPEX absorbí els autobusos preexistents d’en
Bruach i Jové, tot sol·licitant als ajuntaments respectius
que li fossin traspassades les parades que les anteriors
companyies tenien en tots dos municipis. Cap a 1926, el
servei d’autobusos d’IMPEX a Gavà i Viladecans ja deuria estar prou consolidat amb l’existència d’un parc mòbil format per set autobusos, tots de la marca alemanya
Vogtländische Maschinenfabrik AG, més coneguda amb
les abreviatures Vomag.
A banda dels avenços d’IMPEX en la concessió del servei
d’autobusos, tot sembla indicar que l’objectiu final de la
societat anònima a la nostra contrada seria la construcció
d’una fàbrica, tot imitant el mateix exemple que havia fet
Ceasar Dubler a Sant Boi. Aquesta fàbrica hauria de ser
l’encara recordada fàbrica del Llevat, construïda a tocar
8 Vegeu informació del personatge al web de genealogia:
http://records.ancestry.com/Ceasar_Dubler_records.
ashx?pid=29589430
9 Sobre l’expansió dels interessos suïssos a l’Estat i a Catalunya,
al llarg dels segles XIX i XX, podeu llegir la comunicació de RODRÍGUEZ RODRÍGUEZ, Mari Carmen, Las relaciones económicas entre Suiza y España: Historia de una neutralidad asimétrica,
en el IX Congreso Internacional de la Asociación Española de
Historia Económica, Múrcia, setembre de 2008. Consultable en
línia, en el web: http://www.um.es/ixcongresoaehe/pdfB14/
Las%20relaciones%20economicas%20con%20suiza.pdf
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

de la riera del Mas Font, a Viladecans, la qual va estar
ben activa fins a l’any 1999; any en què es va decidir el
seu tancament i enderrocament posterior. Als seus inicis,
l’empresa alimentària va intentar respondre a una important demanda del llevat premsat destinat cada cop
més a la panificació, en un moment en què encara aquest
tipus de llevat només era conegut per alguns industrials
confiters catalans que l’importaven per a la fabricació de
pans considerats encara de luxe: en especial el pa de Viena o els brioixos.
El desembarcament d’IMPEX a Viladecans, entre 19241925 i 1939, va fer que visquessin a la vila algunes famílies d’origen suís, austríac o alemany; totes elles emple-

La fàbrica del Llevat, en una imatge presa des del campanar de l’església de Sant Joan, el 1957. Fotografia de
Secundí Roca Roca. AMVA, Fons Secundí Roca Roca

ades a l’empresa d’autobusos o a la fàbrica del Llevat.
Recordem-ne algunes: l’any 1930 hi vivia la família dels
suïssos Emil Munich i Berta Dohenarer, amb quatre fills,
així com la parella d’austríacs Karl Stoeffel i Edur Utger,
encarregats de la fàbrica del Llevat. I a l’any 1936, també
podríem esmentar l’alemany Karl Schohovald Neimeiler –mecànic d’IMPEX–, casat amb la catalana Miquela
Oca, o el suís i assistent químic de la fàbrica Edwin Utzinger Gyger, casat amb la també suïssa Louise Helbling
Winiger, els quals eren progenitors d’una filla, ja viladecanenca de naixement, de nom Edurn.10
Deixem per al final el cas de Walter Mohn Flamm. Ens
consta, per primer cop, en el padró municipal de Viladecans, del 1930, com a veí del carrer d’Àngel Arañó.
D’origen alemany i ja aleshores nacionalitzat espanyol,
era aleshores escrivent de l’empresa IMPEX. Nascut l’1
de setembre de 1891, moriria solter a Viladecans el 2 de
novembre de 1966. Poc més sabem del personatge que
l’any 1940, ja des del càrrec de gerent del negoci, es faria
càrrec de l’empresa d’autobusos de Viladecans, un cop
acabada la guerra i dissolta la IMPEX, SA. Avui dia, els
autobusos que transiten pels nostres carrers i carreteres
duen encara el seu nom. Tanmateix, la recerca d’informació d’aquest veí de la ciutat, encara força desconegut,
segueix ben oberta.
Xavier Calderé i Bel
10
AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Padrons
municipals d’habitants, 1930 i 1936.

