En aquesta línia, és molt important establir
una connexió fluida i constant amb els organismes europeus de l’energia i, especialment,
els que estan vinculats a la seguretat. Això
hauria de permetre trobar vies de cooperació
europea.

els operadors energètics espanyols i assegurar la construcció de noves instal·lacions prioritàries i les connexions de gas natural i electricitat amb França.
Al mateix temps, seria convenient establir un
comitè tècnic de coordinació conjunt amb Espanya i França per a la gestió energètica, negociar amb el govern espanyol la possibilitat
d‘entrar a ser soci d’ENUSA i incrementar els
vincles amb els països de la Mediterrània en
els àmbits relacionats amb l’energia.

Finalment caldria estudiar la creació o adaptació d’alguns organismes de caràcter tècnic
com l’Ens Supervisor del Sistema Energètic
Català, un Operador del Sistema Elèctric Català, un Operador del Sistema Gasista Català i
un Consell de Seguretat Nuclear.

També caldria, entre altres mesures, preveure
i adoptar una solució per a la futura ubicació
dels residus de les centrals nuclears catalanes; crear les mesures necessàries per afavorir l’establiment de contractes bilaterals entre
operadors del mercat elèctric, tant de compra
com de venda d’energia; incrementar l’autosuficiència energètica; disminuir la dependència
dels combustibles fòssils, i millorar i potenciar
l’eficiència energètica en tot el procés de generació, transport i, sobretot, en la reducció del
consum d’energia final i primària.

2.6.2  L’abastament d’aigua
La irregularitat pluviomètrica, típica del règim
mediterrani, agreujada per la manca històrica
d’inversions en infraestructures d’abastament
i les deficiències en la qualitat de l’aigua com
a conseqüència de la pressió dels usos antròpics, van contribuir a configurar en el passat un sistema hídric a Catalunya amb un
elevat risc pel que fa a l’abastament d’aigua,
especialment al sistema de gestió Ter-Llobregat, on viu més del 80% de la població de Catalunya. En l’actualitat aquest risc ha quedat
molt reduït.

Finalment, seria necessari millorar la qualitat
dels serveis energètics, modernitzar les xarxes de distribució, reduir els impactes ambientals i augmentar la conscienciació social
sobre la gestió i l’ús eficient i responsable de
l’energia. I també fer un seguiment dels oligopolis energètics i gestionar la influència dels
grups de pressió.

L’adopció de la Directiva marc de l’aigua
(DMA) ha suposat un tomb en la concepció
de l’aigua i les polítiques de gestió. D’acord
amb la DMA, el Govern de la Generalitat de
Catalunya va aprovar, el 23 de novembre del
2010, el Pla de gestió del districte de conca
fluvial de Catalunya (PGDCFC), basat en uns
fonaments radicalment distints als que van
inspirar, en l’últim quart del segle xx, el Pla
hidrològic de les conques internes de Catalunya. El PGDCFC és l’instrument de planificació de l’aigua per al període 2010-2015 en
l’àmbit territorial competència de la Generalitat de Catalunya i té un doble objectiu:

Gestió responsable i col·laboradora. Atesa
la gran liberalització i interconnexió del mercat energètic, no és probable un escenari de
bel·ligerància amb l’Estat espanyol o amb
les empreses del sector, sinó més aviat una
gestió responsable i col·laboradora entre totes les parts. En el cas d’un escenari de nocol·laboració, però, cal aclarir que el sistema
energètic català operaria amb normalitat i el
subministrament es mantindria. Caldria que
el nou Estat adoptés les mesures relatives a
les renovacions d’acords i contractes amb les
empreses que avui presten els serveis i la negociació per a la transferència d’actius amb
l’Estat espanyol.

Ambiental: passar d’un acompliment del 48%
al 56% en el molt bon estat o el bon estat ecològic, químic i/o quantitatiu de les masses
d’aigua. Al conjunt de Catalunya, l’objectiu és
passar del 60% al 67%.
96