Històries viladecanenques
secció a càrrec d’Andreu Comellas

E

Ramón de Zabalo Zubiaurre,
defensa dels fins (i 2)

n Ramón de Zabalo Zubiaurre, malalt i fet pols,
tornà a Barcelona per començar una nova vida i
per trobar-li el sentit. El moment
era de definitiu capgirament bèl·
lic a Europa. Els aliats avançaven
vers Berlín i més d’un somniava
que vinguessin a fer una petita
incursió a la península entrant
per banda i banda dels Pirineus.
Futbolísticament, a Espanya, en
Cèsar començava a destacar com
a golejador, els equips de Madrid
afluixaven i feien figa mentre el
Barcelona apretava. El nombre
de socis feia rècord al voltant
dels 20.000, i en Samitier tornava a seure a la banqueta, ara com
a entrenador. En Zabalo trucà a
la porta del Club. Tot i les desventures viscudes, el contracte
continuava vigent. Fou inscrit
pel que quedava de la Lliga del
1944-1945. Només jugà un partit, contra el Múrcia. En tingué
prou. Reconeixent el seu deteriorat estat físic i la impossibilitat
de recuperar-se, anuncià la seva
retirada. D’alguna manera, amb
aquell partit, la darrera paraula
havia estat la seva i no la dels
nazis. Feia poques setmanes que
havia acabat la II Guerra Mundial i, com a anglès que era, també
l’havia guanyada. Com a espanyol, però, començava un cert
exili interior, perquè els nostres
feixistes acabaren salvant-se de
ser abatuts pels aliats.
El Barça guanyà per segona vegada la Lliga. Curiosament, en
Zabalo esdevingué l’únic jugador present a la banqueta –sense jugar– en el darrer partit de
cada una de les dues celebraci-

ons. En la primera ocasió, la de
l’any 1929, encara no havia pogut
debutar, i en la segona, de l’any
1945, ja havia decidit retirar-se.
Posat a començar la nova vida i
respondre a la necessitat de pertànyer a algun lloc, en Ramón
de Zabalo Zubiaurre trià Viladecans. S’instal·là al darrer carrer del barri de Sales, el de Pere
III, el més allunyat del centre del
poble de tots els carrers d’aquell
Viladecans dels anys quaranta i
cinquanta.
De segur que no fou una especial atracció per la vila la que ens
el portà a Viladecans, que era
un gairebé no res de poble l’any
1945, sinó el deixar d’estar sempre rodejat de gent i el fet que
el capdavall del barri de Sales
podria ser un bon lloc per tirar
endavant el projecte pensat per
guanyar-se la vida. Amb aquesta
finalitat nasqué la fàbrica de lleixiu. Aquesta petita fàbrica, que
arribà a donar feina a una dotzena de persones en els anys seixanta, fou la que centrà la resta
del seu viure i la que assegurà el
manteniment propi i el de la familia que després tingué.
Del futbol, en Ramón de Zabalo Zubiaurre quasi no en volgué
saber res més. Tan sols es tornà
a posar els pantalons curts i la
camiseta, passats els 37 anys, per
jugar algun partit de Festa Major
de Viladecans deixant ben palesa
la voluntat d’integrar-se en la comunitat d’acollida, i prou.
El món del futbol encara tingué
present Zabalo durant alguns
anys més. Deuria ser pel voltant
de 1954 que en Kubala, ja triom-

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

fador, el volgué conèixer –n’havia sentit parlar molt, d’ell. Es
féu acompanyar de tota una colla
d’antics companys de l’equip. En
arribar a la bodega de Ca la Trini
que hi havia al carrer de Bertran
i Musitu cantonada Rafael de Casanova, van parar per preguntar
on era la casa d’en Zabalo. La
gent els acompanyà a peu, i en
arribar-hi els acompanyava tot
el barri. A més de la fama com a
jugador, en Kubala volia conèixer a qui, com ell, sabia d’exilis
i de camps de concentració, i de
qui tan bé es parlava al vestidor
blaugrana com a persona.
A partir de trobar la pau d’esperit
a Viladecans, trobà també l’amor
de la seva vida en la persona de la
Pepita Toscas Jofre, una noia preciosa d’una dotzena d’anys més
jove que ell –segons el dir de ma
mare–, de la família que regentava el bar de la Punyalada, a mig
camí entre Viladecans i Gavà. Es
casaren i tingueren dos fills, noi
i noia, en José María i la Justa.
Amb en José María vaig coincidir
durant els anys d’infantesa als
“Hermanos”, i amb la Justa fou
ma germana Rosa la que hi coincidí, a les Monges. Tot sigui dit,
en José María, bellugadís com
pocs –segurament com son pare–
de petit mai no jugava a futbol,
sinó a qualsevol trapelleria. S’hi
posà a l’adolescència i acabà jugant unes quantes temporades
amb el primer equip de futbol
del Viladecans. M’agradava com
ho feia. De la Justa només puc dir
que d’aparent capteniment tibat
–segurament com sa mare–, tant
de petita com de gran ha estat
una noia de molt bon veure.
17