assentaren bé i de política n’hi
hagué sempre molta de què parlar. En l’aroma de la mínimament
preservada llibertat, la gent del
PSUC hi acabà establint un bon
punt de trobada i de fer-la petar,
fins que en Llinares acabà també
afiliant-se.
El que no sabien, però, la major
part dels militants i simpatitzants,
és que la barberia fou també,
durant anys, una “estafeta” de
premsa i propaganda clandestina del Partit. Una petita rebotiga
en feia les funcions. No sols els
activistes prèviament concertats
podien recollir-hi d’amagatotis
els Mundo Obrero i Treball –òrgans
de premsa del PCE i PSUC– quan
anaven a afaitar-se la barba i no
hi havia “moros a la costa”, sinó
que era un punt de diposit per a
la distribució de premsa subversiva en tot el marge dret del Pla del
Llobregat.
Desmuntar “aparells de propaganda”, desarticular “estafetes” i
treure de circulació els responsables de distribució de la premsa
clandestina era un dels objectius
primordials de la policia franquista. En Joan Llinares se salvà
pels pèls de ser detingut i d’experimentar la brutalitat del sistema.
Fou l’any 1961, quan caigueren els
germans Clemente, en Masgrau,
en Zinoviev, en Garrido, etc., vinculats al PSUC. Una de les preguntes que l’esbirro Creix els feia
en l’interrogatori, girava entorn al
barber Llinares, del Barri de Sales. I, això vol dir que estava en el
punt de mira dels “xivatos”. Els
detinguts però, coincidint en dir
que només era un xicot una mica
bocamoll i “vivalavirgen” obligaren a passar full als torturadors.
A partir d’aquí el senyor barber
extremà les precaucions en la seva
vida de militant clandestí. Gràcies
als visillos de la porta d’entrada de
l’establiment es podia veure sense
ser vist des de dins, mentre que tot
aquell que s’apropava no podia
veure res de fora estant. Això, per-

metia transformar
fàcilment un polititzat: “Només podrem
guanyar quan tothom
prengui consciència
de que l’explotació i la
manca de llibertat...”
en un comentari futbolitzat semblant a:
“...quan tota la defensa
jugui amb ganes, no hi
haurà ni Di Stéfano ni
Joves a la Festa Major de 1956. Joan Llinares és a la
Puskas ni Gento que primera fila, el segon començant per l’esquerra.
ens impedeixin guanyar la Lliga.” Quan
en Joan et derivava la conversa a trobar pis, molta gent començà la
l’opció futbolística, la clientela en seva condició de viladecanenc
situació d’espera sabia que entre pel “Barri Xino”, quan encara era
els presents hi havia algú de no conegut així. Essent la d’en Llinafiar, i fins que el senyor barber res l’única barberia més enllà del
no quedava lliure de la malfiança pont de la riera, l’establiment fou
no hi havia res més a dir que tri- durant molt de temps el principal
vialitats i xerrar del temps. Això punt de trobada i d’informació
sí, sempre, amb el més gran dels de tot el que un nouvingut podia
apassionaments, trivialitats inclo- trobar. En aquest sentit, també
ses. Veient-lo brandar amb escara- destacaren els pleti-pleti del barfalls tisores i pinta quan era l’hora taberna Alegria i la taberna-botiga
de tallar cabells, o navalla i sua- de Ca la Trini, ambdós al carrer de
vitzador de cuir a l’hora d’afaitar Bertran i Musitu, –avui, Catalubarbes, els clients d’escassa con- nya– la primera al capdamunt del
fiança s’ho pensaven dos cops carrer i l’altra a la cantonada amb
abans de tornar a posar-se en les Rafael de Casanova. Déu-n’hi-do
seves mans davant els miralls de ambdós establiments, però cap
la paret. Els “xivatos”, òbviament, d’ells al nivell de la barberia. La
no entraren mai a la seva barbe- barberia fou un lloc molt, molt esria alegrement a ensabonar-se, pecial, deia molta gent.
parar-li el coll i acabar essent bu- Així doncs, responent a la bona
fetejats mentre se’ls aplicava la acollida inicial, no eren pocs els
loció “Floyd–after shave”, només clients provinents de més enllà
alguna esquilada de tant en tant del pont de la riera que hi contiper complir i prou, perquè sabien nuaren anant, com tampoc foren
que el Partit també sabia, i que per mai pocs els pagesos de Sant Clia això serveixen els partits.
ment que hi feien cap, en tornar
Apartat per la riera de Sant Cli- del camp als Feixars, a les Maletes
ment, altrament dita de Mas Fons, o a les Ràfoles, en aquells temps
i només unit al poble pel pont de carro i bicicleta. Tant els uns
de la Carretera de Santa Creu de com els altres, si en traspassar els
Calafell, el Barri de Sales era en- visillos hi veien menys de tres percara, en els anys cinquanta, un sones fent cua s’hi quedaven per
dels principals punts d’acollida fer-se la barba, si eren més de tres
dels immigrants que aconsegui- els qui esperaven s’ho pensaven
en rellogar-se en el seguit de ca- després de comprovar, en poca
ses unifamiliars que conformaven estona, si el fer-la petar s’ho meels carrers. Desplaçant-se cap a la reixia.
zona del Doctor Reig o altres in(continuarà)
drets de la vila on haguessin pogut

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

18