Assaig General
mirant-te. I t’he estimat més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l’aigua, dels cims
a ajuntar-se amb l’aigua de la mar, que diuen que és amarganta. Que ho sigui d’amarganta, que ho
sigui. Ella atrau com tu m’atraus a mi; perquè et desitjo i t’estimo, Marta!
(Ella es vol desprendre, d’ell; amb energia; bregant)
I ara, més, ara mes, per… perquè no sé el perquè ni em fa el saber-ho! i Perquè m’has enganyat,
potser; perquè he sentit la calor da la teva sang; perquè t’he sospirat a tota tu tot jo! I mira, per a mi
no hi ha lleis d’ací baix, ni res que m’aturi, que els llamps i les mestralades m’han fet lliure i vui jo;
perquè ho vui, besar-te i mossegar-te fins l’ànima i estrenye’t en mos braços, ofegant-hi en ells,
confonent en un afany rabiós la mort i la vida, com a home i com a fera, que ho sóc i ho vull ser
sempre home i fera fot junt, tot, contra de tu i amb tu, i contra tothom, tothom de la terra.
(La té a ella en sos braços mig desmaiada. Mira cap a la banda de la cortina i se l’emporta ràpid a
l’altra banda en sos braços.)
I ara que me la vinguin a prendre! Ira de Déu! Que vinguin! Que vinguin!
ROSER. — Déu meu!
ENRIC. — Marta, ets meva! (Aixecant-la en sos braços i anant-la a besar.)
ROSER. — No! No! (No ho consent i fuig d’ell.)
ENRIC. — Marta!
ROSER. — (Resoluda.) No; perdonar-me així, no! Que tu em perdones perquè no ho saps tot encara.
Doncs a saber-ho al punt; i per mi mateixa; i després el que Déu vulgui!
ENRIC. — A saber-ho, sí; més no ací baix, Marta; que el cel s’ha enterbolit amb el baf de tantes
misèries i Déu no et veuria la cara quan parlessis.
ROSER. — Doncs allà dalt; i ara mateix.
ENRIC. — Sí, anem-hi, sí; que allà es perdona tot; que no es com ací baix que tot es corromp. Quin
fàstic! (Enduent-se-la.) Que allà dalt, Marta, fins els cossos en la neu es conserven. Ves què faran les
ànimes.
ROSER. — Oh! Anem-hi!, anem-hi de pressa.
(Van a sortir. Durant l’anterior diàleg, el senyor GRAELLS l’ha anat seguint embadalit; de forma
que, en acabar, ja està dret i corre cap a ells i els abraça.)
GRAELLS. — Molt bé, fills meus! Molt bé! Això és fer comèdia!
ROSER. — Li ha agradat?
GRAELLS. — Molt, moltíssim! (A l’ENRIC.) Però, potser has exagerat una mica massa la nota, no?
Potser hi ha un excés de fogositat. Una mica de contenció no hi aniria malament, saps?
ENRIC. — No tingui por. Ho farem com vostè diu.

40