Assaig General
JOANA. — Aneu al botavant, tu i la rata! Lluïsa! Lluïsa! Torna en sí! Ai, Senyor! Ja no ens coneix!
TUBAU. — Que et penses que està a les últimes? Millor serà que entre en la Quimeta i jo la portem al
cafè.
(La LLUÏSA dóna senyals de tornar en sí. Branda el cap i obre els ulls.)
LLUÏSA. — “¿Donde estoy?”
TUBAU. — Ho ha dit en castellà: Això li ve de llegir tantes novel·les.
JOANA. — Que t’ha passat, Lluïsa?
LLUÏSA. — Ai! No ho sé. No me’n parleu! He vist un monstre, amb uns bigotis... que venia de dret
cap al coverol... i s’anava fent gran... gran... I ja no sé res més. (Pausa. Amb defalliment.) I tots els
altres són vius?
JOANA. — Sí, Lluïsa no pateixis.
GRAELLS. — Tubau! Quimeta!, que prengui alguna cosa...
TUBAU. — Sí, senyor, Anem Quimeta!
GRAELLS. — Ja us esperarem per continuar l’assaig. També és desgràcia de quedar-se ara sense
apuntador.
(La JOANA, en TUBAU, la QUIMETA i la LLUÏSA, surten cap al cafè.)
ENRIC. — Res d’apuntador senyor Graells. Que es quedi al cafè tant com li plagui. No la necessitem.
Aquesta escena la farem la Roser i jo sense apuntador. Et sembla, Roser?
ROSER. — (Contenta.) Sí, Enric, com tu vulguis. Perquè vegi el senyor Graells si estudiem o no
estudiem.
GRAELLS. — Sereu capaços de donar-me aquesta alegria? (Tot satisfet s’asseu en una cadira.) Ja
podeu començar. No penso fer-vos ni la més petita observació.
ENRIC. — (A ROSER.) Som-hi?
ROSER. — Som-hi!
(La ROSER i l’ENRIC es col·loquen als seus llocs respectius.)
ENRIC. — (Traient-se l’americana i llançant-la a qualsevol cadira, com si fes un brindis de torero.)
Va per vostè Senyor Graells. (Estossega una mica.) Sí, digue-m’ho, digue-m’ho!
ROSER. — (Sanglotant rabiosa.) M’han tractat com a una pedra dels camins, que es fa anar amb els
peus perquè rodoli. Mata’m! Mata’m!
ENRIC. — (Subjectant-la plorant.) Marta! Ai, Marta!... Si jo no et puc matar, no; perquè t’estimo.
Marta! T’estimo! I t’estimava des d’allà dalt al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre

39