cífica amb aquest objecte en la llei constitucional provisional. Si per raons d’urgència la
preferible solució anterior no fos viable en el
primer moment, es podria pensar com a alternativa provisional en l’aprovació d’una llei
ad hoc per part del Parlament de Catalunya o
fins i tot en un decret llei del Govern que posteriorment hauria de ser objecte de convalidació parlamentària. Ulteriorment, la Constitució definitiva del nou Estat, en una disposició
addicional o transitòria, també caldrà que faci referència a la successió d’ordenaments
en relació amb el dret vigent en el moment de
l’entrada en vigor del nou text constitucional.

les normes de la Llei Constitucional Provisional i, posteriorment, dels preceptes de la definitiva Constitució catalana. En aquest sentit, el programa legislatiu haurà de respectar
el caràcter de norma jurídica superior de les
disposicions constitucionals que sens dubte condicionaran la vigència de la resta de
l’ordenament. En aquest context, el programa legislatiu haurà d’atendre les necessitats
normatives següents: el perfeccionament de
l’estructura institucional del nou Estat; l’aprovació progressiva d’un nou dret català en
substitució del dret procedent de les institucions de l’Estat espanyol en els diversos àmbits
de l’ordenament jurídic en què sigui necessari; i l’adaptació, si escau, a la nova situació
del dret aprovat per les institucions catalanes
abans de la creació de l’Estat independent.
Caldrà, lògicament, establir prioritats en cadascuna de les rúbriques generals d’aquest
programa legislatiu, que les institucions del
nou Estat català hauran d’anar definint en funció de les necessitats derivades de la realitat
social i política.

La disposició que reguli la successió d’ordenaments jurídics podria tenir un contingut mínim del tipus que es proposa a continuació:
“Les normes jurídiques estatals i autonòmiques, vigents a Catalunya el dia anterior a la
proclamació de la independència, hi continuaran vigents i aplicables fins a la seva modificació o derogació per normes aprovades pels
òrgans del nou Estat en tot allò que no s’oposin a les disposicions de la present llei constitucional provisional. Les referències que s’hi
fan a les autoritats o òrgans de l’Estat espanyol s’han d’entendre fetes a les autoritats o
òrgans catalans homòlegs”.

En el pla organitzatiu, la preparació del programa legislatiu es podria instrumentar mitjançant una comissió d’estudi en seu parlamentària o governamental que en qualsevol
cas incorporés la presència de grups parlamentaris, membres del Govern, serveis jurídics del poder legislatiu i del poder executiu,
corporacions professionals, instituts especialitzats i les facultats de dret de les universitats
catalanes. El funcionament d’aquesta comissió hauria de ser àgil i flexible, de tal manera
que pugui treballar de manera específica per
àrees o matèries de l’ordenament jurídic amb
la col·laboració puntual d’especialistes en cada àmbit concret.

Es tractaria, en definitiva, d’una regulació de
mínims en matèria de successió d’ordenaments però que garantiria amb claredat i seguretat jurídica, en el marc de la llei constitucional provisional, la vigència de les normes de
diversos orígens i els mecanismes de la seva
modificació i derogació. El contingut d’aquesta disposició no exclou que la mateixa llei
constitucional provisional no pugui incorporar
també mencions expresses a determinades
vigències, derogacions o adaptacions normatives en matèries especialment sensibles.

Es pot apuntar finalment que, al servei del
ple respecte al principi de seguretat jurídica, caldria que, durant tot el procés de successió d’ordenaments i de progressiu assentament del nou dret català, els serveis
del Parlament o els del DOGC, o ambdós en
col·laboració, preparessin taules de vigències i derogacions en sectors de l’ordenament,

1.5.1  Programa legislatiu
del nou Estat
Aquest programa legislatiu s’haurà de desplegar, en un primer moment, en el marc de
42