per la primera per al compliment de les seves funcions: l’aparició en escena d’un tercer
subjecte, una persona física o jurídica, denominada contractista. El contractista, en virtut
d’un negoci jurídic bilateral celebrat amb l’Administració, ha contret determinades obligacions (de donar o de fer), però també és titular
de determinats drets i, de forma principal, del
dret a rebre un preu a canvi de les prestacions que ofereix a l’Administració, ja sigui de
manera directa, a través del pagament per
part d’aquesta, ja sigui a través de la percepció de tarifes satisfetes pels particulars.

tes que es van intensificar de manera exponencial a partir de l’ingrés de l’Estat espanyol
a la Comunitat Europea –avui Unió Europea–,
per l’interès i la determinació de les seves institucions a garantir les llibertats de circulació
de mercaderies, capital, serveis i persones.
Al servei d’aquestes llibertats i davant d’una
realitat econòmica significativa, com ho és el
mercat de la contractació pública, s’han aprovat successives directives europees a fi de
garantir el principi de lliure concurrència i el
seu pressupòsit essencial: la publicitat, la llibertat d’accés i la transparència.

La successió en els contractes, per tant, presenta la particularitat que afecta un subjecte
diferent de l’Administració d’un i altre Estat,
que té uns drets adquirits protegits per l’ordenament jurídic i la responsabilitat d’actuar
com a col·laborador necessari de l’Administració en l’exercici de les funcions que aquesta té atribuïda. En aquest sentit, si no es disposa altrament i no es preveuen les mesures
adequades, l’assumpció d’aquestes funcions
per part d’una altra Administració podria determinar la nul·litat sobrevinguda dels contractes celebrats o determinar la seva extinció
o resolució, la qual cosa generaria l’obligació
d’indemnitzar els danys i perjudicis soferts
pels contractistes afectats i podria afectar de
forma molt negativa el principi de continuïtat dels serveis públics, ja que comportaria
una notòria paràlisi en la construcció de les
obres públiques iniciades, en la prestació de
serveis públics o en el subministrament de
béns i serveis necessaris per a l’Administració i els ciutadans. El nou Estat català independent podrà evitar tots aquests possibles
efectes negatius de la successió de relacions contractuals a partir del coneixement de
la complexa casuística d’aquest fenomen i de
l’adopció de les previsions necessàries per a
fer-hi front.

L’anàlisi d’aquesta regulació (avui continguda, principalment, en el Text refós de la Llei de
contractes del sector públic, aprovat pel Reial decret legislatiu 3/2011, de 14 de novembre, en endavant, LCSP) posa clarament en
relleu la complexitat d’aquest sector de l’ordenament, tant per la diversitat dels subjectes a què s’aplica (àmbit subjectiu) com per
la variada tipologia dels contractes existents
i, sobretot, pel fet que, a partir d’uns principis
i d’una regulació de base generals o comuns,
el règim aplicable a cada contracte presenta
particularitats rellevants en funció de quin sigui l’ens públic contractant, i de la categoria i
tipus concret de contracte, el fet que superi o
no determinats llindars econòmics, i l’àmbit o
sector material en el qual se celebra.
Aquesta multiplicitat de situacions i de règims contractuals suposa una dificultat afegida evident a l’hora d’establir les solucions
aplicables a la successió de l’Administració
catalana en la posició de l’Estat com a part
contractant en els contractes que afecten Catalunya i pot determinar que aquestes solucions no puguin ser homogènies o uniformes
en tots els casos. D’entrada, caldrà distingir
aquells contractes vinculats amb béns o serveis únicament situats al territori de Catalunya
d’aquells altres contractes que afectin aquest
territori però que, alhora, el superin. Així mateix, el fet que l’Administració contractant sigui l’Administració de l’Estat o una entitat pública vinculada amb aquesta ens situa davant
d’escenaris diferents a l’hora d’articular la

Diversitat de situacions i regulacions contractuals i casuística de les solucions aplicables. La regulació dels contractes públics
constitueix un sector de l’ordenament jurídic
particularment extens, complex i rigorós, no49