tuació de discriminació fiscal sistemàtica i
de desprotecció lingüística i cultural.
• L’autodeterminació, dirigida a establir una
Catalunya sobirana, ha de permetre garantir uns drets polítics i jurídics que el sistema polític espanyol no garanteix (i que
no ha garantit de manera continuada, fins
i tot després de la transició a la democràcia). Aquesta sobirania no exclou la possibilitat d’establir mecanismes confederals
amb Espanya, això sí, en estrictes termes
d’igualtat.
• Històricament, i quan les circumstàncies
polítiques espanyoles ho han permès, Catalunya ha mostrat una voluntat constant
d’organitzar-se com a comunitat política
diferenciada i de recuperar les seves institucions polítiques i fiscals abolides diverses vegades (anys 1714, 1923 i 1939).
• També històricament Catalunya ha intentat
combinar aquesta voluntat d’autonomia
amb la seva integració a l’Estat espanyol.
El tipus de solució utilitzada, federalista o
autonomista, que ha variat en funció del
període històric i de les forces polítiques
que l’han proposat, es correspon amb les
solucions habituals fetes servir en diversos països plurinacionals al món, com ara
el Canadà, Bèlgica, el Regne Unit o l’Índia.
I es remunta com a mínim a mitjan segle xix,
amb els esquemes federatius de la I República espanyola impulsats per polítics
catalans.
• En la darrera transició democràtica de
l’Estat espanyol, la Constitució espanyola
(CE) de 1978 va establir mecanismes per
concedir una certa autonomia política a
Catalunya (i a d’altres territoris i regions de
l’Estat espanyol). Tanmateix, com a resultat de l’estratègia de crear un ampli consens per fer possible la transició política
i per evitar la confrontació amb aquells
sectors socials, polítics i militars que havien col·laborat amb la dictadura i que
comptaven amb suports polítics i coactius
considerables per amenaçar tot el procés
polític del moment, la Constitució es va
redactar en termes deliberadament ambi-

més alt que els principis de democràcia i
de dret nacional. D’altra banda, aquesta
defensa del procés d’autodeterminació té
avantatges importants: es correspon amb
l’experiència històrica i política catalana
d’esgotament de totes les altres vies d’encaix amb l’Estat espanyol i amb els motius expressats pels ciutadans de Catalunya; emfatitza la voluntat de Catalunya de
contribuir a reforçar el dret internacional
i a compatibilitzar el seu procés (legítim)
d’autodeterminació amb el manteniment
d’un sistema internacional estable i governat per normes predictibles; s’afegeix
o suma a les altres dues justificacions de
secessió: la democràtica i la que comporta un dret a la secessió.
Tanmateix, com és el cas dels dos primer principis, l’argument d’últim recurs també té punts
febles. En primer lloc, no hi ha un consens
complet sobre quines són les causes que legitimen l’autodeterminació com a últim recurs.
En segon lloc, a la part que l’utilitza li correspon provar (és a dir, té la càrrega de la prova)
l’existència del tractament injust que justifica
l’autodeterminació.

1.1.4  Aplicació a Catalunya
D’acord amb la discussió anterior, el discurs
d’internacionalització del procés d’autodeterminació de Catalunya s’hauria d’estructurar
d’acord amb la lògica següent, que combina
els tres principis examinats abans en una cadena argumental que emfatitza l’autodeterminació com a últim recurs però que en cap cas
no abandona el principi democràtic i el de comunitat nacional:
• Després d’haver intentat sistemàticament
i sense èxit conciliar la seva personalitat
nacional pròpia amb la pertinença a l’Estat espanyol, Catalunya exerceix el dret
a l’autodeterminació com a últim recurs o
solució per assolir, en primer lloc, el seu
ple reconeixement nacional i el nivell d’autogovern a què aspiren els seus ciutadans
i, en segon terme, per acabar amb una si21