16

Històries viladecanenques
secció a càrrec d’Andreu Comellas

E

Joan Llinares Bastida,
barber del barri de Sales (1)

n els anys seixanta i començaments dels setanta, no només hi havia
comunistes a can Roca, a
la Metrón, a la Camy i a qualsevol
altra fàbrica de Viladecans, també
hi havia menestrals amb més o
menys consciència de classe que,
com els obrers, es jugaren el viure tranquil comprometent-se en
la lluita antifranquista, en la lluita
per una major justícia social i en
favor de les llibertats de Catalunya. Un d’ells fou en Joan Llinares Bastida, el barber del barri de
Sales.
En Llinares havia nascut a França,
el dia de Sant Jordi de 1929. Als set
anys vingué a raure al Baix Ebre
de la mà de son pare Vicente, un
alacantí emigrat al país veí que,
l’any 1937, retornà a Espanya,
amb la seva família, acompanyant
les Brigades Internacionals, en defensa de la República. Per tant, no
és d’estranyar, l’esquerranisme li
venia de mena al nostre home.
En acabar la guerra la família vingué a Viladecans. Tot i que encara
havia viscut un any d’escola republicana –en català– la resta de la
seva formació després del gener
de 1939 ja fou “cara al sol” –en
castellà– i catòlica a més no poder.
Fins a l’hora de començar a treballar com a aprenent fets els catorze anys, tota la “formació” rebuda
consistent sobretot en infondre i
difondre que el continuar vivint
no era més que el fruit de fer el
que se’t manava, li va ser ben replicada familiarment a casa amb
els valors propis de la República: Llibertat, Igualtat, Fraternitat.
Visqué sempre al carrer Casano-

va número 39 del barri
de Sales i la gent del seu
barri –molt més que cap
altra– fou sempre la seva
gent.
L’aprenentatge de barber el féu amb Rafael
Olivé que tenia establiment per prendre el pèl
al carrer Balmes, cantonada Carretera del Prat.
Havent tancat aquesta
barberia a la primeria
dels anys cinquanta,
l’endemà de tornar de
“la mili” la seva mare li
tingué a punt un local
amb cadira giratòria –de
la casa Triumph– i estris
necessaris per establir-se
professionalment com a
barber i guanyar-se les garrofes.
No va ser al mateix establiment
de l’Olivé sinó en un localet dels
Bordes de cal Cisteller un trosset
més amunt a tocar la Carretera
de Barcelona. Prenent-nos el pèl,
doncs, i passant-nos la navalla
pel coll és com en Joan Llinares es
guanyà la vida. Ho feia molt bé,
segons el dir de molts parroquians d’ell, amics meus, i tenia una
traça especial per fer anar les tisores amb els nens petits ploraners.
En els anys quaranta i començament dels cinquanta, a Viladecans, pel que fa a culturitzar-se i
socialitzar-se una mica, al marge
de l’Església i el futbol, gairebé només era possible a través de dues
institucions: la Lira, entitat continuadora dels tradicionals Cors de
Clavé de cant coral, i del grup de
joves del Club de Beisbol fundat
l’any 1945 per en Josep Gusi. Dins

