Alhora, però, té diversos punts febles. El primer
és conceptual. El segon, d’ordre estratègic,
sembla sobretot important per a l’etapa que es
dibuixa després de la consulta o per a un procés en què la consulta no hagi estat possible:

tim recurs per posar remei a injustícies greus
i persistents que no s’han pogut solucionar
dins del marc polític existent. Tot i que no hi
ha acord complet sobre quines situacions poden ser qualificades com a injustícies greus,
aquestes són (per ordre de més a menys
acord doctrinal):
• Violacions massives de drets humans.
• Annexions i ocupacions militars injustes
–particularment aquelles que es van produir després de la prohibició expressa de
guerres de conquesta territorial l’any 1945.
• Violacions, per part de l’Estat central, de
les aspiracions d’autogovern i dels acords
d’autonomia territorial interna. Aquestes
violacions inclouen la impossibilitat de
conciliar demandes (raonables) d’autonomia regional amb l’estructura de l’Estat i la
intervenció i el qüestionament (sistemàtic)
de l’autonomia territorial per part de l’Estat
central malgrat els pactes formals existents.
• La minoria nacional o territorial com a minoria permanent en un Estat democràtic.
Pel seu estatus de minoria permanent, un
grup nacional no pot tenir mai garanties
que la majoria complirà els acords autonòmics. (Aquesta situació es relaciona amb
–i pot ser complementària a– les clàusules
del paràgraf anterior). L’únic remei possible a aquesta situació és la modificació de
les relacions entre la majoria i la minoria
territorials fins a posar-les en un pla d’estricta igualtat, concedint l’estatus de plena
sobirania a la minoria nacional.
• La comunitat internacional no demana (ni
exigeix) cap justificació concreta per autodeterminar-se: l’únic que cal és complir
amb els requisits procedimentals recollits,
entre altres llocs, per l’Opinió del Tribunal
Internacional de Justícia de 28 de juny de
2010 (procés democràtic i pacífic). Tanmateix, sembla raonable explicar i justificar la consulta i el procés polític de Catalunya. En aquest sentit, utilitzar el principi
d’autodeterminació com a últim recurs o
remei (remedial-right-only secession) implica autoimposar-se un nivell d’exigència

El primer obstacle és que el principi democràtic exigeix, perquè s’apliqui, la definició del
subjecte sobirà. Aquest subjecte, però, no és
formalment sobirà (aquesta és la raó d’encetar el procés d’autodeterminació) i, per tant,
els contraris a la consulta sovint neguen a Catalunya el caràcter de comunitat nacional, i
oscil·len entre afirmar Espanya com a única
nació o acceptar solament l’autodeterminació de cada individu per separat. Aquest entrebanc és menor per a Catalunya, perquè el
Parlament ha fet repetides declaracions de
sobirania o de conservació del dret d’autodeterminació; i compta amb una llarga sèrie
d’enquestes que mostren amplíssimes majories a favor de fer la consulta a Catalunya i,
per tant, si més no implícitament, de reconeixement de Catalunya com a subjecte polític
diferenciat. Tanmateix, per reforçar la justificació de per què la consulta es fa ara i no abans
(p. e., el 1978), és aconsellable afegir l’argument de la secessió com a últim recurs.
La segona feblesa és de caràcter estratègic. L’aplicació del principi democràtic, especialment si no hi hagués acord amb l’Estat espanyol, crea (o reforça) un precedent
internacional important. Com que legitima
les separacions sense exigir-ne un esforç de
justificació, redueix el cost de secessió i, per
tant, augmenta la possibilitat que hi hagi més
secessions al món. En un context internacional volàtil, si més no en algunes regions del
món, la mera apel·lació a la democràcia podria despertar preocupació o hostilitat entre
els Estats ja reconeguts.

1.1.3  L’autodeterminació com
a últim recurs per posar remei a
una situació injusta
D’acord amb aquest principi o línia argumental, l’autodeterminació es defensa com a úl20