Assaig General
GRAELLS. — Què hi farem. Jo que estava tan satisfet del meu discurs...
ENRIC. — I ara, si vol, podem començar tot seguit. Després ja li explicarem com ha anat tot plegat.
GRAELLS. — Molt, bé. Doncs no perdem temps. Vejam si és veritat tot el que m’has dit Som-hi. Tu
Enric, aquí a la dreta, i tu, Roser, aquí a l’esquerra. (A l’ENRIC.) I sobre tot que se’t vegi apassionat,
eh! Apa, Lluïsa lletra.
(La LLUÏSA no contesta.)
LLUÏSA. — Lluïsa, que donis lletra et dic. Desperta’t, Lluïsa. (Pausa.) Caram! Què li passa a la
Lluïsa? Sembla que li hagi agafat un treball.
JOANA. — Ai, Déu meu! (Abocada al coverol.) Lluïsa! Lluïsa! (Als altres.) S’ha desmaiat.
HEL·LENA. — La rata! La rata! S’ha desmaiat de l’esglai!
TUBAU. — És clar. Li ha passat tan a la vora!
JOANA. — Lluïsa! Lluïsa! Déu meu! feu alguna cosa!
ENRIC. — La podríem treure per baix.
GRAELLS. — No, no; val més que aixequem el coverol. Aixequeu-lo i entre tots la treurem.
(La QUIMETA treu el coverol. L’ENRIC i en TUBAU agafen la LLUÏSA per cada braç i la van traient.)
QUIMETA. — Si jo haguez estat ap... apuntador, això no m’hauria pazat. A caza zom drapairez i da
ra... ratez... uiii!
(La LLUÏSA se’ls esmuny i desapareix gairebé tota ella de manera que només sobresurti el cap. La
JOANA xiscla. Tots volen ajudar, però cada vegada ho espatllen més.)
GRAELLS. — Fora tots! Deixeu sols l’Enric i en Tubau.
(Tots obeeixen, i la LLUÏSA va sortint, gairebé inconscient.)
TUBAU. — Què passa per aquí al darrera? Hi ha un tros que no segueix!
JOANA. — El peu! Se li ha encallat el peu! (Ella mateixa aixeca el peu de la LLUÏSA.) Ara! Ja podem
estirar!
(Així que surt la LLUÏSA, la QUIMETA torna tot seguit el coverol al seu lloc.)
JOANA. — Que li deu haver passat? I si li anéssim a buscar aigua del Carme?
(Riuen.)
GRAELLS. — Li hauríem d’anar a cercar alguna cosa al cafè.
QUIMETA. — U... una mica de rata... de ratafia.

38