Assaig General
ENRIC. — Comprenc, Roser, i tens raó. Tot queda explicat i novament et demano perdó. Perquè avui
tenia de ser un dia tant important per a mi... per a tots dos. Un dia que si tu volguessis podria ser el
més bell de la nostra vida. Perquè jo, Roser, et volia dir que...
ROSER. — Què?
ENRIC. — Que jo no puc viure sense tu, Roser. Que et necessito, que tu ho ets tot per mi, que...
ROSER. — Segueix.
ENRIC. — Que t’estimo, Roser. Que t’estimo amb tota l’ànima. (Pausa.) Què em contestes? Parla!
Per Déu, digues alguna cosa.
ROSER. — Moltes gràcies per les teves paraules, Enric, és molt bell sentir-se estimada. Potser no tant
com estimar, perquè quan s’estima, a més de goig, hi ha també el sofriment de l’amor.
ENRIC. — Què vols dir?
ROSER. — Vull dir, que jo encara no estic, ben certa de si el que sento per tu és sols afecte o si s’hi
barreja també el sublim enteniment de l’amor. Deu ser potser que encara no he sofert per tu i s’ha de
sofrir, Enric, s’ha de sofrir. Però que seriosos ens hem posat. Apa, no siguem criatures, anem amb els
altres.
ENRIC. — (Apassionat.) Roser!
ROSER. — Ui! Quina cara que fas! Quins ulls! Sembles el llop de “Caperucíta Roja.” (I tot rient
marxa corrents cap al cafè.)
ENRIC. — (Avança unes passes.) Roser! Roser!

Teló

28