Seguint l’admonició de Ponç d’Osor, l’any 1178 els
monjos de Sant Cugat van obligar Tició –o el seu fill
del mateix nom– a cedir al monestir tots els drets
que pogués tenir a les seves terres, entre els quals
esmenta explícitament «quartam partem tocius
mansi de Almafar».
Quí era aquest Tició? No és un personatge desconegut a la nostra zona. Ben probablement, era el
mateix Tició que, l’any 1152, signa un document
com a «Tició de Feixa» en comprar un mas a Sant
Boi. Doncs bé, aquest Tició estava casat amb Maria,
germana de Guerau de Feixa, segons un altre document de 1179. Sembla molt versemblant, doncs,
que Tició ostentés drets sobre Almafar a través de
la seva muller, per herència del Ramon de Feixa que
l’any 1138 rebia l’alou d’en Bardina.
Tició, recordem-ho, era batlle (representant del rei)
a Gavà i Viladecans, i ell, o més probablement un
fill seu amb el mateix nom, va rebre Castelldefels
com a senyor.
Tició se’ns presenta com un home amb clarosbcurs.
Un document, de la segona meitat del segle XII, recull tota una llista –ben llarga– d’acusacions contra Tició, per corrupteles variades. Sembla ser que
aquest batlle es propassava en la seva funció fiscal,
i que bona part del que recaptava s’ho quedava a la
butxaca, en comptes de lliurar-ho al rei. Els tribunals també van prendre nota d’això, i per això avui
coneixem en detall els seus excessos...
Probablement, doncs, el conflicte entre Tició i Ponç
d’Osor tenia a veure amb prestacions que el primer,
com a batlle i com a titular de drets sobre Almafar
gràcies a la seva muller, exigia al segon.
Acabem amb una nova pista documental sobre Almafar, la més tardana que podem trobar al Cartulari de Sant Cugat.
Es tracta del testament de Guillem Ramon de Santa
Oliva, castlà d’Eramprunyà, publicat el 17 de març
del 1143. En aquest document es diu que Guillem
Ramon «dimisserunt Raimundo predicto turrim
Geralli Alamagni, cum omnibus suis fevis». És a dir,
que Guillem Ramon va donar en herència a Ramon,
un dels seus fills , la torre de Guerau Alamany.
Ben probablement aquest Ramon, fill del germà de
Pere de Santa Oliva, era el mateix Ramon de Feixa
que havia rebut de l’abat la investidura de l’alou
d’en Bardina, el 1138. En tot cas, la «turrim Geralli Alamagni» no deixa gaire lloc a error, ja que ha
d’estar relacionada amb el Guerau Alemany de Terrassa que havia rebut de l’abat de Sant Cugat el mas

La placeta dedicada a Bernat Marcús, a Barcelona,
amb la capella que ell hi va fer construir

d’Almafar l’any 1124, situat al lloc denominat «la
torre».
En aquesta ocasió hem de tenir en compte que una
cosa són els drets feudals sobre la torre –que serien d’en Ramon de Feixa– i una altra cosa seria la
propietat útil de l’heretat, reconvertida en mas, en
mans de Guerau Alemany.
Què se’n va fer, del mas d’Almafar, després de la
renúncia de Ponç d’Osor? Lamentablement, amb
aquest nom no ens torna a aparèixer a la documentació.
Això no obstant, sabem que l’abat de Sant Cugat,
Berenguer de Santa Oliva, a finals del segle XII, va
vendre al magnat Bernat Marcús, de Barcelona, una
sèrie de propietats situades al delta del Llobregat.
En desconeixem els noms i l’emplaçament. Però
resulta temptador pensar que, després de les vicissituds viscudes fins aquell moment, el monestir
decidís desprendre’s del seu domini viladecanenc i
el vengués –de fet l’empenyorés, perquè les propietats de l’església en teoria no es podien vendre– a
Bernat Marcús.
I no és sobrer remarcar que, com Josep Eixarch va
publicar ja fa vàries dècades, antigament la Torre
Roja rebia els noms de Torre Marcúcia o de na Sança, darrer nom, aquest, del d’una de les filles i hereves d’en Bernat Marcús, el testament del qual, de
1195, figura a l’arxiu de la Catedral de Barcelona.
Creiem que, amb aquest estudi documental, i a
manca de dades arqueològiques que han de venir
a confirmar o desmentir les hipòtesis que fem, podem aportar alguna llum sobre la localització d’Almafar, i sobre la seva evolució al llarg dels segles X,
XI i XII. Al segle XIII, aquesta torre seria coneguda
com a Torre d’en Marcús.
Josep Campmany

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

20