Assaig General
GRAELLS. — Silenci! Tothom a punt? Lletra!
MARQUÈS. — (Des de la porta, amb una mica de to declamatori.) Saps que l’amo es torna boig?
TUBAU. — Jo em penso que això és art del dimoni.
GRAU. — Jo m’estaré amb els altres per aquí fora. (Simula sortir cap el fons.)
GRAELLS. — (Simula sortir de l’habitació de ta Marta.) I deixa-la, Pepa, deixa-la. Jo no m’hi estic
més amb aquesta tossuda.
JOANA. — (Sortint de l’habitació.) Si és més malcarada! Ai! I què és fosc això! (Encén un llum de
sobre la taula.)
TUBAU. — Que no vol venir! Veritat, Antònia?
GRAELLS. — Que no surt.
JOANA. — Jo li preguntava coses per distreure-la, i ella, amb uns rebufs i amb un urc, que jo no
l’aguanto més: així com així, no s’explica.
GRAELLS. — Ai, sí, sí; ens en anirem a casa.
(Es sent plorar la Nuri al lluny. HEL·LENA, que és qui fa aquest paper, intenta plorar; però esposa a
riure.)
Ja hi tornem a ser? Es que no hi ha manera de fer-te plorar, a tu?
HEL·LENA. — Ai, senyor Graells, és que no em surt. Si fos riure, encara.
GRAELLS. — I que n’ets de ximpleta! Bé, no ploris. Ja veurem demà com te’n sortiràs. Però t’asseguro
que si no plores fent comèdia et faré plorar de debò.
HEL·LENA. — No tingui por. Ja veurà com demà ho faré.
GRAELLS. — Demà! Sempre demà! Per què et penses que es fan els assaigs? Fora de l’escenari sou
capaços de fer tots els papers de l’auca, però així que pugeu aquí dalt...
GRAU. — (Amb bona fe.) Si vol ja ploraré jo per ella. Tinc un paper tan petit...
GRAELLS. — Fes el que vulguis. Apa Lluïsa, lletra.
TUBAU. — Nosaltres no ens podem mouré fins que vingui el Sebastià.
(Plor d’en GRAU.)
MARQUÈS. — (En to molt declamatori.) Sentiu? Sembla que algú plora. Jo diria que és la Nuri.
GRAELLS. — (Fa un signe amb la mà a la LLUÏSA, perquè no segueixi, i es queda mirant en MARQUÈS
fixament, com dient-li mentalment: “I que n’ets d’estúpid”.) Escolta. Tu, quin paper et sembla que
estàs fent ara? El del ”Nandu” de “Terra baixa” o el del Pedro Crespo de “El Alcalde de Zalamea”?

22