Assaig General
QUIMETA. — (No gaire entusiasmada.) A... això entra en el fer co... comèdia?
TUBAU. — És clar, un bon aficionat ha de saber fer-ho tot. Pregunta-ho al senyor Graells.
QUIMETA. — No, no hi ha nezezitat. On z’han de clavar les tat... tatxoles?
TUBAU. — Tu, vine demà al matí, a les deu, i el senyor Graells ja t’ho dirà. Vindràs?
QUIMETA. — Ez clar que zí! Jo hi tinc molta afizió...!
TUBAU. — Doncs no en parlem més. Seu i estudia.
(La QUIMETA ho fa. A part.)
Aquesta noia és una altra joia.
GRAELLS. — (A la ROSER i a l’ENRIC, que estan en el mateix lloc.) Bé, tornem-hi. Suposo que no
tindrem més interrupcions. Tu, Roser, posa’t una mica més girada d’esquena, i tu, Enric, avances
dues passes envers ella. Silenci! Apa, Lluïsa, lletra.
ENRIC. — (Amb poc entusiasme.) Sí, digue-m’ho, digue-m’ho.
ROSER. — (Sanglotant rabiosa.) M’han tractat com a una pedra dels camins, que es fa anar amb els
peus
perquè rodoli. Mata’m! Mata’m!
ENRIC. — (Subjectant-la plorant.) Ai, Marta! Si jo no et puc matar, no; perquè t’estimo, Marta!
T’estimo! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirantte. I t’he estimat, encara més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l’aigua dels cims
a juntar-se amb l’aigua de la mar, que diuen que és amarganta. Que ho sigui d’amarganta, que ho
sigui. Ella atrau com tu m’atraus a mi; perquè et desitjo i t’estimo, Marta.
(Ella es vol despendre d’ell, amb energia, bregant.)
GRAELLS. — (En veure que l’ENRIC no diu el recitat amb l’entusiasme suficient.) No, Enric; no és
això. No s’ha de dir, així. Hi falta emoció, li falta vibració, hi falta vida. A una dona ho se li pot dir
que se l’estima amb aquesta fredor. Amb aquest tant se me’n fum. Hi ha d’haver-hi més exaltació.
En ta vida real, aquest to pot mig passar; en el teatre, no. Et teatre és un exalçament de la realitat. Hi
ha un públic que hi va a emocionar-se i no se’l pot defraudar. I amb la poca convicció amb que tu
has; dit aquest parlament, és impossible que ningú s’emocioni.
ENRIC. — Sí, té raó; però jo crec que demà...
GRAELLS. — Demà! Demà! Demà! Tu també t’has passat a la banda dels de demà? Tu fas el Manelic,
i tens el deure d’assajar Com: cal i no fiar-te del demà. Això, deixa-ho pels mals aficionats. Nosaltres
tenim més responsabilitat perquè solament donem una representació de les obres, i per això tenim
d’assajar més. Ho comprens? (Pausa. ENRIC fa que si amb el cap. A LLUÏSA:) Repeteix: “! t’he estimat
encara més...” Apa, Enric, una mica de voluntat, eh! Va, seguim.

32