Per una immigració
sostenible i integradora

E

l Sr. Ministre ha demanat
un “ajut urgent” a la UE,
de 45 milions d’euros, per
tal de fer front a la marea
immigratòria a Ceuta i Melilla. De
fet, si es tracta d’una “ajuda extra”
no vull saber què costa anualment
la barrera anti-immigració... Però
quedem-nos amb els 45 milions,
a veure què podríem fer de positiu amb una petita quantitat com
aquesta.
Imaginem que tenim alguns pobles abandonats a la geografia de
la Pell de Brau. Posem uns deu
pobles per comunitat, que serien
una petita part dels que hi ha. Pobles molts d’ells deixats entre els
anys seixanta i setanta perquè no
hi havia llum i aigua ni molts d’altres serveis, com escoles, carretera
i centres de salut a l’abast...
Continuem. He llegit que hi ha
un magnífic programa que es diu
PRUEPA i significa “Programa de
Recuperación y Utilización Educativa de Pueblos Abandonados”.
Fantàstic! Amb un pressupost galàctic: 570.000 euros, és a dir, poca
broma!
Continuem imaginant. Si dividim els 45 milions entre 50 pobles
abandonats, toca per poble gairebé 1 milió d’euros. Exactament
uns 900.000 euros. Us ho aneu
imaginant? Gairebé el doble del
pressupost de PRUEPA, per a
cada un dels cinquanta pobles seleccionats.
Triem un d’aquests pobles abandonats i proposem a deu famílies
per “repoblar-lo”. I fem ara un
primer pressupost del projecte.
Si comptem les necessitats bàsiques família/mes són 2.000 euros.
Tindríem 24.000 euros per família
el primer any. Per tant 240.000 euros, pel conjunt de les 10 famílies.
Podríem fer una despesa de
materials de reconstrucció per
casa d’uns 30.000 euros. Per tant
300.000.

A part de les famílies immigrades i autòctones caldria
comptar amb un equip
de personal que
aportés ofici, tècnica i acompanyament humà. Un “professional”
per família. És a dir, 10 persones
contractades amb un pressupost
de 26.000 euros anuals bruts. Una
partida doncs de 260.000 euros.
Encara ens queden 100.000 euros
que podem utilitzar per materials
diversos que es necessiten en el
món rural, i imprevistos.
Amb un pressupost de 900.000
euros es podria començar a tirar
endavant el repoblament d’un
poble abandonat.
Cal dir que aquests pobles estan
avui, relativament a prop d’altres
pobles més grans que, estic segur,
veurien amb bons ulls la repoblació d’espais històrics i de conreus
abandonats. I a més, la gent que
encara hi viu tindrien l’esperança
que algunes escoles ja no es tancarien i podrien haver-hi nous serveis i noves possibilitats d’agroturisme, senderisme, producció
ecològica. Més vida i saba nova.
Quins serien aquests nous pobladors? D’una banda els neorurals,
joves emprenedors, que veuen
que llençar-se a l’aventura, sense
diners, és avui un projecte impossible i un contracte per un any
podria ser una bona oportunitat.
D’una altra famílies immigrades
que ja veuen que la ciutat es fa
impossible com a projecte a mig
termini. També, però no exclusivament, persones que malviuen
per les grans ciutats, rellogats, i
que han de buscar-se ajuts, cada
vegada més escassos i més repartits. I encara, famílies que fins ara
anaven fent, que tenen els adults a
l’atur i que no veuen com podran
sortir d’una situació ben precària
i sovint desesperant.
Evidentment no es poden posar
40 persones en paracaigudes en

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 75 - Març 2014

un
poble abandonat... Però hi
ha etapes intermitges, fins
que el poble estigués a punt.
Aquestes famílies es podrien
hostatjar en cases rurals o edificis religiosos... que perfectament podrien ser la plataforma per tal que, durant sis
mesos, es poguessin anar habilitant les primeres cases...
El que sí que és ben clar, és que
ni els 45 milions d’euros, més els
centenars de milions que ja s’han
gastat per deturar la marea immigratòria que ve del continent veí,
no serviran per a res si no és per
a infligir dolor i mort abans, durant i després de travessar aquesta muralla criminal. Ara tenim el
reflux de l’expoli que es va fer als
segles anteriors al nostre, per part
dels aventurers i conqueridors
europeus.
¿Per què no demanar més ajuts a
la vella i rica Europa, per a fer més
digna la vida en els llocs d’origen
dels que volen venir? ¿Per què
amb molts d’aquests països hi ha
relacions comercials poc netes i
transaccions d’armament? Potser
per dissuadir-los, amb les nostres
armes i enginys, que no derroquin els seus propis dictadors.
Això és vergonyós, terrible, infame, i intolerable. Encara hi som
a temps. Obrim les portes de bat
a bat per tal que aquest drama
humà no esdevingui tragèdia humanitària de dimensions apocalíptiques. Encara podríem arribar
a ser un referent per les civilitzacions emergents, si en comptes
de maleir les tenebres o invocar
el poder celestial ens posem a treballar per un altre món possible,
necessari i urgent, i com Déu vol.
Josep Maria Fisa

8