Assaig General
TUBAU. — Ànima tendra!
GRAU. — Sí, és d’un caràcter una mica massa decidit, saps? Però el pitjor: va venir després; quan és
va aixecar. Vaig perdre de vista gairebé tota la sala. Em passava dos pams.
TUBAU. — Millor que sigui ben completa, home. Així et durarà més!
GRAU. — Començàrem a ballar i jo estava tan atabalat, que topàvem amb tothom. Jo no soc molt
ballador, però...
TUBAU. — És clar. L’emoció...
GRAU. — No, l’emoció, no. Es que li arribava aquí. (Assenyala l’alçada del seu pit.) I és clar, no veia
per on anava.
TUBAU. — Un periscopi! Això s’arregla amb un periscopi! Jo te’n regalaré un.
GRAU. — Des de baix jo ja sentia que ella remugava, per dalt, però jo feia el cor fort. Quan la cosa
no va tenir remei, va ser quan anàrem a topar contra una de las columnes de la sala. Catacruc!
TUBAU. — Podies dir-li que era un pas de Rock.
GRAU. — Sí, sí, Rock. Em va deixar plantat al mig del ball. (Pausa.) Però jo l’estimo, Tubau. Jo
l’estimo i ha de ser la meva dona. Que quan jo em proposo una cosa...
TUBAU. — Et comprenc. Ets un apassionat, tu. Doncs, res home, t’hi declares i fora.
GRAU. — Oh! Ja ho dius tu! No és pas tan fàcil com sembla... I corn, que en els tebeos no n’hi venen
de declaracions... Jo ja m’he anat informant de com s’ha de fer, però no n’he tret l’aigua clara. Les
persones grans se’m; treuen del davant dient-me que ja no se’n recorden. I els joves es riuen de mi i
no em volen ajudar. Tan sots un em va dir: busca’t una nit de lluna plena i un banc, i, asseguts tots
dos comences: que jo... que jo... Ella baixarà els ulls, i et contestarà que vostè... que vostè... Llavors
tu li agafes les mans i li dius: que nosaltres... que nosaltres... i ja està. Ja sereu promesos. No et sembla
una mica complicat?
TUBAU. — Home, n o està malament aquesta declaració, no. (Es treu de la butxaca un bloc i comença
a escriure.)
GRAU. — El senyor Farrarons, el de l’adrogueria, em va dir que tot això de les declaracions són
falòrnies. Que ell fa trenta anys que és casat i que encara és l’hora que s’ha de declarar. Veus? Així
m’aniria bé, a mi.
TUBAU. — Amic Grau, fins ara ningú no t’ha ajudat. No vull que d’ara endavant, puguis dir el mateix.
Jo t’ajudaré.
GRAU. — Que m’ajudaràs, dius?
TUBAU. — Sí, t’he escrit una declaració que no pot fallar, amic Grau, et declararàs en vers. Les
declaracions en vers no fallen mal. Recorda el “Tenorio”. Et dono paraula que la Carlota serà teva,
tota, teva, per quedar. Escolta:

7