gus pel que feia referència a l’organització
territorial d’Espanya. Per exemple, l’article
2 CE va fer servir els termes nacionalitats
i regions per referir-se a les possibles comunitats nacionals de l‘Estat espanyol que
volguessin accedir a una certa autonomia
política, i va reservar el terme nació per a
Espanya. Els constituents no van enumerar les comunitats autònomes i en cap cas
no van especificar quines tenien naturalesa de nacionalitat. De la mateixa manera,
llistava un conjunt de competències mínimes per als governs autonòmics i, alhora,
establia procediments oberts per procedir
a la delegació de competències per part
del Govern central. El text constitucional
no va fixar l’estructura del sistema de finançament territorial.
• El caràcter obert de la Constitució espanyola o, amb altres paraules, la seva naturalesa de contracte incomplet, sempre ha
fet dependre la seva concreció i desenvolupament de qui controla les institucions
fonamentals de l’Estat espanyol (Corts,
Executiu i Tribunal Constitucional).
• En compliment de les possibilitats obertes
per la Constitució, l’any 1979 es va aprovar un Estatut d’autonomia que concedia
una certa dosi d’autogovern a Catalunya.
Tanmateix, el desplegament de l’Estatut
va ser lent i incomplet, en bona mesura
dependent de la correlació de forces a les
Corts espanyoles i no de l’aplicació estricta dels acords jurídics que contenia l’Estatut mateix.
• Com examina amb detall l’“Informe sobre
les duplicitats funcionals i organitzatives
entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya”,
emès per l’Institut d’Estudis Autonòmics
(IEA), l’Administració central ha continuat
intervenint en totes les matèries i poders
de la Generalitat, fins i tot en aquelles que
tenen la naturalesa d’exclusives. Com indica l’informe de l’Institut, “les duplicitats
normatives [per part de legislador estatal i
autonòmic] es produeixen indistintament
i amb la mateixa extensió i intensitat tant
en els àmbits en els quals la Generalitat té

competències exclusives com en aquells
en què les té compartides”.
• Per tal de posar remei a aquesta situació
d’invasió competencial (i de discriminació
fiscal), el Parlament de Catalunya, amb el
suport de gairebé el noranta per cent dels
diputats, va aprovar un projecte de reforma estatutària l’any 2005. El nou Estatut
tenia l’objectiu d’ampliar les competències de la Generalitat i, sobretot, intentar
evitar la invasió d’aquestes competències
per part de l’Estat, fent servir un text d’una
gran prolixitat i detall, i resoldre un greuge
fiscal sistemàtic. Aquell text, però, va ser
esmenat considerablement per les Corts
espanyoles i, un cop referendat pels ciutadans de Catalunya, novament rebaixat
pel Tribunal Constitucional espanyol l’any
2010. La sentència del Tribunal Constitucional no només va desactivar per complet
les millores que introduïa l’Estatut pel que
fa al reconeixement de la identitat nacional
de Catalunya i a la llengua, a les competències –és a dir al poder polític– i al finançament, sinó que, a més, tot rebaixant la
funció constitucional que havien tingut fins
aquell moment els Estatuts, va concloure
que les seves disposicions, especialment
les relatives a les competències i al finançament, no vinculen jurídicament el legislador estatal, són simples pactes polítics
que no limiten la llibertat del legislador de
l’Estat a l’hora de delimitar l’abast de les seves competències o de fixar les seves preferències en l’àmbit del finançament.
• El procés de reforma estatutària i la sentència del Tribunal Constitucional són la
prova més fefaent que Catalunya ha fracassat en el seu intent d’obtenir un reconeixement i un alt grau d’autogovern en un
Estat autènticament plurinacional. A més
a més, demostren que els ciutadans de
Catalunya, com a col·lectiu amb aspiracions territorials pròpies, tenen un caràcter
permanent de minoria a Espanya i que
no poden esperar obtenir garanties polítiques i jurídiques adequades dins de l’Estat espanyol. Utilitzant mecanismes efec22