Assaig General
JOANA. — Roser, no està bé el que fas amb el meu germà. Ell no s’ho mereix. Avui mateix.
ROSER. — Però si ha estat per culpa vostra! A més, que pateixi una mica. Ui! Els homes! Es pensen
que posant la mirada tendra i quequejant una mica ja ho tenen tot guanyat. No, no; deixa’m que el
faci gruar encara tina mica més.
JOANA. — Però això té un nom, i és coqueteria.
ROSER. — Digues-li com vulguis. Però la senyora Francis ho diu ben clar: “Un poco de coqueteria
nunca está de más: eso sí, compórtese siempre cómo una señorita”. Doncs és el que faig: fer-lo glatir.
Ves!
JOANA. — Però tu saps que ell t’estima. Que és un bon xicot.
ROSER. — És clar que ho sé. I potser per això permeto aquest joc. Si sabia que ell no m’estimava, es
possible que es canviessin els papers. Però m’agrada de veure’l sofrir una mica. Si ens arribàvem a
casar, estic certa que seria dels que llegeixen el diari a taula, tot esmorzant, tot dinant i tot sopant.
Doncs vull que ara, a totes hores, estigui únicament per mi.
JOANA. — Però aquest joc pot ser perillós. Pot haver-hi una altra...
ROSER. — No tinguis por. Si jo també me l’estimo, l’Enric; però encara no estic ben certa de mi
mateixa. Encara em costa de fer-me a la idea de lligar-m’hi, en prometatge. Això de prometre’s és un
pas molt seriós i no es pot fer a la babalà. Això també ho diu la senyora Francis.
JOANA. — Potser que no escoltessis tant aquesta bona senyora i que et fiessis una mica més del teu
cor.
ROSER. — Sí ja me’n fio del meu cor, Però l’Enric no acaba de ser ben bé l’home que jo voldria.
M’agradaria més apassionat, més vibrant; que sabés dir coses belles i tendres i que les digués en veu
baixa i un xic rogallosa, ben a prop de l’orella, comprens? (Transició.) En sap dir l’Enric de coses
boniques?
JOANA. — Aquest vespre tenies ocasió de saber-ho i...
ROSER. — Sí, la culpa ha estat meva. Es que volia i dolia, saps? I en Miquel? Te’n diu en Miquel de
coses boniques?
JOANA. — Ai, en Miquel! Ara només parlem de futbol, i de quinieles. Ens volem casar aviat, saps?
Però un dia, sí. Un dia em va dir les paraules més boniques del món. No moltes, no et creguis. Jo no
hi crec massa en la quantitat de més valor que existeixen. Només me’n va dir dues. Em digué:
t’estimo. I aquestes dues paraules compendiaren per mi tota la poesia, tota la bellesa i tota la tendresa
que hagi existit i que existirà. Tu vols moltes paraules, i jo, amb dues, vaig conèixer la felicitat. Creume, pensa-t’ho bé.
(ROSER la mira fixament i abaixa el cap. Pel passadís central entren el senyor GRAELLS i l’ENRIC.
El primer es el director del quadro., Entra corrents, mentre es treu la gavardina.)
GRAELLS. — Nois, perdoneu que m’hagi retardat, però feu-vos càrrec... la meva senyora...
ENRIC. — Bona nit.

13