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

aquests dos àmbits és on
es mogué el jove Llinares
i d’aquí és que en sorgí
una reconeguda colla
d’amics esmerçats en
convertir l’omnipresent
“Guerra” dels pares en
cosa del passat a superar. Ballar a Ca l’Esparter
i a fora vila, arrambar el
rave arreu i anar al cinema a veure tot el que
l’Església pogués considerar moralment perillós, foren les constants
d’aquell grup que tingué
ben poc en compte la
ideologia per avenir-se.
Podria dir que participaven del “dandisme”
que revifà en acabar la
Segona Guerra Mundial, gairebé
l’única manera de palesar alguna
disidència en els anys cinquanta.
Dins del grup d’amics destacaren en Josep Ballester, en Manuel
Ruiz i l’Ignasi Alavedra, com els
més ferms. Amb els dos primers
sobretot, i les respectives esposes,
fins a l’hora de morir l’any 2009,
en Joan Llinares sempre trobà la
manera de sortir de “voleio” amb
afany de cultivar l’amistat.
El local preparat per sa mare –curiosament, sense número– davant
de l’actual taller de pneumàtics de
darrera la benzinera, era la segona
barberia que es muntava al barri.
Les barberies, de sempre, havien
estat establiments on es ventilava
tota la poca vida social, la minsa
vida política i molta de la vida
privada del poble. En aquesta,
gràcies a en Joan, els aires de llibertat i la flaire antifranquista s’hi
17

assentaren bé i de política n’hi
hagué sempre molta de què parlar. En l’aroma de la mínimament
preservada llibertat, la gent del
PSUC hi acabà establint un bon
punt de trobada i de fer-la petar,
fins que en Llinares acabà també
afiliant-se.
El que no sabien, però, la major
part dels militants i simpatitzants,
és que la barberia fou també,
durant anys, una “estafeta” de
premsa i propaganda clandestina del Partit. Una petita rebotiga
en feia les funcions. No sols els
activistes prèviament concertats
podien recollir-hi d’amagatotis
els Mundo Obrero i Treball –òrgans
de premsa del PCE i PSUC– quan
anaven a afaitar-se la barba i no
hi havia “moros a la costa”, sinó
que era un punt de diposit per a
la distribució de premsa subversiva en tot el marge dret del Pla del
Llobregat.
Desmuntar “aparells de propaganda”, desarticular “estafetes” i
treure de circulació els responsables de distribució de la premsa
clandestina era un dels objectius
primordials de la policia franquista. En Joan Llinares se salvà
pels pèls de ser detingut i d’experimentar la brutalitat del sistema.
Fou l’any 1961, quan caigueren els
germans Clemente, en Masgrau,
en Zinoviev, en Garrido, etc., vinculats al PSUC. Una de les preguntes que l’esbirro Creix els feia
en l’interrogatori, girava entorn al
barber Llinares, del Barri de Sales. I, això vol dir que estava en el
punt de mira dels “xivatos”. Els
detinguts però, coincidint en dir
que només era un xicot una mica
bocamoll i “vivalavirgen” obligaren a passar full als torturadors.
A partir d’aquí el senyor barber
extremà les precaucions en la seva
vida de militant clandestí. Gràcies
als visillos de la porta d’entrada de
l’establiment es podia veure sense
ser vist des de dins, mentre que tot
aquell que s’apropava no podia
veure res de fora estant. Això, per-

