de successius processos de selecció de nou
personal.

tió dels recursos humans en un nou Estat i,
sobretot, els diversos escenaris que es poden donar, en termes de comptar o no amb
la col·laboració de l’Estat espanyol a l’hora
d’implementar el resultat d’un pronunciament
democràtic dels ciutadans favorable a la independència de Catalunya.

Incorporació del personal de l’actual Administració estatal. Si, com acabem de veure,
es poden plantejar a Catalunya uns requeriments de nou personal, sembla lògic que
una part important d’aquests requeriments
sigui coberta amb el personal que ja prestava serveis a Catalunya per a l’Administració
estatal (aproximadament unes 30.000 persones). L’assumpció per part de l’Administració catalana de les competències que exercia
l’Administració de l’Estat fins a la proclamació de la independència hauria de comportar que els recursos emprats per exercir-les i,
per tant, també els empleats (funcionaris, interins, laborals, eventuals) que les tenien al
seu càrrec, quedin integrats a l’Administració catalana. Això fa referència especialment
al personal que prestava els seus serveis en
l’Administració perifèrica de l’Estat a Catalunya, però sense descartar la possible adscripció a l’Administració catalana d’una part
proporcional dels empleats públics integrats
dins dels serveis centrals de l’Estat. Sempre
amb el benentès que a tot aquest personal cal
respectar-li lògicament la seva lliure voluntat
d’acceptar o no l’opció d’integració.

1.5.7  Règim dels actes
administratius dictats, dels
procediments iniciats i de la
informació que hi està vinculada
A més de mantenir la vigència de la legislació d’origen estatal (amb caràcter transitori i
mentre no sigui substituïda per la legislació
aprovada per les institucions del nou Estat
independent), per raons evidents de seguretat jurídica caldrà entendre que es manté
la validesa i l’eficàcia dels actes d’aplicació
d’aquesta normativa que afectin als ciutadans de Catalunya i que hagin estat dictats
per l’Administració de l’Estat abans de la data
en què es faci efectiva la independència, particularment dels actes que hagin esdevingut
ferms d’acord amb la legislació aplicable (és
a dir, de tots aquells respecte dels quals els
particulars afectats no hagin interposat recursos administratius o judicials dins de termini o
ho hagin fet sense èxit).

Aquesta conclusió es reforça tant si tenim en
compte els interessos de les institucions catalanes –que podran garantir millor els serveis assumits si disposen de professionals
amb experiència en la seva prestació– com
si atenem als interessos personals i familiars
d’aquest col·lectiu, integrat, en el cas dels
efectius destinats a Catalunya, per un gran
nombre de persones que poden tenir la condició política de catalans o un arrelament i una
vinculació molt estreta amb aquest territori.

Aquesta solució, que és sens dubte la més raonable des de la perspectiva de la seguretat
jurídica i de la protecció dels drets adquirits,
no pot condicionar de forma absoluta el poder constituent català ni les decisions dels poders constituïts. Tanmateix, en la mesura que
aquestes decisions puguin afectar les situacions consolidades dels particulars, caldrà fer
algunes distincions. Així, el sacrifici de drets
i interessos creats seria, en principi, indemnitzable (d’acord amb les garanties protegides per institucions legals com l’expropiació forçosa o la responsabilitat patrimonial de
l’Administració), mentre que no s’hauria d’indemnitzar allò que es puguin considerar simples expectatives. D’altra banda, també caldria distingir entre la delimitació de drets per

El disseny d’aquesta política de personal ha
de tenir en compte els antecedents històrics
disponibles, l’heterogeneïtat del personal que
presta serveis a Catalunya, tant pel que fa a
les seves funcions com a la naturalesa i el règim jurídic aplicable al seu vincle amb l’Administració, els propis requeriments de la ges47