Assaig General
ENRIC. — Potser menys de les que et penses. Comprens? I vull una explicació, i la vull ara mateix.
No es pot deixar un home, en una cantonada, plantat com un estaquirot per després voler solucionarho amb un acudit dolent. Per què no has vingut?
ROSER. — Ja que tu t’ho dius tot, digue’m també el que he de contestar-te.
ENRIC. — Per favor, Roser, no compliquis, més les coses. No havíem quedat de trobar-nos i venir
ple-gats a l’assaig? Digues! No és això el que em vas prometre? I en lloc d’això, què fas? Em tens
més de mitja hora esperant, i quan, ja cansat i fastiguejat, em decideixo a venir, em trobo que la
senyora ja és aquí.
ROSER. — l el senyor, sense indagar les causes vol, de manera violenta, demanar-me explicacions.
ENRIC. — Com que hi tinc dret! I a més, si creus que aquesta és la millor manera perquè la nostre
amistat prengui un camí diferent del de fins ara, digue-ho, perquè de camins n’hi ha dos; el de
continuar o el de deixar-ho. Escolleix.
ROSER. — Ui! Com t’enfiles. Però jo també t’he de dir que a mi els renys i les imposicions no em
plauen. Que els homes “duros” podran estar bé al cinema i que poden impressionar segons quina
mena de dones, però ni fem una pel·lícula, ni jo sóc com elles. Et sembla que és correcte venir a mi i
en to sec i reganyós dir-me: “es pot saber per què no has vingut i m’has fet fer els gegants pel carrer?”
No, no és així com em guanyaràs. Jo necessito un altra mena de tracte. Jo necessito més cordialitat,
més afecte.
ENRIC. — Potser, doncs, que a sobre et demani perdó!
ROSER. — Per què no! Abans de venir amb renys, estàs ben cert de tenir la força moral per a donarlos? N’estàs ben cert? Que si no ens hem trobat, la culpa tant pot ser teva, com meva, com de tots
dos.
ENRIC. — Culpa meva! Però... Bé, potser tens raó. Potser sí que sóc una mica massa brusc.
Perdona’m. Però estar allà, esperant-te m’ha posat nerviós, de mal humor.
ROSER. — Si haguessis començat per aquí, jo t’hauria contestat que he sortit de casa i que he anat a
cercar-te. Però he trobat la teva germana i en Lluís, em parlat una estona i se m’ha fet tard. Quan hem
passat per la cantonada tu ja ho hi eres.
ENRIC. — Que hi has anat? Que jo no hi era? Però si sols m’he absentat cinc minuts! Si no és possible!
ROSER. — No tan impossible.
ENRIC. — Tu no venies; estava neguitós i he vingut per veure si eres aquí, si te n’havies oblidat...
ROSER. — Ja veus, aquest petit temps ha estat suficient perquè no ens trobéssim. Tens ara explicat
per què “no he vingut”? I recorda que esperar una dona es el més petit sacrifici que es pot fer per ella.
Esperar és molt senzill, però també molt de sacrifici. Hi ha home que espera una dona tota la vida.
Comprens? Tota una vida! Sap que no acudirà mai a la cita, però ell espera, espera sempre, esperarà
sempre, segur del seu amor.

27