davant del Tribunal Constitucional que afectin
persones o institucions de Catalunya.

lunya, i ja no podrien interposar-se davant del
Tribunal Constitucional espanyol.

En tots aquests casos, s’hauria de seguir la
tramitació dels procediments segons les regles processals vigents en el moment de la
proclamació d’independència (que haurien
estat incorporades al nou ordenament català). La qüestió que es planteja és quin òrgan
judicial ha de continuar coneixent d’aquests
assumptes. Hi ha dues solucions generals
possibles: en primer lloc, remetre els procediments afectats als nous òrgans judicials catalans, perquè siguin assignats als òrgans que els succeeixin i siguin competents
en la nova organització judicial; i, en segon
lloc, seguir la tramitació en els òrgans espanyols que coneguin els assumptes, fins a la
seva resolució definitiva, i reconèixer posteriorment aquestes resolucions. Qualsevol dels
dos criteris permetria resoldre adequadament aquesta situació transitòria, amb avantatges i inconvenients en cada cas. Optar
per una solució o una altra (o per una combinació de totes dues, que fins i tot es podria
diferenciar per jurisdiccions) dependrà de
les circumstàncies polítiques i de la negociació concreta que s’estableixi, amb els acords
que en puguin resultar.

Pel que fa a la qüestió de les execucions fora de Catalunya ordenades per òrgans judicials de Catalunya i les execucions a Catalunya
ordenades per òrgans judicials externs, entre els quals, significativament, els espanyols,
s’hauria de resoldre mitjançant els corresponents acords de cooperació judicial, que
s’haurien de formalitzar en termes de reciprocitat entre Catalunya i els altres Estats, inclòs
l’espanyol, seguint el marc europeu de cooperació judicial tant en l’àmbit penal com en el
civil, que es basa fonamentalment en el reconeixement mutu de les resolucions judicials.

2.4.4  Sistema provisional
de govern del poder judicial
Des de la creació del nou Estat fins a l’aprovació d’una nova Constitució seria necessari
establir un sistema provisional de govern del
poder judicial de Catalunya, mitjançant la llei
constitucional provisional. Aquest sistema provisional no hauria de prejutjar el model institucional definitiu de govern del poder judicial que
adoptés la futura Constitució. En aquest cas,
però, i a diferència del que succeeix en altres
institucions i matèries, no resulta possible la
continuïtat amb el sistema actualment vigent,
ja que exigiria la creació d’un nou òrgan similar
al Consell General del Poder Judicial, amb la
qual cosa s’estaria prefigurant, de manera difícilment reversible, el nou model que hagués
de determinar la futura Constitució catalana.

El Tribunal Constitucional conforma un cas específic. En efecte, només resultarien afectats,
almenys potencialment, els recursos d’empara promoguts contra actes d’institucions o òrgans catalans (o, menys probablement, persones nacionals i/o residents a Catalunya). En
canvi, decaurien els altres procediments seguits davant del Tribunal Constitucional. Respecte dels recursos d’empara, i sempre que
el règim de drets i llibertats fonamentals aplicable a Catalunya fos durant el període constituent el mateix de la Constitució espanyola,
podria aplicar-se el mateix criteri que s’ha indicat per als procediments seguits davant
de la jurisdicció ordinària. En tot cas, a partir
del moment de la creació del nou Estat, els
recursos en matèria de protecció de drets fonamentals haurien de seguir el règim que establís la llei constitucional provisional de Cata-

Comissió mixta de la Sala de Govern del
TSJC i del Govern de la Generalitat. Els models que s’haurien d’utilitzar, sempre en el període transitori, poden ser diversos. Sembla
que el més adient seria que, transitòriament,
el Govern de la Generalitat i la Sala de Govern
del Tribunal Superior de Justícia participessin en les funcions de govern. És una solució
d’una certa continuïtat (la Sala de Govern ja
col·labora actualment amb el Consell General del Poder Judicial en l’exercici del govern
86