En Zabalo tingué encara una
darrera oportunitat de continuar
vinculat al món del futbol. A començaments dels anys seixanta,
Martí Ventolrà, un d’aquells exiliats que es quedà a Mèxic durant
la gira de l’any 1937, vingué expressament per oferir-li entrenar
un equip d’allà, tal era l’estima
que va acumular humanament
i professionalment. Però rebutjà
l’oferta amb l’excusa que ja havia passat prou peripècies amb el
futbol i que ja estava arrelant. La
seva filla Justa m’explicà com va
amagar la proposta de l’amic a la
seva esposa, i m’assegurà que si
la Pepita ho hagués arribat a saber, hauria votat per marxar tots
plegats perquè sabia com li agradava el futbol malgrat haver-hi
renunciat totalment.
L’única imatge real que tinc d’ell
és la d’un home vestit amb una
granota blava de fer feina, anant
en bicicleta pel carrer Carretera del Prat a comprar qualsevol
cosa, mentre jo anava cap els
camps de prop la via del tren,
amb la meva. No puc evitar de
pensar com de dur li deuria resultar viure l’Espanya dels anys
cinquanta i seixanta, a una persona nascuda benestant a Anglaterra i famós cosmopolita de
jove. Com de costós li deuria ser
també, resignar-se a viure en un
règim polític que, a més a més
d’enviar-lo a penar al Sàhara, les
hi havia fet passar tan putes.
Durant els anys seixanta, de tant
en tant, encara es podia llegir algun article rememorant el nostre
heroi i l’admonitòria “Batalla de
Florència” al Mundo Deportivo o a
aquell altre diari esportiu imprès
en tinta de color sèpia anomenat
Dicen. També encara em sembla
sentir-lo citar amb reconeixement i admiració en alguna que
altra anada a cal barber, quan
els parroquians discutien abrandadament sobre si l’Olivella, en
Gràcia o en Gensana havien fet

pífia i a Ramallets li havia tocat
empassar-se un gol.
De mica en mica en Zabalo passà a l’oblit dels mitjans de comunicació. Els Sagarra, Kubala,
Suárez, Garay, Pereda, Reixach,
etc. esdevingueren els nous herois de l’imaginari culé que la
tele escampà, diumenge rere diumenge. Fins que un dia de 1966
un periodista del Dicen, que per
omplir fulls vingué a Viladecans
a entrevistar-lo, s’assabentà que
en Zabalo no havia estat mai al
Camp Nou. Ja havien passat vuit
anys després de ser inaugurat i
només estava 15 kilòmetres lluny.
Això el convertí novament en
notícia. Tal era la desvinculació
amb el Club que, efectivament,
després d’aquell darrer partit de
la Lliga de l’any 1945 ni havia
tornat a Les Corts ni havia estat
al Camp Nou. Assabentat el president Enric Llaudet, en Zabalo
fou convidat de manera especial
a la llotja per presenciar un partit,
visitar l’estadi i tornar a saludar
vells amics.
Aquesta fou la penúltima aparició d’en Zabalo a la premsa (recordo haver-la llegit indrèdul
però exactament així a El Correo
Catalán). La darrera fou el 3 de
gener del 1967. Havia mort el dia
de Cap d’Any, i tenia 56 anys.
Fou enterrat l’endemà. Al sepeli,
a Viladecans, a més a més de molt
veïnat, hi foren presents el president Llaudet, alguns dels jugadors del Barça de llavors i molts
altres exjugadors i companys
com en Samitier, Ramallets, Escolà, Arnau, Mas, Balmanya... per
dir-li adéu no sols al més fi dels
defenses que ha tingut el Barça,
sinó per fer-li reconeixement a
un senyor que també s’havia fet
estimar apartat dels focus dadors
de fama. La Justa, que és qui em
donà força de la informació aquí
servida, per acabar-me d’explicar com era son pare, m’explicà
aquesta darrera anècdota:

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

Ramon Zabalo (amb bigoti) i Ramon
Masgrau. Any 1947

El President Pujol (per no sé quina raó), no fa gaires anys, havia
vingut a Viladecans. Ella, presentant-se, se li apropà per demanar-li algun tipus d’ampara
davant l’expropiació de ca seva
a què l’estava sotmetent l’Ajuntament per fer l’Avinguda Segle
XXI. El Molt Honorable li digué
que ho sentia molt però que ell
no podia fer-hi res, i continuà el
seu camí. Però unes passes més
enllà es girà sobtadament, i fentse espai amb els braços, en veu
alta, aclucant els ulls i decantant
el cap, li demanà a la Justa: “Ha
dit que es deia Zabalo vostè...?
Quin Zabalo va ser el seu pare?
El que va ser futbolista?” La Justa li contestà que sí. El President,
aleshores, apropant-se cap a ella
i arribant allà on era li digué:
“Doncs sàpiga que el meu pare
em va dir, tornant del camp de
concentració de França, que allà
havia conegut a la persona més
bona del món, i que era el futbolista del Barça que es deia Ramón
Zabalo.”

18