metia transformar
fàcilment un polititzat: “Només podrem
guanyar quan tothom
prengui consciència
de que l’explotació i la
manca de llibertat...”
en un comentari futbolitzat semblant a:
“...quan tota la defensa
jugui amb ganes, no hi
haurà ni Di Stéfano ni
Joves a la Festa Major de 1956. Joan Llinares és a la
Puskas ni Gento que primera fila, el segon començant per l’esquerra.
ens impedeixin guanyar la Lliga.” Quan
en Joan et derivava la conversa a trobar pis, molta gent començà la
l’opció futbolística, la clientela en seva condició de viladecanenc
situació d’espera sabia que entre pel “Barri Xino”, quan encara era
els presents hi havia algú de no conegut així. Essent la d’en Llinafiar, i fins que el senyor barber res l’única barberia més enllà del
no quedava lliure de la malfiança pont de la riera, l’establiment fou
no hi havia res més a dir que tri- durant molt de temps el principal
vialitats i xerrar del temps. Això punt de trobada i d’informació
sí, sempre, amb el més gran dels de tot el que un nouvingut podia
apassionaments, trivialitats inclo- trobar. En aquest sentit, també
ses. Veient-lo brandar amb escara- destacaren els pleti-pleti del barfalls tisores i pinta quan era l’hora taberna Alegria i la taberna-botiga
de tallar cabells, o navalla i sua- de Ca la Trini, ambdós al carrer de
vitzador de cuir a l’hora d’afaitar Bertran i Musitu, –avui, Catalubarbes, els clients d’escassa con- nya– la primera al capdamunt del
fiança s’ho pensaven dos cops carrer i l’altra a la cantonada amb
abans de tornar a posar-se en les Rafael de Casanova. Déu-n’hi-do
seves mans davant els miralls de ambdós establiments, però cap
la paret. Els “xivatos”, òbviament, d’ells al nivell de la barberia. La
no entraren mai a la seva barbe- barberia fou un lloc molt, molt esria alegrement a ensabonar-se, pecial, deia molta gent.
parar-li el coll i acabar essent bu- Així doncs, responent a la bona
fetejats mentre se’ls aplicava la acollida inicial, no eren pocs els
loció “Floyd–after shave”, només clients provinents de més enllà
alguna esquilada de tant en tant del pont de la riera que hi contiper complir i prou, perquè sabien nuaren anant, com tampoc foren
que el Partit també sabia, i que per mai pocs els pagesos de Sant Clia això serveixen els partits.
ment que hi feien cap, en tornar
Apartat per la riera de Sant Cli- del camp als Feixars, a les Maletes
ment, altrament dita de Mas Fons, o a les Ràfoles, en aquells temps
i només unit al poble pel pont de carro i bicicleta. Tant els uns
de la Carretera de Santa Creu de com els altres, si en traspassar els
Calafell, el Barri de Sales era en- visillos hi veien menys de tres percara, en els anys cinquanta, un sones fent cua s’hi quedaven per
dels principals punts d’acollida fer-se la barba, si eren més de tres
dels immigrants que aconsegui- els qui esperaven s’ho pensaven
en rellogar-se en el seguit de ca- després de comprovar, en poca
ses unifamiliars que conformaven estona, si el fer-la petar s’ho meels carrers. Desplaçant-se cap a la reixia.
zona del Doctor Reig o altres in(continuarà)
drets de la vila on haguessin pogut

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

18

conèixer
viladecans
secció a càrrec del Grup Tres Torres

D

La Torre Roja i Almafar.
Una qüestió oberta

èiem a l’escrit anterior que, a partir dels
documents relatius a un petit senyor
feudal que va viure a la nostra zona denominat Bardina, podíem pensar que la
Torre Roja actual, a inicis de la conquesta franca de
les nostres terres, cap al segle X, se la denominava
Almafar, nom de probable ascendència àrab.
Els documents a què fèiem referència s’han conservat en el denominat Cartulari de Sant Cugat, un
manuscrit en què els monjos del segle XII van copiar tota una sèrie de documents importants per a
ells.
I el monestir de Sant Cugat, què hi pintava, en tota
aquesta història? Què tenia a veure amb la família
de petits senyors que va viure aquí als segles XI i
XII, des de Lobelo a Mir Bardina?
Per entendre-ho, cal recordar que als segles X i XI
el nostre país va viure el que es denomina la «revolució feudal»: els senyors de la guerra, amos dels
castells, van imposar el seu domini personal sobre
la resta de la població, anihilant les restes de la legalitat pública que restaven de l’època de Carlemany.
En el transcurs d’aquest procés, alguns propietaris,
prou grans com per tenir en propietat grans lots de
terra, però massa dèbils per formar exèrcits propis
o governar castells, van decidir posar-se sota l’empara de l’església, i van lliurar les seves propietats
a catedrals i monestirs. A canvi de la seva fidelitat
i del pagament d’un tant anual –generalment l’onzena part de les rendes de tot el domini– , l’església
els permetia seguir al front de les seves terres i seguir cobrant els lloguers, censos i rendiments dels
pagesos que hi habitaven o les conreaven.
Una operació d’aquest tipus sembla haver-se produït amb l’alou de Sant Cugat, i de fet l’any 970,
Lobelo cedeix a Sant Cugat l’alou d’Almafar amb la
condició que ell i la seva descendència posterior el
segueixin posseint, a canvi de pagar l’onzena part
de les seves rendes al monestiir. En extingir-se la
família, amb el darrer dels besnéts de Lobelo, un
segle després, el monestir va cedir el domini a una
nova família, l’encarnada per Ramon de Feixa.
Hi ha altres documents que ens parlen d’Almafar
i de la nova família, els Feixa. També procedeixen

