jà de pagament i unitat de compte, així com
la definició de la política monetària i la seva
implementació.

l’eurosistema. Respecte a l’escenari anterior,
això tindria com a principals inconvenients:
• La manca de representació de Catalunya
en els òrgans de govern del BCE i en els
seus ingressos per senyoratge. Aquesta
és una qüestió menor en termes substantius.
• Les entitats bancàries amb seu social a
Catalunya no tindrien accés directe al crèdit del BCE, ja que aquest està restringit a
entitats situades dintre de la zona euro.
• Els actius financers emesos a Catalunya
(inclòs el deute del nou Estat) no podrien ser utilitzats com a col·lateral (garantia
bancària) de les operacions de crèdit del
BCE.

En aquest terreny, un eventual Estat català independent tindria dues grans opcions: tenir
un sistema monetari propi o mantenir l’euro
com a moneda.
És evident el valor de l’euro per a un eventual Estat català independent com a moneda
d’ús comú. Aquesta consideració es produeix encara que el nou Estat resti fora de l’eurosistema i/o de l’eurozona. En aquest darrer
escenari, s’ha de reiterar la preferència per
aconseguir un acord monetari. Si no n’hi hagués, s’hauria d’optar per l’adopció unilateral
de l’euro. En aquest sentit, és important deixar
constància de la voluntat de complir les exigències que estableix la UE, tot considerant
que el manteniment de la moneda dóna seguretat jurídica per a les transaccions empresarials de les companyies.

Les dificultats associades als dos darrers
punts són certament rellevants i es podrien
superar mitjançant un acord monetari amb la
UE semblant al signat amb Mònaco i Andorra,
que beneís l’ús de l’euro com a moneda oficial
d’aquest país i permetés a les entitats catalanes accedir a les operacions del BCE. Aquesta decisió del Consell s’hauria de prendre per
majoria qualificada. Seria una opció natural
per garantir la continuïtat del marc monetari
actual i permetria una (re)integració “suau” en
un temps breu com a membre de ple dret de
l’eurosistema. Així mateix, és –de bon tros–
l’escenari més probable en el supòsit que una
Catalunya independent quedés fora de la UE,
ja que el contrari seria perjudicial per a totes
les parts implicades en les decisions pertinents. En qualsevol cas, l’absència d’acord
no impediria que els bancs catalans poguessin accedir al Banc Central Europeu a través
de les seves filials.

Cal distingir entre dos escenaris possibles
pel que fa al manteniment de l’euro com a
moneda.
En el primer escenari, Catalunya estaria a la
zona euro com a membre de ple dret de l’eurosistema (el dinovè), amb la possibilitat de
gaudir de representació en el Consell de Govern del Banc Central Europeu (BCE). Aquesta opció seria, sens dubte, la més desitjable,
ja que garantiria la continuïtat plena del sistema actual des del punt de vista dels ciutadans
i, a més, dotaria Catalunya de veu pròpia en
els organismes monetaris europeus i de participació en els ingressos per senyoratge del
BCE (tot i que aquests ingressos representen
un percentatge molt petit del PIB actualment).
El principal requisit per a aquesta opció és la
permanència a la UE, o un acord transitori ad
hoc mentre es produeix l’ingrés a la UE que
eventualment ho pogués permetre.

2.1.3  Banc de Catalunya, el banc
central propi
És necessari, sigui quin sigui l’escenari, un
nou banc central propi, un Banc de Catalunya
(BdC), amb les capacitats i competències comunes als bancs centrals. Això oferiria també
una gran oportunitat per fer millor aquestes
tasques del que ha demostrat en el passat el

En un segon escenari, de no-permanència a
la UE, Catalunya podria mantenir l’euro com
a moneda oficial però sense ser membre de
66