2.2  Autoritats i estructures
administratives del nou Estat

2.2.1  Autoritats reguladores
i de la competència

Estats membres disposin d’aquesta mena
d’autoritats en l’àmbit del transport ferroviari
i dels serveis energètics de gas i electricitat i
de telecomunicacions –que inclou els serveis
de comunicació electrònica i els relatius a l’ús
de l’espectre radioelèctronic–. També requereix autoritats reguladores en relació amb el
sistema financer –sistema bancari i mercat de
valors–. A banda d’aquests àmbits estrictament econòmics i per tal de protegir els consumidors dels serveis postals i el medi ambient, la UE exigeix la creació d’una autoritat
nacional dels serveis postals i una altra que
garanteixi la seguretat dels residus nuclears
i, més precisament, “la seguretat de la gestió
del combustible nuclear gastat i dels residus
radioactius”. A banda de les autoritats reguladores que exigeix la UE, el nou Estat podria
crear les que estimés convenient.

En algunes ocasions, els mercats de béns i
serveis no funcionen correctament de manera
espontània, perquè pot haver-hi agents amb
excessiu poder que dificulten la competència
i institueixin beneficis extraordinaris que perjudiquen els consumidors, imposant-los preus
més alts i/o pitjors condicions de qualitat. Per
això, la defensa de la competència ha estat una preocupació tradicional de la política
econòmica europea.
Així mateix hi ha alguns sectors econòmics
en què la mateixa estructura de costos de
producció i distribució determina l’existència
d’escasses possibilitats de la competència,
per l’existència de situacions estructurals de
monopoli (com, per exemple, i de forma clara,
en el cas de l’energia).

El dret europeu deixa a la lliure decisió dels
Estats el disseny institucional i administratiu
de les autoritats nacionals de la competència
i de la regulació. En aquest sentit, no delimita
el seu format. Sí que exigeix, en canvi, que les
autoritats nacionals de competència i regulació siguin òrgans públics que actuïn amb imparcialitat i transparència i, en particular, que
siguin òrgans públics neutrals respecte de
qualsevol interès particular.

Per fer front a aquests dos problemes, la UE
ha anat adoptant mesures d’harmonització
legal i exigint als Estats membres la creació
d’autoritats nacionals encarregades de vetllar per la defensa de la competència i de
regular determinats sectors, especialment,
però no exclusivament, serveis econòmics
bàsics i sectors de xarxa en els quals s’ha
produït un gran nivell de liberalització i d’harmonització a escala europea. Per això, cada
cop ha guanyat més importància la discussió
sobre el disseny institucional de la defensa
de la competència i de la regulació de sectors de xarxa, implicant els graus de poder
i d’independència amb què es configuren
aquests òrgans.

Durant la primera etapa de la construcció de
l’eventual Estat independent, les exigències
i orientacions de la normativa europea s’han
d’aplicar tenint en compte els principis de màxima estabilitat i simplicitat organitzativa i funcional. Ja que haurien de ser les institucions
representatives d’un futur Estat català les que
haurien de definir les característiques més
permanents del disseny institucional d’òrgans
reguladors i les seves funcions.

Concretament, pel que fa a les autoritats de
regulació, a dia d’avui, la UE exigeix que els
74