Assaig General
ROSER. — I que n’ets de criatura. Estaves ben cec de no veuré que tot el que feia era perquè, encara
que t’estimava volia estar ben certa del teu amor.
ENRIC. — I tornaràs a riure com ho has fet no fa gaire?
ROSER. — Crec que ja no hi haurà motiu.
ENRIC. — M’han fet molt de mal les teves rialles.
ROSER. — Però, encara que siguis el meu promès, suposo que bé em deixaràs riure, no?
ENRIC. — Es clar que sí, però és que has rigut d’una manera...
ROSER. — El que a tu t’ha fet mal, no ha estat el meu riure, sinó el to del riure, el matís, la intenció
que diria el senyor Graells. No tinguis por, Et prometo no riure-hi mai més així.
ENRIC. — Gràcies, Roser.
(Va per agafar-li el braç amb intenció d’abraçar-la. ROSER, ràpidament, li dóna un cop a la mà.)
ROSER. — Psss! Les mans quietes! Deixa’m fer. (Agafa les mans de l’ENRIC i les hi posa al darrera.)
Així, al darrera, com quan tiren un “golpe franco”. I anem-nos-en que ens esperen.
ENRIC. — I no m’aixeques el càstig?
ROSER. — Com que jo sóc l’àrbitre, fins que no doni el senyal, no hi ha res a fer.
ENRIC. — Va, dona. Perdona’m! Oi que em perdones?
ROSER. — No pas, per ara. Estem massa sols!
(Surt corrents cap al cafè.)
ENRIC. — Perdona’m! Quin àrbitre més poc “casero”!
(Surt darrera la ROSER, corrents, i sense variar la posició dels braços. En escena només resta en la
CARME, que, segueix dormint, al fons, dejú de tot el que ha passat. Després d’una pausa que segueix
a la sortida de ROSER i ENRIC, la CARME es posa a roncar i fa una petita exhibició d’aquest molest
entreteniment, com si fos somnàmbula, s’aixeca, va a l’endavant, s’aixeca, va l’esquerra, ràpidament
canvia de direcció, i es situa en el centre de l’escena, de cara al públic.)
CARME. — Pare!
VEU. — (Des del fons en to tenebrós.) Digues, filla meva!
CARME. — Estem sols?
VEU. — Sí, filla meva!
CARME. — Puc començar, doncs?

45