Una altra de les partides del deute de l’Estat
predecessor que es podria incloure en les negociacions és la contreta pel Govern central
amb la Generalitat de Catalunya. En un escenari en què l’Estat espanyol no compleixi
els seus compromisos financers i d’inversions amb Catalunya, especialment una vegada iniciat el procés de secessió, sigui com a
mesura de compulsió econòmica, sigui com a
resultat de la seva situació econòmica, l’Estat
català podria estar legitimat per exigir la reducció del deute de l’Estat espanyol que hagi
d’assumir com a conseqüència de la successió d’Estats en una quantitat equivalent.

fic és el que reparteix de forma més equitativa les càrregues entre els ciutadans de tots
dos territoris. Això no obstant, aquest pot ser
ponderat per elements de pes econòmic o de
participació en despesa i inversió prèvia de
l’Estat. En qualsevol cas, la proporcionalitat
no afecta el deute de l’Estat en el seu conjunt,
sinó únicament aquelles partides de deute no
territorialitzable de l’Administració central de
l’Estat.
El repartiment del deute no territorialitzable
té diverses contrapartides. En primer lloc, la
transferència de l’Estat predecessor a l’Estat
successor dels béns i serveis vinculats al deute que assumeixi aquest últim. En cas que l’Estat espanyol no volgués transferir alguns dels
seus actius (i mentre no faci efectiva la seva
transferència), l’Estat català no tindria cap obligació d’assumir el seu deute o l’obligació corresponent. En segon lloc, a més de la transferència dels béns associats al deute assumit
per l’Estat català, l’Estat espanyol hauria de
transferir a Catalunya una part proporcional
dels seus béns i actius no territorialitzables, seguint el mateix criteri de proporcionalitat que
s’hagi acordat per repartir el deute.

Pel que fa al deute amb proveïdors, en principi, cada Estat hauria d’assumir el deute de
les corporacions (RTVE, ADIF, AENA...) contret amb proveïdors, de manera equitativa a
l’assumpció dels seus títols i actius.

1.6.3  Béns i drets de l’Estat
El repartiment dels béns i els drets de l’Estat
és un altre dels processos fonamentals que cal
abordar quan es posa en marxa la distribució
d’actius i passius entre dos estats. Aquest és
un procés molt sensible i alhora molt visible, ja
que afecta, per exemple, immobles públics o
serveis altament usats per la ciutadania.

Pel que fa a la transmissió de deutes de l’Estat
predecessor amb organitzacions internacionals, i malgrat que cap norma del dret internacional no ho regula, en principi no hi hauria la possibilitat de transmetre aquest deute
a l’Estat català, almenys fins que aquest sigui
considerat part de l’organització com a membre de ple dret. A més, caldria considerar la
possibilitat de distingir entre admissions directes i aquelles per a les quals Catalunya
haurà de superar el procés d’admissió com a
Estat ex foro. En el primer cas, es podria aplicar un criteri de proporcionalitat a fi que l’Estat català hagués d’assumir part del deute de
l’Estat espanyol amb una determinada organització. En el segon cas, si els territoris espanyols no secessionats són considerats únics
hereus i continuadors de la personalitat jurídica de l’Estat espanyol, hauria de ser l’Estat
espanyol qui assumís íntegrament el seu deute amb cada organització.

Com en el cas del deute, es pot distingir entre
béns territorialitzables i béns no territorialitzables. Pel que fa als primers, cal dir que tots
els béns públics situats al territori secessionat passen a l’Estat successor, de forma directa i sense contraprestacions, tal com estableix l’article 2.2.a de la Convenció de Viena
de 1983. Encara que la Convenció no ho especifica, això inclou tota mena d’actius i béns
d’Estat, com ara edificis, serveis i corporacions públics.
Els béns no territorialitzables es corresponen
amb els béns i recursos dels organismes comuns a tots els espanyols (reserves del Banc
d’Espanya, comptes corrents, títols d’empreses públiques i privades, patrimoni nacional...). En principi, s’haurien de transmetre en
56