què desemboquessin tindrien el caràcter de
tractat internacional, amb la qual cosa el seu
incompliment generaria la responsabilitat internacional del causant. En aquest context,
Catalunya gaudiria de més capacitat de negociació, però les negociacions s’iniciarien,
en principi, amb posterioritat a la secessió
efectiva, la qual cosa no es pot considerar positiva per a l’articulació ordenada del procés
de successió entre Administracions ni per a
la seguretat jurídica de les persones físiques
i jurídiques afectades, en particular, per al
personal de l’Administració pública de l’Estat predecessor susceptible de passar al successor, per als contractistes i concessionaris
d’aquesta Administració i per als ciutadans
usuaris dels serveis públics.

la descentralització política i administrativa,
per mitjà del reconeixement de l’autonomia a
una part de l’Estat, sens perjudici de la unitat d’aquest, sinó el reconeixement de la independència d’una part del territori de l’Estat i,
per tant, l’atribució i el reconeixement efectiu
de la seva plena sobirania. La posició de les
parts implicades tampoc no pot ser la mateixa
i tampoc no es poden adoptar solucions que
pressuposin l’existència d’un sistema plural
d’Administracions públiques, ja que del que
es tracta, per definició, és de fer possible la
separació o la independència entre aquestes
Administracions.
A partir d’aquest raonament, la configuració
dels òrgans negociadors s’hauria de fonamentar sobre bases diferents de les emprades
fins ara. En particular: totes les normes aplicables al procés negociador s’han d’adoptar de
mutu acord; la composició i el funcionament
de l’òrgan negociador (o de les altres fórmules organitzatives de col·laboració, si escau)
ha de fer possible el màxim equilibri institucional entre una i altra representació; cal acordar
un calendari i un pla de treball i executar-lo de
forma rigorosa; s’ha de fer aflorar tota la informació de base disponible, amb la màxima lleialtat; cal negociar els acords amb diligència i
bona fe, i ambdues parts s’han d’esforçar per
implementar-los en el termini més breu possible i de conformitat amb les condicions acordades. En aquest marc, la supervisió i la mediació internacional del procés no es poden
descartar si els representants de l’Estat espanyol no hi cooperen de manera lleial.

1.5.6  Les persones al servei
de l’Administració
A Catalunya, el trànsit d’una Administració
simplement autònoma a l’Administració pròpia d’un Estat sobirà obliga a plantejar diverses qüestions transcendents en relació amb
els treballadors públics. En particular, caldrà
atendre les necessitats de comptar amb nou
personal per exercir les noves funcions estatals i resoldre, així mateix, la situació de les
persones que presten serveis a l’Estat en territori català o en exercici de funcions directament vinculades a aquest territori.
En primer lloc, és evident que no es podrà
respondre a l’increment quantitatiu i qualitatiu
de funcions que comportaria la independència sense comptar amb un nombre d’efectius
superior al del personal que actualment està
integrat en l’Administració de la Generalitat
(224.635 persones), atès que les institucions
catalanes no hauran d’assumir únicament les
funcions que exerceix l’Administració perifèrica de l’Estat a Catalunya, sinó també totes
les funcions estatals que s’exerceixen des de
l’àmbit central. Aquests nous requeriments de
personal poden arribar a generar una oferta
d’ocupació pública que s’haurà de concretar,
sobretot els primers anys, en la convocatòria

Escenari de no-col·laboració. Aquest recurs
a la mediació internacional cal contemplar-lo
també per a la hipòtesi que la successió entre Administracions entre l’Estat espanyol i
el nou Estat català independent es produís en un eventual i no desitjable escenari de
no-col·laboració entre les parts implicades.
En aquest sentit, en el cas d’una secessió no
pactada, les negociacions per a la successió d’Administracions entre l’Estat espanyol i
l’Estat català independent s’haurien de conduir en el marc internacional, i els acords en
46