Assaig General
llençat al mig de la plaça. Com quan es tira una galleda d’aigua... Però amb la galleda i tot. Oh! I
encara sort que he anat a caure davant mateix de la farmàcia... Aquest Tubau me les pagarà!
(La CARME fa un ronc molt fort i en GRAU fa un salt de l’ensurt.)
GRAU. — Un tigre! Auxili! (Es gira i s’adona de la CARME.) Aquesta encara és aquí? (De sobte es
recorda del que li havia de dir.) Déu meu! Ara ho recordo! (Corre a despertar-la.) Carme! Carme!
Desperta’t!
CARME. — Eh! Com! Que hi ha poca aigua?
GRAU. — Desperta’t que ja s’ha acabat l’assaig! Que no hi ha ningú!
CARME. — Com? Que no hi ha ningú? I la meva escena? Per què no m’has despertat quan l’han
passada?
GRAU. — Es que la teva escena... no l’hem passada.
CARME. — (S’adona de l’aspecte d’en GRAU.) Què t’ha passat? Que t’has comprat una Vespa?
GRAU. — No, no és rés. Es que he caigut, saps? Una relliscada!
CARME. — Quina caiguda, noi! Has caigut de tots costats! Però... I la meva escena?
GRAU. — Em sap greu dir-t’ho, perquè potser t’enfadaràs.
CARME. — Bé, què ha passat?
GRAU. — Fins ara no he recordat l’encàrrec que tenia per tu. El senyor Graells m’havia dit que
t’avisés que... avui te’n podies anar a dormir. Que avui no passarien la teva escena.
CARME. — Quina manera de fer-me perdre el temps.
GRAU. — Perdona’m, no hi he caigut.
CARME. — Perdona’m! Perdona’m! Aviat està dit! Que encara hi tinc una hora jo, d’aquí a casa! Vet
aquí el que en trec de fer comèdia! Que m’haig de llevar a les cinc; jo! M’entens? A les cinc! (Surt
corrents pel passadís central.)
GRAU. — (Mira com marxa.) Sí, en el fons té raó. Cap de nosaltres dorm les hores que voldria. I tan
poc com ens ho agraeixen. En fi, no hi pensem més. Totes les coses tenen el seu costat bo i el seu
costat dolent. És clar que jo tinc dolents tots els costats: el dalt, el baix, el davant i el darrera. Quina
planeta la meva! Només ens faltaven clatellades i té: ja les tinc. (Pausa.) Demà hauré de venir a les
vuit. No crec que en Tubau s’acosti per aquí. Hauré de fer la feina de tots dos; com sempre. Què hi
farem! Ja hi estic acostumat!
(Durant aquest monòleg, en GRAU ha posat en ordre les cadires, ha retirat la taula, ha tret el coverol
i el llum de l’apuntador, que posa entre caixes. I tot cantant “Mis manos” a mitja veu, va a la dreta,
apaga els llums i marxa pel passadís central, mentre, lentament cau el teló.)

47