Assaig General
nou, puja el teló. Per l’esquerra, entra GRAU carregat amb el coverol i amb el llum de l’apuntador,
que col·loca al seus, llocs respectius.)
GRAU. — Cada vegada que pujo el teló em passa el mateix. Per poc se me’n va tot en orri. Mai no
me’n recordo que hi fa falta un tros de corda. Ja veurem quan la hi posaran. Si amb aquesta
representació de la “Terra baixa” no guanyem alguna pesseta, em sembla que haurem d’anar a
demanar caritat. (Tot mirant-se el coverol.) Bé, ja està posat. Tanmateix és ben trist, de fer
d’apuntador. Sempre, amagat aquí sota com un talp. I tothom es fica amb ell. Si crida poc, ha
d’aguantar- els reganys dels que són a dalt i si crida massa, llavors els que protesten són els de baix.
I ja és ben difícil d’acontentar a tothom! És clar que des d’aquí baix també es deuen tenir altres
compensacions, però es deu necessitar molt bona vista. (Després de disposar les cadires al vol de
l’escenari va cap a l’esquerra cridant.) Veniu, o no veniu! Apa cançoners que es va fent tard!
VEU. — (Des de dins i llunyana.) Ja venim!
GRAU. — Ja venim! Ja venim! Sempre la mateixa cantarella. Sempre els ve de nou venir a assajar. I
es diuen aficionats al teatre! Quins aficionats! Oh! I això que fan els primers papers, que es llueixen
i que presumeixen: fessin com jo que quan dic més paraules són: “Señorito, una carta.” Ja m’agradaria
de veure quant de temps els duraria l’afició.
(Per la porta lateral de la sala entren la CARME i en TUBAU, venen del cafè. El segon es decidit,
alegre i amic de gastar bromes.)
Vaja! Ja era hora! Ja n’hi ha un parell que s’han decidit!
TUBAU. — Bona nit, Grau. Què, ja està tot a punt... Bé, molt bé. Grau, ets una joia, una veritable joia.
(Li fa una magarrufa.)
GRAU. — Va! Deixa’m estar! Vejam si a sobre encara, em voldràs prendre el pèl. Si no fos per mi...
TUBAU. — Apa, home, no et facis més l’interessant, que ja ho sabem que sense tu, això no aniria ni
amb rodes. Ets la nostra providència, Grau, la nostra providència. I que per molts anys.
GRAU. — Algun dia me’n cansaré i...
(La CARME s’ha assegut a la dreta disposant-se a dormir.)
CARME. — Aaaaah! Quina son que tinc.
(TUBAU s’assegura que la CARME tingui els ulls tancats, es treu un nas i un bigoti de la butxaca,
se’ls col·loca i s’hi apropa.)
TUBAU. — (Cridant i estrafent la veu.) Carme!
CARME. — (Obre els ulls i, en veure aquell desconegut, fa un bot de la cadira estant.) Ah! I que n’ets
de ximple. Ves quines bromes de fer!
TUBAU. — (Riu.) T’has espantat, eh!
GRAU. — (Riu.) Home, és clar, amb aquest nas...

3