Històries viladecanenques
secció a càrrec d’Andreu Comellas

E

Joan Llinares Bastida,
barber del barri de Sales (1)

n els anys seixanta i començaments dels setanta, no només hi havia
comunistes a can Roca, a
la Metrón, a la Camy i a qualsevol
altra fàbrica de Viladecans, també
hi havia menestrals amb més o
menys consciència de classe que,
com els obrers, es jugaren el viure tranquil comprometent-se en
la lluita antifranquista, en la lluita
per una major justícia social i en
favor de les llibertats de Catalunya. Un d’ells fou en Joan Llinares Bastida, el barber del barri de
Sales.
En Llinares havia nascut a França,
el dia de Sant Jordi de 1929. Als set
anys vingué a raure al Baix Ebre
de la mà de son pare Vicente, un
alacantí emigrat al país veí que,
l’any 1937, retornà a Espanya,
amb la seva família, acompanyant
les Brigades Internacionals, en defensa de la República. Per tant, no
és d’estranyar, l’esquerranisme li
venia de mena al nostre home.
En acabar la guerra la família vingué a Viladecans. Tot i que encara
havia viscut un any d’escola republicana –en català– la resta de la
seva formació després del gener
de 1939 ja fou “cara al sol” –en
castellà– i catòlica a més no poder.
Fins a l’hora de començar a treballar com a aprenent fets els catorze anys, tota la “formació” rebuda
consistent sobretot en infondre i
difondre que el continuar vivint
no era més que el fruit de fer el
que se’t manava, li va ser ben replicada familiarment a casa amb
els valors propis de la República: Llibertat, Igualtat, Fraternitat.
Visqué sempre al carrer Casano-

va número 39 del barri
de Sales i la gent del seu
barri –molt més que cap
altra– fou sempre la seva
gent.
L’aprenentatge de barber el féu amb Rafael
Olivé que tenia establiment per prendre el pèl
al carrer Balmes, cantonada Carretera del Prat.
Havent tancat aquesta
barberia a la primeria
dels anys cinquanta,
l’endemà de tornar de
“la mili” la seva mare li
tingué a punt un local
amb cadira giratòria –de
la casa Triumph– i estris
necessaris per establir-se
professionalment com a
barber i guanyar-se les garrofes.
No va ser al mateix establiment
de l’Olivé sinó en un localet dels
Bordes de cal Cisteller un trosset
més amunt a tocar la Carretera
de Barcelona. Prenent-nos el pèl,
doncs, i passant-nos la navalla
pel coll és com en Joan Llinares es
guanyà la vida. Ho feia molt bé,
segons el dir de molts parroquians d’ell, amics meus, i tenia una
traça especial per fer anar les tisores amb els nens petits ploraners.
En els anys quaranta i començament dels cinquanta, a Viladecans, pel que fa a culturitzar-se i
socialitzar-se una mica, al marge
de l’Església i el futbol, gairebé només era possible a través de dues
institucions: la Lira, entitat continuadora dels tradicionals Cors de
Clavé de cant coral, i del grup de
joves del Club de Beisbol fundat
l’any 1945 per en Josep Gusi. Dins

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

aquests dos àmbits és on
es mogué el jove Llinares
i d’aquí és que en sorgí
una reconeguda colla
d’amics esmerçats en
convertir l’omnipresent
“Guerra” dels pares en
cosa del passat a superar. Ballar a Ca l’Esparter
i a fora vila, arrambar el
rave arreu i anar al cinema a veure tot el que
l’Església pogués considerar moralment perillós, foren les constants
d’aquell grup que tingué
ben poc en compte la
ideologia per avenir-se.
Podria dir que participaven del “dandisme”
que revifà en acabar la
Segona Guerra Mundial, gairebé
l’única manera de palesar alguna
disidència en els anys cinquanta.
Dins del grup d’amics destacaren en Josep Ballester, en Manuel
Ruiz i l’Ignasi Alavedra, com els
més ferms. Amb els dos primers
sobretot, i les respectives esposes,
fins a l’hora de morir l’any 2009,
en Joan Llinares sempre trobà la
manera de sortir de “voleio” amb
afany de cultivar l’amistat.
El local preparat per sa mare –curiosament, sense número– davant
de l’actual taller de pneumàtics de
darrera la benzinera, era la segona
barberia que es muntava al barri.
Les barberies, de sempre, havien
estat establiments on es ventilava
tota la poca vida social, la minsa
vida política i molta de la vida
privada del poble. En aquesta,
gràcies a en Joan, els aires de llibertat i la flaire antifranquista s’hi
17