7
8

EDUCERE

BONAVENTURE UNA ESCOLA LLIBERTÀRIA

Expliqui una mica aquest procés, doncs no
l’entenem massa.
Bonaventure: Bonaventure no té suficients
diners per pagar ningú. Tenim només
voluntaris. Una persona que ensenya a
l'escola primària, és un educador o una
educadora. L'Estat no intervé a Bonaventure,
tots els/les professionals són militants
llibertaris o alternatius. Bonaventure se
sotmet, per força, al reglament del govern.
Anteriorment trèiem profit d'una llei que
permetia a pares i mares "desescolaritzar"
els seus fills/es. Però una llei de fa una quatre
o cinc anys anul·la aquesta fórmula, i obliga
les famílies a matricular les seves filles i fills
en escoles públiques o privades. Bonaventure
va lluitar i va resistir a la reglamentació
durant dos anys, però avui això ja no és
possible. Vam haver de sol·licitar un estatut
d'escola privada, la qual cosa permet a l'Estat
controlar la nostra escola. Hem de tenir un
director o directora pedagògica responsable.
Tot el professorat militant treballa igualment
a l'escola pública, i si agafessin la direcció
d'una "empresa privada", perdrien el seu
càrrec de professor públic. Com no tenim
diners, no podem pagar ningú. Com
demandem un treball militant i tot/es els
voluntaris són professors també a l'escola
pública, fins al moment no trobem ningú per
suplir aquesta carència i això fa que no
puguem obrir l'escola en el reinici del període
lectiu 2002-2003. Tenim encara un any per
trobar una solució, si no serem obligats a
tancar-la definitivament.
ANA: Quins són els
principals
problemes per
mantenir una
escola
d'aquest
tipus?
Financer?
Bonaventure: Molts
problemes financers i, al llarg
dels primers anys, un rebuig gairebé general
de militants sindicals, pedagògics i llibertaris,
que valoraven les escoles de l'Estat i no veien
les escoles llibertàries, autònomes, com
laboratoris de pràctiques pedagògiques i
socials capaces de promoure un servei social
d'educació.
ANA: Quines són les diferències entre una
escola llibertària i una escola pública
francesa tradicional?

Bonaventure: A Bonaventure els nens i
nenes són els/les autors/es del seu
aprenentatge, participen en tots els sectors
de gestió de l'escola. Els infants amb
dificultats (delinqüència, deficiències físiques
o mentals, endarreriment escolar) estan
integrats i presos molt seriosament. Les
famílies s'integren en l'educació de les seves
filles i fills. Bonaventure està molt oberta al
món exterior. Molts/es interventors/es, nopedagògics, venen a compartir els seus
coneixements. En una escola tradicional,
inclús que sigui oberta, els nens i les nenes
estan en el centre del projecte educatiu,
però no són ni autors ni responsables
d’aquest projecte educatiu. Les famílies són
deixades de banda, igual que als/les nopedagogs/gues.
ANA: Els problemes més comuns que es
donen en una escola pública tradicional
(massificació de les aules, repressió,
violència entre alumnes i amb el
professorat, falta de motivacions...) es viu
també en aquest tipus de centres
alternatius?
Bonaventure: Els problemes són molt
diferents. Els nens i les nenes es
responsabilitzen, de vegades massa, dels
seus actes (aprenentatge, gestió, cooperació
i manca de normes) i això pot arribar a ser
molt dur per ells/es. El treball autònom, sota
la forma de cerca personal o col·lectiva, les
auto-avaluacions, els treballs transversals
són difícils d'assimilar. De vegades hi ha qui
no aconsegueix anar bé en els primers
mesos.
Existeixen, com a qualsevol lloc, problemes
de convivència, però tot es negocia, és
presentat i és acceptat. La violència és molt
menor, els nens i nenes s'expliquen,
negocien... D'altra banda, per a les famílies la
participació requerida és dura de portar al
llarg de quatre anys.
ANA: Acabem de llegir Frankenstein
Educador, de Philippe Meireu. Ens ha
semblat interessant, vist que considera
que l'objectiu final de tota educació seria
ajudar l'alumne a construir la seva llibertat,
la seva autonomia, sense castigar-lo ni
excloure’l. Curiosament, parla de l'educació
com una aventura. És aquesta també la
filosofia de treball de vostès, no?
Bonaventure: Coneixem bé Philippe Meirieu,
que va assistir a una de les nostres
conferéncias. No conec el títol del llibre que
17