Assaig General
TUBAU. — Senyor Graells! Senyor Graells!
JOANA. — Porteu una cadira.
QUIMETA. — (Porta la cadira.) Li aniré a bascar una copeta de rata... de ratafia.
LLUÏSA. — (El venta amb un mocador.) Doneu-li aire.
(En TUBAU ho fa.)
HEL·LENA. — Pobre senyor! (A en TUBAU.) Es clar, li has dit sense preparar-lo. Coses així s’han de
dir de mica en mica.
TUBAU. — Com volies que l’hi digués? Lletra a lletra?
GRAELLS. — (Tornant en sí.) Tubau, és cert el que m’acabes de dir? No deu ser pas una facècia de
les teves?
TUBAU. — (Seriós.) Senyor Graells, li dono paraula que és cert. Amb les meves bromes, encara sé on
puc o no puc arribar.
GRAELLS. — Et crec, Tubau. (S’aixeca.) Perdoneu que m’hagi emocionat, però no ho he pogut fer
més.
ROSER. — Ho comprenem, senyor Graells.
GRAELLS. — No, vosaltres; encara no ho podeu entendre. Sou massa joves. Aquest fill emplena totes
les meves ambicions. (Pausa.) Gràcies, Senyor! Moltes gràcies!
(Es produeix un moment de confusió. Tots el volen felicitar i abraçar.)
ROSER. — Felicitats!
HEL·LENA. — Visca!
JOANA. — Moltes felicitats!
ENRIC. — Per molts anys!
LLUÏSA. — Aquesta mà, senyor Graells.
TUBAU. — Visca el senyor Graells!
GRAELLS. — Deixeu-me! Deixeu-me! Que he d’anar corrents a casa! Quina alegria més gran! (Marxa
cap a l’esquerra.) Un noi! Sóc pare d’un noi! Sóc pare d’un noi! (Surt corrents pel passadís central.)
QUIMETA. — (Agafa la gavardina del senyor GRAELLS.) La ga-va... la ga... ga.... ga...
TUBAU. — Dóna-me-la. Quan acabis de dir-ho, ell ja serà a casa seva. Ja la hi portaré jo.
QUIMETA. — (D’una sola tirada.) La gavardina!

43