1.6  La distribució d’actius i passius
amb l’Estat espanyol

Però la no-vigència de la Convenció de Viena
de 1983 no impedeix que les parts implicades
en una determinada controvèrsia no puguin
acordar voluntàriament aplicar-la (totalment o
parcialment) per resoldre el seu cas concret,
o bé que la prenguin com a model de referència. Cal tenir present que les dissolucions
de les antigues Unió Soviètica, Txecoslovàquia i Iugoslàvia han contribuït a consolidar, a
la pràctica, algunes de les normes d’aquesta
convenció.

Hi ha una sèrie de béns i drets que l’Estat espanyol hauria de transferir al nou Estat, així com
una sèrie de deutes i obligacions que aquest
nou Estat hauria d’assumir. Però aquesta qüestió, relacionada amb la successió d’Estats, està poc regulada des del punt de vista del dret
internacional: hi ha poques normes de compliment obligat, no hi ha gaires tractats i els que hi
ha els han ratificat pocs Estats.
Cal acceptar, doncs, que a l’hora de fer efectiva aquesta distribució d’actius i passius amb
l’Estat espanyol acaba predominant la voluntat dels dos Estats implicats juntament amb
la dels creditors i les autoritats econòmiques
i monetàries internacionals. Tot això partint
del fet que hi ha regles, principis i costums internacionals que tenen un indubtable valor a
l’hora de guiar aquestes negociacions.

La major part de les seves normes tenen caràcter dispositiu; és a dir, no són de compliment obligat i, per tant, admeten acord en
contra. De fet, en casos de successió d’Estats
predomina la voluntat de les parts. D’aquesta
manera, les disposicions de la Convenció de
Viena de 1983 poden ser aplicables en totes
aquelles matèries en què no s’hagi arribat a
un acord.

1.6.1  El marc jurídic

El marc jurídic de la successió d’Estats també
inclou la resolució Guiding principles relating
the succession of States in respect to property
and debts adoptada el 2001 per l’Institut de
Droit International en la seva sessió de Vancouver. La importància d’aquest document radica en el fet que la doctrina recull la pràctica
internacional dels anys noranta del segle xx,
derivada dels diferents casos de successió
d’Estats que van tenir lloc a l’Europa central
i oriental, i, per tant, a la pràctica, consolida
moltes de les disposicions de la Convenció
de Viena de 1983.

La Comissió de Dret Internacional de les Nacions Unides ha estat l’encarregada d’elaborar
diversos projectes de codificació relacionats
amb la successió d’Estats. Tanmateix, l’Assemblea de les Nacions Unides només n’ha
adoptat dos com a tractats internacionals de
codificació. El primer, la Convenció de Viena de 1978 sobre successió d’Estats en matèria de tractats internacionals, i el segon, la
Convenció de Viena de 1983 sobre el repartiment de béns, deutes i arxius d’Estat en cas
de successió d’Estats. Tècnicament, només
la primera convenció ha entrat en vigor. Però,
atès l’escàs nombre de ratificacions obtingudes, la seva força jurídica és discutida per la
major part de la doctrina. Per la seva banda,
la Convenció de Viena de1983, que regula el
repartiment de béns i deutes de l’Estat, no ha
entrat en vigor.

Pel que fa, doncs, als mecanismes i el marc
de les negociacions, en una primera aproximació es podria preveure les implicacions
d’una negociació d’actius i passius prèvia a la
data efectiva de la secessió, en contraposició
53