Assaig General
TUBAU. — On? On és la rata?
HEL·LENA. — Allà, sota la cadira de la Roser!
(La rata travessa l’escena ¡ surt per la dreta. La ROSER fa un xiscle i corre cap a l’ENRIC i s’hi
abraça.)
ROSER. — Enric!
ENRIC. — Roser!
(L’HEL·LENA, la JOANA i en TUBAU s’han enfilat a les cadires. La QUIMETA s’avança amb una fusta
d’enllistonar.)
QUIMETA. — On ez? On éz la rata? De... deixeu-la per mi.
TUBAU. — Per allà s’ha escapat!
(La QUIMETA surt corrents per la dreta, tots plegats dalt de les cadires menys la ROSER, l’ENRIC i la
CARME, que segueix dormint.)
ENRIC. — T’estimo, Roser! Jo voldria dir que...
ROSER. — (Li posa la mà a la boca.) Calla, no diguis res més.
(Se senten cops de fusta entre caixes.)
ENRIC. — Sents el meu cor com batega?
TUBAU. — Potser que li posis sordina.
(Per la dreta torna a entrar, corrents, la rata. La JOANA i l’HEL·LENA xisclen. En TUBAU s’aixeca
els pantalons. L’ENRIC i la ROSER ni se n’adonen. Torna la QUIMETA, corrents, amb la fusta enlaire
i també desapareix per l’esquerra.)
QUIMETA. — No uz mo... mogueu! Que ja éz me... meva!
TUBAU. — Sí, sí, ja te la pots quedar.
(Entre caixes es tornen a sentir cops de fusta.)
El cor de l’Enric!
HEL·LENA. — Ai! Es una gran veritat que l’amor es cec!
TUBAU. — Si ja ho deia jo que teníem d’esperar els cinc minuts.
HEL·LENA. — Tubau, ets gran!
JOANA. — Oh! Sí, molt gran. Sobretot, dalt d’una cadira.

35