negociació amb l’Estat pot o ha de comportar
alguna modificació d’aquesta situació en alguns àmbits, pels motius que es veuran més
endavant.

difícil preveure amb exactitud el desenvolupament i la resolució d’una crisi d’aquesta naturalesa, però sí que es poden fer algunes observacions de caràcter general en aquest sentit.

Aquesta fase s’hauria de caracteritzar essencialment per la preparació del naixement del
nou Estat català, la qual cosa implica quatre
objectius bàsics:
• negociar amb l’Estat espanyol les condicions de la separació;
• cercar el reconeixement internacional;
• negociar les condicions de la incorporació
del nou Estat a la Unió Europea i als organismes internacionals;
• i preparar internament la creació del nou
Estat.

Instruments d’oposició de l’Estat. Aquest
escenari es pot produir si després d’una declaració solemne a favor de la creació d’un Estat independent, conseqüència d’unes eleccions plebiscitàries o, eventualment, d’una
consulta amb resultat favorable a aquesta opció, l’Estat no accepta l’oferiment de negociacions que fa la Generalitat.

D’una banda, en un escenari de no-col·la­bo­
ració, l’actitud de l’Estat pot tenir graus d’intensitat diversos: des d’una posició passiva,
no bel·ligerant respecte dels actes que es vagin adoptant a Catalunya per fer avançar el
procés, fins a una oposició activa i bel·ligerant
davant de qualsevol moviment a Catalunya
que vagi en la direcció de constituir un Estat
propi. L’Estat disposa d’instruments jurídics
per impugnar davant del Tribunal Constitucional les actuacions de la Generalitat adreçades a crear estructures d’Estat que ultrapassin el marc competencial vigent, així com els
altres actes que, dins d’aquest procés, puguin
adoptar les institucions catalanes i que l’Estat
consideri contraris a la Constitució. Aquestes
impugnacions, si provenen del Govern estatal, comporten la suspensió automàtica dels
actes impugnats per un període màxim de
cinc mesos, revisable. L’Estat, a més, té a la
seva disposició l’instrument de l’article 155 de
la Constitució espanyola per requerir al president de la Generalitat i, en cas que el seu
requeriment no sigui atès, instar el Senat perquè autoritzi per majoria absoluta l’adopció
per part del Govern estatal de “les mesures
necessàries per tal d’obligar-la (la Comunitat
Autònoma) al compliment forçós” de les obligacions legals o constitucionals que consideri
vulnerades o per protegir l’interès general que
consideri infringit. Hi ha sectors que han sostingut, en aquest sentit, que entre aquestes
mesures podria figurar la intervenció d’algunes institucions i/o serveis de la Generalitat i,
fins i tot, la suspensió de l’autonomia. I, en cas
d’una reacció extrema, no s’ha d’excloure que
l’Estat pugui recórrer, en possible concurrència amb algunes de les mesures ja indicades,
a la declaració d’alguns dels estats excepcionals que preveu l’article 116 de la Constitució.

En aquest cas, es produiria una situació de
bloqueig polític, amb una càrrega potencial
de conflicte institucional molt elevada. Resulta

Límits de l’oposició de l’Estat. La possibilitat
d’oposició de l’Estat té, però, límits, tant pel
que fa als mitjans utilitzables com a la seva

En aquesta fase del procés, Catalunya continuaria formant de l’Estat espanyol i, en conseqüència, resultaria aplicable el seu ordenament jurídic i institucional. Tanmateix, aquest
marc jurídico-institucional aplicable a Catalunya s’hauria de modular amb l’objectiu de
permetre que les institucions catalanes poguessin actuar més enllà de les competències que els reconeix actualment el bloc de
la constitucionalitat a fi i efecte de poder anar
creant les estructures d’Estat necessàries per
a la creació i posada en funcionament del nou
Estat independent. Seria bo que aquestes
previsions es poguessin formalitzar en un protocol d’actuació.

1.3.2 Escenari
de no-col·laboració

33