cedir a la nacionalitat catalana de totes aquelles persones amb una vinculació real amb
Catalunya però que no hi resideixin en el moment de proclamar-se la independència. Això
implica almenys dues possibles ampliacions
del cercle inicial de nacionals catalans: d’una
banda, els nacionals espanyols residents a
Espanya que hagin nascut o hagin tingut residència a Catalunya o bé que siguin de pare
o mare catalans (o amb una ascendència fins
al grau que es consideri convenient); i d’una
altra banda, els nacionals espanyols residents
a l’estranger que hagin tingut a Catalunya la
seva darrera residència administrativa (o una
residència superior a un temps determinat) i a
llurs descendents, si han conservat la nacionalitat espanyola, i aquells altres de pare o mare
catalans o d’ascendència catalana fins al grau
que es consideri convenient. En aquests casos, l’atribució de la nacionalitat catalana hauria de ser a sol·licitud dels interessats.

cipar en les funcions públiques que impliquin
autoritat pública), sens perjudici dels acords
que es poguessin cloure amb l’Estat espanyol
i de l’estatus aplicable segons la relació que
es mantingui amb la Unió Europea.
Respecte dels nacionals estrangers no espanyols, convé dir que la legislació catalana
hauria d’adoptar les previsions adequades,
que haurien de fonamentar-se en el criteri general que aquestes persones puguin continuar gaudint dels drets de què ja disposen (especialment, en matèria de treball i residència).
Règim lingüístic. L’establiment del règim lingüístic correspondria a la futura Constitució i
la legislació que la desenvolupés. Durant el
període constituent, no obstant això, caldria
determinar amb caràcter provisional el règim
aplicable fins a l’entrada en vigor del nou règim lingüístic. Convindria que aquest règim
s’inspirés en dos criteris bàsics: d’una banda, atorgar al català la plenitud de reconeixement i d’ús, en tots els àmbits; i d’una altra,
mantenir la continuïtat dels usos del castellà.
Això suposa adoptar les mesures adients per
garantir el català com a llengua d’ús general
i ordinari a Catalunya i per mantenir el reconeixement i el dret d’ús del castellà. L’aplicació d’aquests criteris implicaria adoptar mesures adequades almenys en l’àmbit de les
administracions públiques (accés a la funció
pública i usos lingüístics), de l’Administració
de justícia (especialment en matèria de provisió de places i de procediments judicials) i
de l’ensenyament. Aquestes mesures també
s’haurien d’acomodar per respectar el règim
actual de l’aranès, sens perjudici dels desenvolupaments futurs que es puguin adoptar.

Seria convenient que el legislador català regulés aquesta matèria a partir del criteri que
l’adquisició de la nacionalitat catalana no estigués condicionada a la renúncia a la nacionalitat espanyola, ni tampoc a qualsevol altra.
Caldria esperar que l’Estat espanyol actués
amb reciprocitat. En tot cas, atesa la transcendència i la complexitat de la matèria, que
afecta també la ciutadania europea, resultaria molt convenient formalitzar amb Espanya, com més aviat millor, un conveni sobre
nacionalitat que regulés aquestes qüestions,
d’acord amb els principis de la Convenció i
amb criteris de reciprocitat.
Naturalment, les persones residents a Catalunya de nacionalitat no catalana gaudirien de
tots els drets civils, socials i polítics, amb l’excepció, en aquest darrer cas, dels que fossin
reservats als nacionals catalans (fonamentalment, els drets de sufragi, especialment en
les eleccions legislatives, i els drets de parti-

La regulació de la successió d’ordenaments i
de les relacions amb l’Estat espanyol, la Unió
Europea i la comunitat internacional s’analitza
en els capítols següents.

40