Assaig General
Que no comprens que no és així com s’ha de dir això? No és: (Escarnint-lo.) Sents? Sembla que algú
plora. S’ha de dir amb naturalitat, però amb una certa expectació. Veus? Així: Sentiu? Sembla que
algú plora. Ho tens entès? Ah! I això de: jo diria que és la Nuri, t’ho guardes per a tu, que aquest
“bocadillo” no el tens en el caudal, i “morcilles” no!
MARQUÈS. — Era per donar-li més vigor a la frase.
GRAELLS. — Doncs el vigor te’l guardes per carregar sacs de farina. Però en Guimerà no necessita
que tu li esmenis la plana. Entesos?
MARQUÈS. — ‘‘Bueeeno”.
GRAELLS. — Va; tornem-hi.
TUBAU. — Nosaltres no ens podem moure fins que vingui el Sebastià.
(Plors d’en GRAU.)
MARQUÈS. — (Encara amb una mica de declamació.) Sentiu? Sembla que algú plora.
GRAELLS. — Ai, Déu meu! En fi, seguim.
TUBAU. — Sí, que ploren.
(Entra l’HEL·LENA, corrent, amb un mocador als ulls. En córrer ho fa amb els peus molt oberts, estil
Charlot.)
HEL·LENA. — “Que jo em canso d’estar sola a casa!” “Que no m’hi vui estar més, a casa!”
GRAELLS. — (A LLUÏSA.) Prou. (A HEL·LENA.) Vols repetir l’entrada?
(L’HEL·LENA torna enrera, i entra novament amb els peus molt oberts.)
HEL·LENA. — “Que jo em canso d’estar sola a casa!” “Que no...”
GRAELLS. — (Interrompent-la.) Prou! Però, qui t’ha ensenyat a córrer així? (Fa unes passes escarnint
l’HEL·LENA.) Que et penses que fem una pel·lícula d’en Charlot?
(Tots riuen.)
Silenci! Sempre has corregut així, tu?
HEL·LENA. — No, senyor. Però ja fa tant de temps que no corro... Ara sóc una senyoreta!
GRAELLS. — Bé, no eh parlem més. Torna a entrar i tanca una mica més els peus.
HEL·LENA. — (Repeteix l’entrada, aquesta vegada amb passos més normals.) “Que jo em canso
d’estar sola a casa!” “Que no m’hi vui estar més a casa!”
JOANA. — Vina, Nuri.

23