Assaig General
LLUÏSA. — No caldria sinó, senyor Graells.
MARQUÈS. — Jo, abans de les nou, ja era aquí.
GRAELLS. — Sí, sí, perdoneu. Es que a la meva senyora se li ha ocorregut avui, precisament de ferme un nou obsequi.
JOANA. — Així, es cert?
GRAELLS. — Sí, fillets, sí; es cert. Però no perdem temps. Amb la feina que havíem de fer aquesta
nit!...Ja hi sou tots?
TUBAU. — Hi ha algú que li falta un bull.
GRAELLS. — Tubau, no comencem. Apa, deixeu l’escena lliure.
HEL·LENA. — Però, senyor Graells, no ens faci patir més. Què ha estat? Noi o noia?
LLUÏSA. — S’ha trencat la ratxa?
(GRAELLS fa que no amb el cap, i aixeca la mà amb dos dits enlaire.)
No s’ha trencat!
JOANA. — Nois?
GRAELLS. — No, noies!
LLUÏSA. — Ferma que ferma!
JOANA. — No importa. Que per molts anys, senyor Graells.
TUBAU. — Visca! Haurem de remullar-ho!
TOTS. — Això! Això!
GRAELLS. — Gràcies, gràcies. Però, no podem perdre temps. Gràcies a Déu, tot a anat molt bé. I, pel
que pugui ser, ja hi estic acostumat que vinguin per parelles.
HEL·LENA. — Millor què hagin estat nenes. Com que “Doña Luz” és la mestra, així tot quedarà a
casa. (Tots riuen.) Ai, que bé! He dit una cosa graciosa! No me’n sé avenir!
GRAELLS. — Sí. Ja estem estudiant l’ampliació del local. A aquest pas, tan sols amb les meves filles
ja tindré l’escola plena.
JOANA. — I com es diran?
GRAELLS. — Ja sabeu que sóc un home ordenat. Aniré seguint l’alfabet. Les dues primeres, es diuen:
Antònia, Beatriu; les segones, Cristina i Demetria; les següents Emilia i Filomena; aquestes darreres
Gregoria i Hermenegilda, i les pròximes es diran Isidra i Joana.

14