conèixer
viladecans
secció a càrrec del Grup Tres Torres

D

La Torre Roja i Almafar.
Una qüestió oberta

èiem a l’escrit anterior que, a partir dels
documents relatius a un petit senyor
feudal que va viure a la nostra zona denominat Bardina, podíem pensar que la
Torre Roja actual, a inicis de la conquesta franca de
les nostres terres, cap al segle X, se la denominava
Almafar, nom de probable ascendència àrab.
Els documents a què fèiem referència s’han conservat en el denominat Cartulari de Sant Cugat, un
manuscrit en què els monjos del segle XII van copiar tota una sèrie de documents importants per a
ells.
I el monestir de Sant Cugat, què hi pintava, en tota
aquesta història? Què tenia a veure amb la família
de petits senyors que va viure aquí als segles XI i
XII, des de Lobelo a Mir Bardina?
Per entendre-ho, cal recordar que als segles X i XI
el nostre país va viure el que es denomina la «revolució feudal»: els senyors de la guerra, amos dels
castells, van imposar el seu domini personal sobre
la resta de la població, anihilant les restes de la legalitat pública que restaven de l’època de Carlemany.
En el transcurs d’aquest procés, alguns propietaris,
prou grans com per tenir en propietat grans lots de
terra, però massa dèbils per formar exèrcits propis
o governar castells, van decidir posar-se sota l’empara de l’església, i van lliurar les seves propietats
a catedrals i monestirs. A canvi de la seva fidelitat
i del pagament d’un tant anual –generalment l’onzena part de les rendes de tot el domini– , l’església
els permetia seguir al front de les seves terres i seguir cobrant els lloguers, censos i rendiments dels
pagesos que hi habitaven o les conreaven.
Una operació d’aquest tipus sembla haver-se produït amb l’alou de Sant Cugat, i de fet l’any 970,
Lobelo cedeix a Sant Cugat l’alou d’Almafar amb la
condició que ell i la seva descendència posterior el
segueixin posseint, a canvi de pagar l’onzena part
de les seves rendes al monestiir. En extingir-se la
família, amb el darrer dels besnéts de Lobelo, un
segle després, el monestir va cedir el domini a una
nova família, l’encarnada per Ramon de Feixa.
Hi ha altres documents que ens parlen d’Almafar
i de la nova família, els Feixa. També procedeixen

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

La Torre Roja, als anys 40 del segle passat (Col·lecció família Cabani Tuset)

del Cartulari de Sant Cugat, però són d’èpoques diverses.
Segons un d’aquests documents, l’any 1171, un tal
Ponç d’Osor i la seva muller van renunciar a seguir
posseint «el seu mas d’Almafar», i el van retornar
al monestir de Sant Cugat. Una de les clàusules del
document que oficialitza la reunúncia al mas ens
crida l’atenció: Ponç d’Osor demana als monjos
que «Tidon de Gava vel ullus de filiis vel filiabus
eius nunqua habeant a domo s. Cucuphatis supradictum mansum». És a dir, que «ni Tició de Gavà
ni cap dels seus fills o filles mai rebin aquell mas
del monestir». Una clàusula així –totalment infreqüent– inclosa en un document de renúncia a un
mas –també força infreqüent– ens ha de posar en
estat d’alerta.
Qui era Ponç d’Osor? Per què retornava el mas a
Sant Cugat? Què hi tenia a veure Tició de Gavà?
Segons el mateix Ponç d’Osor explica, tenia el mas
com a hereu dels seus pares, Guerau Alamany i Ermessenda. I, efectivament, un document de l’any
1124 informa que el monestir de Sant Cugat estableix el «mas d’Almafar», situat al lloc denominat
«la torre», a Guerau Alamany de Terrassa i Maiasenda [mala transcripció d’Ermessenda].
Per tant, a finals del segle XII tenim el propietari
d’un mas a Almafar que el retorna al monestir, mas
del qual sembla voler excloure’n Tició de Gavà i els
seus fills.
19