Assaig General
JOANA. — Què content que està. Li ha costat, però ja és pare d’un noi.
TUBAU. — I es dirà Isidre. Psé! No és pas un nom massa lleig. Quan arribi al final de l’alfabet, l’últim
s’haurà da dir Zacarías. Aquest sí, que pobret...
QUIMETA. — I zi ho remulléssim! Jo crec que val la pena.
LLUÏSA. — Molt ben pensat. Hem de celebrar el prometatge de l’Enric i la Roser i el primer noi del
senyor Graells.
JOANA. — I també brindarem per l’èxit de demà. Perquè el nostre quadro s’emporti el primer premi...
i, en oferir-lo al senyor Graells, el farem doblement feliç.
HEL·LENA. — Molt ben parlat. Jo no em ficaré al llit que no em sàpiga de memòria el meu paper.
TUBAU. — Ni jo.
JOANA. — Ni jo.
LLUÏSA. — Ni jo. Ai, no! Jo no!
TUBAU. — Doncs no ens hi pensem més, A l’atac! Es la guerra!
HEL·LENA. — Jo brindaré amb aigua del Carme. Que em sembla que amb tantes emocions també
estic a punt de desmaiar-me. Ai, Tubau, que em trobo malament, ai.
TUBAU. — No facis jocs tu, ara !
QUIMETA. — Doncz, jo, brindaré amb una copeta de ra... ratafia. Apa! (Surt.)
JOANA. — (A la ROSER i a l’ENRIC.) Veniu, vosaltres?
ENRIC. — Sí, ara venim.
JOANA. — No trigueu massa.
LLUÏSA. — No tinguis por. Ja hi ha la Carme que vigila.
(La JOANA i la LLUÏSA surten. La ROSER, també va a fer-ho però l’ENRIC li agafa una mà.)
ENRIC. — Roser!
ROSER. — Digués, Enric,
ENRIC. — M’estimaràs sempre. Roser?
ROSER. — És clar que sí, sempre.
ENRIC. — I com m’has fet sofrir, aquests dies. Han estat un infern per mi, Roser.

44