• Principi de territorialitat. L’Estat català hauria d’assumir el deute de la Generalitat de
Catalunya i dels seus ajuntaments, però
no hauria d’assumir deute d’entitats territorials alienes al seu territori.
• Principi de transparència. Aquest és un
principi, contingut en l’article 2 de la Carta
de les Nacions Unides, considerat per tota
la doctrina com un principi estructural del
dret internacional. Suposa l’acceptació del
procés negociador, la voluntat d’arribar a
un acord i el compromís de complir-lo.

per a tots dos Estats, però també per les implicacions internacionals que se’n deriven.

Un altre tema per resoldre és que la Convenció de Viena de 1983 no estableix cap criteri
per determinar la data efectiva de la successió. La pràctica internacional contemporània
ha estat molt diversa. Així, en alguns casos,
s’ha admès la data en la qual l’Estat predecessor deixa d’assumir funcions de sobirania
en el territori de l’Estat secessionat. En d’altres, es va prendre la data de la proclamació
de la independència com a data efectiva de
la successió; la data d’adopció d’una nova
Constitució; o la data en què es van fer públics els resultats del referèndum d’autodeterminació (Bòsnia, 2 març de 1992). En altres
casos, es pot prendre com a data efectiva de
la successió aquella en què les autoritats del
territori secessionat deixen de contribuir a les
arques de l’Estat, o bé la data en què la independència del nou Estat és reconeguda formalment per l’Estat predecessor. En alguns
casos més complexos, fins i tot es pot considerar que la successió d’Estats ocupa un cert
període de temps. En qualsevol cas, la data
de la successió efectiva s’ha d’adoptar per
consens entre les parts i els mediadors.

Pel que fa al deute públic del Govern central,
es pot dividir en territorialitzable i no territorialitzable. És deute territorialitzable el contret
pel Govern central o per qualsevol dels seus
organismes amb càrrec als pressupostos generals de l’Estat, per realitzar obres, serveis i
inversions en un territori concret de l’Estat. En
principi, el deute territorialitzable contret per
l’Estat espanyol per fer obres i inversions fora
del territori de Catalunya no es pot transmetre
a l’Estat català.

Es pot considerar deute públic tot aquell deute contret per qualsevol autoritat pública davant de qualsevol persona pública o privada,
física o jurídica. A aquest efecte es pot distingir entre el deute local i el del Govern central.
Pel que fa al deute local, l’Estat català només
hauria d’assumir el deute de la Generalitat de
Catalunya, diputacions, consells comarcals,
entitats metropolitanes i ajuntaments catalans.

Tanmateix, caldria distingir entre el deute contret per fer possible la inversió i el deute o les
obligacions contretes per l’entitat gestora de
cada infraestructura amb els seus proveïdors
i empleats. En el primer cas, s’ha de considerar que el deute associat a aquestes inversions només és atribuïble a l’Estat predecessor,
malgrat que el deute a proveïdors i les obligacions contractuals associades a la gestió i
l’explotació de cada infraestructura sí que podrien ser atribuïbles a l’Estat successor.
El deute no territorialitzable és tot aquell que
no es pot atribuir a un territori en concret. És
aquell deute destinat a satisfer les necessitats dels serveis generals de l’Estat; és a dir,
aquell deute contret per donar serveis comuns a tots els ciutadans espanyols, com, per
exemple, el deute dels ministeris de Defensa,
Afers Exteriors, Justícia, etc.

1.6.2  Deute públic i obligacions
de l’Estat
Quan es planteja un procés de distribució
d’actius i passius entre dos Estats és evident
que el repartiment del deute públic i les obligacions de l’Estat pren un relleu molt especial.
D’una banda, per les conseqüències de tipus
econòmic i financer que aquest repartiment té

En el cas del deute no territorialitzable, caldrà, doncs, negociar prèviament el criteri de
proporcionalitat aplicable. El criteri demogrà55