Assaig General
ENRIC. — Ho dius de debò, Roser? Ben de debò?
ROSER. — És clar que ho dic de debò, Enric.
ENRIC. — Gràcies, Roser, moltes gràcies! I que me’n fas de feliç!
TUBAU. — I per nosaltres, res?
(Entra la QUIMETA donant-se importància.)
QUIMETA. — Ja po... podeu baixar.
HEL·LENA. — Segur que no hi ha perill?
QUIMETA. — No, ja no teniu rez a té… a témer.
HEL·LENA. — L’has morta? (Tot baixant de la cadira.)
QUIMETA. — No, morta, no. Però z’ha endut un zuz... zuzto...
JOANA. — (Baixa de la cadira.) Doncs mira que nosaltres.
QUIMETA. — Bah! Jo m’hi barallo cada dia amb les ra... ratez...
JOANA. — Ara que, Tubau, et feia més valent!
TUBAU. — (Baixa de la cadira.) Potser et creus que m’he espantat? Si a mi no em fan por les rates.
Jo, només em poso nerviós. M’excita tanta rapidesa, tanta bellugadissa. No hi puc fer més. A mi em
poseu davant d’una rata quieta, sense bellugar-se, i sóc tan valent com el primer.
JOANA. — Sí, ben lligada a un pal.
HEL·LENA. — Ai! A mi no m’agraden els homes massa valents. Et quedes vídua de seguida.
JOANA. — El que és amb aquest, tindries marit per molts anys! Ai, senyor! Molt presumir de bíceps
i de pitrera i una rata el fa fer més bots que una pilota de ping-pong. (Riu.)
TUBAU. — Podeu riure tant com vulgueu, però jo demà vindré amb un gat. Què dic amb un gat! Amb
dos gats! Amb tres gats!
ENRIC. — Res de gat! Aquesta rata, des de avui és sagrada. I ai! del qui li posi un garrot a sobre, o
que li doni una metzina.
QUIMETA. — Doncs mira que zi jo l’arreplego...
ENRIC. — Gràcies a ella, la Roser ha sabut que m’estimava. Des d’ara et diré la meva rateta.
ROSER. — I jo, el meu ratolí.
TUBAU. — (Que mira el rellotge.) Nois! Que ja han passat els cinc minuts! I el senyor Graells
s’espera.

36