a una negociació amb posterioritat a la data
efectiva de la secessió. En el primer cas, les
negociacions es conclourien dins del marc
jurídic i polític espanyol, llevat que les parts
acordessin emprar el marc jurídic internacional, i el reconeixement de la secessió quedaria condicionat a la consecució d’un acord
entre les parts. A més d’estabilitat política, la
negociació d’actius i passius prèvia a la secessió donaria més seguretat jurídica al procés i neutralitzaria els possibles efectes que
pogués tenir sobre els mercats internacionals.

com certs organismes que representen els interessos dels creditors. Aquests organismes
s’agrupen en els anomenats Club de París i
Club de Londres, segons la naturalesa pública o privada dels crèdits.
Normalment, hi ha dos processos paral·lels
de negociacions. El primer té lloc en el marc
del Club de París. No es tracta d’una organització internacional, sinó d’un fòrum informal
on hi ha representats els Estats creditors, a fi
de renegociar amb els deutors les condicions
del deute i del seu pagament. Les decisions
es prenen per consens. El segon, té lloc en
el marc del Club de Londres. Com l’anterior,
tampoc no és una organització internacional,
sinó un fòrum que reuneix les institucions financeres creditores del deute dels Estats.
S’hi negocia la transmissió del deute públic
amb entitats privades, principalment del sistema bancari.

El repartiment d’actius i passius amb posterioritat a la data efectiva de la secessió pot generar certa desconfiança en els mercats internacionals. Tanmateix, les negociacions amb
posterioritat a la secessió es podrien conduir
mitjançant mediadors internacionals, i d’acord
amb el dret internacional que regula la matèria. La conclusió d’un acord en matèria de repartiment de béns i deutes de l’Estat dins del
marc internacional té alguns avantatges que
també caldria valorar, com és ara el fet que
l’acord s’hauria de ratificar en un instrument
convencional, de tal manera que tindria caràcter de tractat internacional. En primer lloc,
això suposa que el seu incompliment generaria la responsabilitat internacional del causant. En segon lloc, suposaria l’anul·labilitat
dels acords en cas d’amenaces i coaccions
per part d’un dels dos Estats, tal com estableix la Convenció de Viena de 1969 sobre el
Dret dels Tractats Internacionals.

Tot el procés s’ha de basar en uns principis
clars que s’exposen a continuació:
• Principi de proporcionalitat. Un repartiment
equitatiu pot prendre com a base el pes
demogràfic del territori secessionat sobre
el conjunt del territori de l’Estat matriu a fi
de no endeutar més uns ciutadans que altres. A la pràctica internacional s’han usat
també altres paràmetres, com ara el pes
econòmic en termes de producte interior
brut del territori secessionat sobre el conjunt del PIB estatal. Hi ha també el criteri
de tenir en compte el percentatge de la
despesa i inversions del Govern central al
territori secessionat sobre el conjunt de tot
l’Estat.
• Principi d’equitat. Porta a la necessitat
de mantenir la coherència entre la relació
del repartiment de béns i del repartiment
de deutes entre tots dos Estats. Per tant,
l’assumpció per part de Catalunya d’una
part del deute de l’Estat espanyol portaria
com a contrapartida: a) la transmissió dels
actius associats al deute que assumeixi
Catalunya, i b) la transmissió d’una part
equitativa dels béns de l’Estat no territorialitzables.

La via del marc jurídic internacional és la que
es té en compte aquí, davant la previsible dificultat de poder negociar abans de la secessió i atès que la major part de les negociacions sobre el repartiment de béns i deutes en
cas de successions d’Estat s’han produït en
l’àmbit internacional.
A la pràctica, les negociacions es resolen a
diverses bandes entre: l’Estat predecessor,
l’Estat successor, les autoritats monetàries
internacionals (Fons Monetari Internacional,
Banc Mundial), la Unió Europea, per exemple, a través del Banc Central Europeu, així
54