tivament democràtics (en el sentit estricte
de votacions al si dels diversos poders de
l’Estat), la majoria pot en qualsevol moment modificar i reduir les competències
de la Generalitat fins a fer-les trivials.
• Són exemples concrets de la falta de garanties polítiques del sistema actual: el
dèficit fiscal amb Espanya; el volum baix
de les inversions públiques de l’Estat i l’incompliment sistemàtic en l’execució dels
plans aprovats; el fet que, com a conseqüència del sistema de finançament i de
l’acció pressupostària de l’Estat espanyol,
es trenqui el principi d’ordinalitat (Catalunya passa, en el període 2000 a 2010, en
el rànquing autonòmic de renda per càpita, de la 4a posició en PIB per càpita nominal a la 9a en renda familiar disponible per
càpita, després de l’acció pressupostària
de l’Estat), el rebuig per part de l’Estat a
negociar un Pacte Fiscal proposat per les
forces polítiques catalanes i les decisions

dirigides a convertir el català en una llengua progressivament marginal.
• Davant d’aquesta realitat, l’única solució
possible seria concedir a Catalunya poder
per vetar aquelles normes o intervencions
espanyoles que perjudiquessin els interessos catalans. Aquest poder de vet és
precisament el que es dóna entre Estats
sobirans. És precisament per assolir-lo
que Catalunya ha decidit iniciar, un cop
més com a últim recurs per posar remei a
una situació intrínsecament injusta, l’actual procés d’autodeterminació.
• Aquest procés d’autodeterminació recolza, en darrer terme, en la voluntat d’una
comunitat nacional d’exercir el principi
d’autodeterminació reconegut en el dret
internacional (com la Carta de les Nacions
Unides i els pactes aprovats per aquella
organització i esmentats abans) de manera democràtica i pacífica.

23