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

La Torre Roja, als anys 40 del segle passat (Col·lecció família Cabani Tuset)

del Cartulari de Sant Cugat, però són d’èpoques diverses.
Segons un d’aquests documents, l’any 1171, un tal
Ponç d’Osor i la seva muller van renunciar a seguir
posseint «el seu mas d’Almafar», i el van retornar
al monestir de Sant Cugat. Una de les clàusules del
document que oficialitza la reunúncia al mas ens
crida l’atenció: Ponç d’Osor demana als monjos
que «Tidon de Gava vel ullus de filiis vel filiabus
eius nunqua habeant a domo s. Cucuphatis supradictum mansum». És a dir, que «ni Tició de Gavà
ni cap dels seus fills o filles mai rebin aquell mas
del monestir». Una clàusula així –totalment infreqüent– inclosa en un document de renúncia a un
mas –també força infreqüent– ens ha de posar en
estat d’alerta.
Qui era Ponç d’Osor? Per què retornava el mas a
Sant Cugat? Què hi tenia a veure Tició de Gavà?
Segons el mateix Ponç d’Osor explica, tenia el mas
com a hereu dels seus pares, Guerau Alamany i Ermessenda. I, efectivament, un document de l’any
1124 informa que el monestir de Sant Cugat estableix el «mas d’Almafar», situat al lloc denominat
«la torre», a Guerau Alamany de Terrassa i Maiasenda [mala transcripció d’Ermessenda].
Per tant, a finals del segle XII tenim el propietari
d’un mas a Almafar que el retorna al monestir, mas
del qual sembla voler excloure’n Tició de Gavà i els
seus fills.
19

Seguint l’admonició de Ponç d’Osor, l’any 1178 els
monjos de Sant Cugat van obligar Tició –o el seu fill
del mateix nom– a cedir al monestir tots els drets
que pogués tenir a les seves terres, entre els quals
esmenta explícitament «quartam partem tocius
mansi de Almafar».
Quí era aquest Tició? No és un personatge desconegut a la nostra zona. Ben probablement, era el
mateix Tició que, l’any 1152, signa un document
com a «Tició de Feixa» en comprar un mas a Sant
Boi. Doncs bé, aquest Tició estava casat amb Maria,
germana de Guerau de Feixa, segons un altre document de 1179. Sembla molt versemblant, doncs,
que Tició ostentés drets sobre Almafar a través de
la seva muller, per herència del Ramon de Feixa que
l’any 1138 rebia l’alou d’en Bardina.
Tició, recordem-ho, era batlle (representant del rei)
a Gavà i Viladecans, i ell, o més probablement un
fill seu amb el mateix nom, va rebre Castelldefels
com a senyor.
Tició se’ns presenta com un home amb clarosbcurs.
Un document, de la segona meitat del segle XII, recull tota una llista –ben llarga– d’acusacions contra Tició, per corrupteles variades. Sembla ser que
aquest batlle es propassava en la seva funció fiscal,
i que bona part del que recaptava s’ho quedava a la
butxaca, en comptes de lliurar-ho al rei. Els tribunals també van prendre nota d’això, i per això avui
coneixem en detall els seus excessos...
Probablement, doncs, el conflicte entre Tició i Ponç
d’Osor tenia a veure amb prestacions que el primer,
com a batlle i com a titular de drets sobre Almafar
gràcies a la seva muller, exigia al segon.
Acabem amb una nova pista documental sobre Almafar, la més tardana que podem trobar al Cartulari de Sant Cugat.
Es tracta del testament de Guillem Ramon de Santa
Oliva, castlà d’Eramprunyà, publicat el 17 de març
del 1143. En aquest document es diu que Guillem
Ramon «dimisserunt Raimundo predicto turrim
Geralli Alamagni, cum omnibus suis fevis». És a dir,
que Guillem Ramon va donar en herència a Ramon,
un dels seus fills , la torre de Guerau Alamany.
Ben probablement aquest Ramon, fill del germà de
Pere de Santa Oliva, era el mateix Ramon de Feixa
que havia rebut de l’abat la investidura de l’alou
d’en Bardina, el 1138. En tot cas, la «turrim Geralli Alamagni» no deixa gaire lloc a error, ja que ha
d’estar relacionada amb el Guerau Alemany de Terrassa que havia rebut de l’abat de Sant Cugat el mas

