Assaig General
GRAELLS. — Sí, feu-me’n cas. Veureu com anirà millor.
ENRIC. — I què, senyor Graells; posarà encara el telegrama?
GRAELLS. — El telegrama? Quin telegrama? Ah, sí, el telegrama. No pensava pas posar-lo. Enric,
demà amb tu o sense tu, “Terra baixa” s’hauria posat en escena, encara que jo hagués tingut de fer el
Manelic. Què et penses?
(Tots riuen.)
ENRIC. — Amb vostè no hi ha res a fer senyor Graells: és únic!
(Del cafè entren la JOANA, la LLUÏSA i la QUIMETA.)
GRAELLS. — Què? Ja et trobes bé?
QUIMETA. — Lez ra... ratez, éz clar, quan no zi e... eztà acoztumat...
LLUÏSA. — Si no ha estat per la rata. De segur que he sopat una mica massa i no se m’ha posat bé.
GRAELLS. — Sí, segurament que ha estat això.
JOANA. — (A la ROSER.) Ja heu passat la vostra escena? Com a anat?
GRAELLS. — (Sense deixar que la ROSER contesti.) Molt bé, ha anat. Molt rebé. Com mai!
HEL·LENA. — I no hi ha dimissió, ni hi ha telegrama.
JOANA. — Que bé! Que contenta que estic!
GRAELLS. — (Com preocupat.) Però hi ha una cosa que no l’acabo d’entendre.
ENRIC. — El què, senyor Graells?
GRAELLS. — El que no entenc és com en tan poc temps, heu pogut fer d’una mateixa escena un assaig
tan detestable i un altre tan brillant. Això és el que no entenc.
(Tots riuen.)
ENRIC. — Potser ha estat degut que la Roser i l’Enric del primer assaig no eren els mateixos del
segon.
GRAELLS. — Ah, no?
ENRIC. — No. Perquè, i no s’ofengui, com que vostè gairebé sempre viu a la lluna no s’adona de
certes coses que passen al seu voltant.
GRAELLS. — Vols dir?
ENRIC. — Sí; perquè ara mateix ha tingut lloc l’inici d’un prometatge, i vostè es pensava que fèiem
comèdia.

41