Assaig General
JOANA. — I si fossin nois?
GRAELLS. — Oh, llavors!, Isidre i Joan. Però Déu no em farà aquesta mercè. Apa, prou comentaris.
Anem per feina. Grau! On és en Grau? (En veu més alta.) Grau!
(En GRAU que segueix estudiant, fa un bot i corre al costat del senyor GRAELLS.)
GRAU. — Mani, senyor Graells.
GRAELLS. — Ja has anat a cal recader?
GRAU. — Sí, senyor. Sí, senyor.
GRAELLS. — Han arribat els colors, el màstic, el crepè, i les perruques?
GRAU. — Sí, senyor. Sí, senyor.
GRAELLS. — I el decorat? Ha arribat el decorat?
GRAU. — Sí, senyor. Sí, senyor.
GRAELLS. — I ha està muntat?
GRAU. — No, senyor. No, senyor.
GRAELLS. — Com s’entén que no! (Mira al seu voltant.) Doncs, és veritat! No l’han muntat! Però
com haig de dir les coses, jo? Es que parlo grec? Aquest assaig s’havia de fer amb el decorat muntat.
Ho vaig demanar a la junta, i em van dir que sí. Ho veig demanar per favor, a la tramoia, també em
va dir que sí, i ara resulta que no s’ha fet res.
GRAU. — Diuen que els falta fusta.
GRAELLS. — Una vara de freixa els falta.
GRAU. — Tampoc no tenen claus ni tatxoles.
GRAELLS. — Ni vergonya! On és en Patatxu? Que vingui de seguida en Patatxu.
GRAU. — Em sembla que era al cafè.
GRAELLS. — Doncs, digues-li que el vull veure.
GRAU. — Sí, senyor. Ara hi vaig. (Surt corrents per l’esquerra.)
GRAELLS. — Ara em sentirà aquest. Són massa anys d’aguantar impertinències, perquè no aprofiti
aquest moment per cantar-li les quaranta. Una obra de concurs, l’assaig general i l’escenari
desmantellat! Ja no aguanto més. Ara em sentirà ell, després el president i després tota la Junta.
TUBAU. — I després vostè. ...
GRAELLS. — Jo què sentiré, jo? Digues.

15