La placeta dedicada a Bernat Marcús, a Barcelona,
amb la capella que ell hi va fer construir

d’Almafar l’any 1124, situat al lloc denominat «la
torre».
En aquesta ocasió hem de tenir en compte que una
cosa són els drets feudals sobre la torre –que serien d’en Ramon de Feixa– i una altra cosa seria la
propietat útil de l’heretat, reconvertida en mas, en
mans de Guerau Alemany.
Què se’n va fer, del mas d’Almafar, després de la
renúncia de Ponç d’Osor? Lamentablement, amb
aquest nom no ens torna a aparèixer a la documentació.
Això no obstant, sabem que l’abat de Sant Cugat,
Berenguer de Santa Oliva, a finals del segle XII, va
vendre al magnat Bernat Marcús, de Barcelona, una
sèrie de propietats situades al delta del Llobregat.
En desconeixem els noms i l’emplaçament. Però
resulta temptador pensar que, després de les vicissituds viscudes fins aquell moment, el monestir
decidís desprendre’s del seu domini viladecanenc i
el vengués –de fet l’empenyorés, perquè les propietats de l’església en teoria no es podien vendre– a
Bernat Marcús.
I no és sobrer remarcar que, com Josep Eixarch va
publicar ja fa vàries dècades, antigament la Torre
Roja rebia els noms de Torre Marcúcia o de na Sança, darrer nom, aquest, del d’una de les filles i hereves d’en Bernat Marcús, el testament del qual, de
1195, figura a l’arxiu de la Catedral de Barcelona.
Creiem que, amb aquest estudi documental, i a
manca de dades arqueològiques que han de venir
a confirmar o desmentir les hipòtesis que fem, podem aportar alguna llum sobre la localització d’Almafar, i sobre la seva evolució al llarg dels segles X,
XI i XII. Al segle XIII, aquesta torre seria coneguda
com a Torre d’en Marcús.
Josep Campmany

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

20

la memòria en imatges

secció a càrrec de Jaume Muns

Per una escola al barri
L’ Associació de veïns Tres Torres, durant l’any
1977, va mobilitzar el veïnat per a la construcció
d’una Escola pel Barri de Sales que substituís els
barracons situats al carrer ara nomenat d’Antonio Machado.
L’escola no entraria en funcionament fins al curs
1978-1979, primer amb el nom d’escola d’EGB
Nuestra Señora de Sales i després amb el seu nom
actual, Escola Pau Casals.
Aquestes fotografies es van fer en un acte celebrat a l’abril de 1977 en un descampat que ara
és la Plaça Europa, organitzant una jornada de
jocs infantils i recollida de signatures per l’escola.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

21


PdT 75.pdf - página 1/21
 
PdT 75.pdf - página 2/21
PdT 75.pdf - página 3/21
PdT 75.pdf - página 4/21
PdT 75.pdf - página 5/21
PdT 75.pdf - página 6/21
 




Descargar el documento (PDF)

PdT 75.pdf (PDF, 1.6 MB)





Documentos relacionados


Documento PDF pdt 74
Documento PDF pdt 75
Documento PDF revista la nostra veu n m 1 abril 2014
Documento PDF contadors inteligents sota control
Documento PDF uninfant
Documento PDF bases tecnic aux informatic

Palabras claves relacionadas