Assaig General
GRAU. — (Imitant-lo.) Que jo posava la boca així?
TUBAU. — Sí.
GRAU. — (Imitant-lo.) Que jo posava el posat així?
TUBAU. — (Riu.) Sí, Grau, i aquests signes no fallen. Tu estàs enamorat.
GRAU. — Vols dir? Oh, ja podria ser, ja!
TUBAU. — Però Grau, això no és greu! És l’única malaltia que només té un remei ben conegut per
tothom: el casori! Grau, t’has de casar! Ja t’has declarat?
GRAU. — Declarat?
TUBAU. — És clar, home. Veuràs. L’enamorament és com una carrera ciclista amb dos finals d’etapa:
la declaració i el casori. No et pots casar sense declarar-te, ni et pots declarar un cop ja casat. Encara
que se n’han casos! Per tant tu ara, estàs corrent la primera etapa. És la més difícil i on hi ha més
perills. Perquè si no t’espaviles pot ocórrer que un altre sigui més llest que tu i et passi al davant.
GRAU. — Així, haig d’anar de pressa?
TUBAU. — Sí, és una etapa contra rellotge. Guanyada la primera etapa, que és la declaració, ve la
segona, que és el prometatge. Aquesta etapa ja es pot prendre amb més calma, perquè la meta és el
lligament per “in eternum.” Hi ha qui aquesta etapa la fa durar anys i anys. Es allò que en diuen “una
etapa tranquil·la o de tràmit.” Ara tens un “rebentón’’, ara et remolquen, ara baixes a menjar un gotim
de raïm… en fi, calma i anar fent. I no convé prendre-s’ho massa a la valenta, perquè si bé al final
t’hi espera el casori, amb la marxa nupcial, l’església engalanada i la núvia amb el vestit llarg i el ram
de tarongina... també t’hi espera la seva mare.
GRAU. — I la primera etapa, l’ha de córrer un personalment? Vull dir si...
TUBAU. — Home, no; també es pot fer per correspondència. Però sigui com sigui, sense declaració
no hi ha prometatge i sense prometatge no hi ha casori... ni sogra.
GRAU. — Tant feliç com era jo fins ara! Llegint els meus tebeos, fent comèdia, aguantant els crits
del senyor Graells... Ves per què diantre m’he agut d’anar a enamorar, jo també! És clar que amb
això, no s’hi pot fer més. Però part de la culpa la té la mare. Ella sempre em diu: deixa’t de tebeos i
de comèdies i a veure si trobes una mossa i marxes d’una vegada!
Però per què se’m va ocórrer anar a ballar a la Sala Nova? Ella era allí (S’asseu.) ben assegudeta;
amb les cametes així i les manetes així. (S’aixeca.) Vaig entrar, la vaig mirar, em va mirar i...aaaai!
TUBAU. — Segueix, segueix; això es posa interessant. Sembla un serial.
GRAU. — Jo no sabia pas el que em passava. Gairebé d’esma m’hi vaig acostar i li vaig dir: Vo...
vostè, ba... balla?
TUBAU. — l què et va contestar?
GRAU. — Ara no. Que no ho veu gamarús?

6