Assaig General
GRAU. — Sí. (Amb timidesa.)
TUBAU. — I per què no li dones, tu, una empenteta? Que tu també ja la deus tenir preparada la
declaració. Que ja sabem que tu i la Roser...
ENRIC. — Bah! Xafarderies...
TUBAU. — Si vols, en Grau et pot deixar la poesia que he fet per a ell. Canviem Carlota per Roser i...
ja està. És molt inspirada.
ENRIC. — Sempre seràs un baliga-balaga. (Mira el rellotge.) Són més de les nou. On deu haver anat?
(A en GRAU i en TUBAU.) Bé, ja torno.
TUBAU. — Com vulguis.
(L’ENRIC surt pel passadís central i es troba amb l’HEL·LENA i amb en MARQUÈS que entren.)
HEL·LENA. — On vas, Enric?
ENRIC. — Torno tot seguit. Ja podeu començar sense mi.
(L’HEL·LENA és una noia jove, xerraire i una mica bleda, en MARQUÈS l’aficionat pretensiós i no
massa bon company.)
HEL·LENA. — Bona nit a tots!
TUBAU. — Hola!
MARQUÈS. — Hola! (A HEL·LENA.) Doncs, com t’anava dient no penso seguir gaire temps en el
vostre quadro. Ja n’estic cansat de fer segons papers. Aquest senyor Graells em té el dit ficat a l’ull.
TUBAU. — Treu-te’l de seguida! Això és perillós!
HEL·LENA. — (Riu.) Ai, quina gràcia que tens! No sé com t’ho fas per tenir tanta gràcia! À mi
m’agradaria ser tan graciosa com tu.
TUBAU. — Tu ets més que graciosa; ets una Coca-Cola,
HEL·LENA. — (Riu.) Ho veus; en Tubau, sempre té un acudit per dir. Jo tinc un oncle a Sant Feliu de
Llobregat, que també és més graciós... Recordo un dia que plovia i ell que va i agafa un bastó i...
MARQUÈS. — (La talla.) Calla! Ara parlàvem de mi i no del teu oncle de Sant Feliu del Llobregat.
Doncs sí, us deixaré. No aguanto més humiliacions. M’han proposat ser director del quadro que
formen a la Sala Nova, i segurament acceptaré.
TUBAU. — Quedaran servits.
MARQUÈS. — L’enveja fa dir moltes coses. Però jo, aquesta última jugada del senyor Graells no l’hi
perdono. Fer-me fer el Nandu de “Terra baixa”, a mi! A mi, que he fet el protagonista de “El
Cardenal”, “El abuelo”, “Don Alvaro”, “Don Juan Tenorio”. (Recitant en to molt declamatori.)

9